En guàrdia!

Capítol 1236. L'any 1721, un sacerdot noruec-danès anomenat Hans Egede va arribar a Grenlàndia en una expedició finançada pel regne de Dinamarca. La intenció era restablir el domini colonial sobre l'illa. Es va iniciar un període de més de 250 anys en què la seva gent, els inuits, van veure alterada la cultura i la forma de vida tradicional pels valors del cristianisme luterà. Amb els anys, la necessitat de prendre decisions de manera autònoma va portar Grenlàndia a un procés de descolonització, majoritàriament pacífic, i a un desig creixent d'independència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Judit Ros, politòloga especialitzada en relacions internacionals i diplomàcia.

Capítol 1235. Un cop culminada la conquesta de la medina de Mallorca, el 31 de desembre del 1229, els invasors cristians havien de gestionar la victòria. Per molt que inicialment la campanya s'hagués vist com una expedició privada del rei Jaume I, de la noblesa i de les comunitats urbanes de Catalunya, havia acabat quallant la idea d'una croada contra els musulmans oberta a tota la cristiandat. És per això que en el repartiment dels béns mobles i immobles de l'illa hi van participar persones de posicions socials i econòmiques molt diverses, des del magnat més poderós fins a l'últim escuder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Plàcid Pérez, llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història per la UAB. Pérez és arxiver, genealogista i autor del llibre "Conquesta i repartiment de Mallorca: Els inicis de la colonització (1230-1256)".

Capítol 1234. El 13 d'agost de 1940, els nazis van detenir el president de la Generalitat Lluís Companys a la localitat bretona de La Baule, on s'havia refugiat amb un nebot i la seva dona, Carme Ballester. Preocupat per la desaparició del seu fill Lluïset, Companys s'havia negat a emprendre la ruta de l'exili cap a Mèxic. Per al president s'iniciava un martiri que culminaria en la seva execució al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, el dia 15 d'octubre. En aquells últims dies de vida, Companys es va poder acomiadar de les germanes i va trobar un aliat inesperat en el seu defensor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, Albert Mercadé, director del pòdcast de Catalunya Ràdio "En defensa de Companys", i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i autor de la biografia "Carme Ballester: compromís, resistència i solitud".

Capítol 1233. El 21 de setembre de 1895, l'adolescent malagueny Pablo Ruiz Picasso arribava a Barcelona per primera vegada. En aquell moment, tenia només tretze anys i no li havia arribat encara el moment de revolucionar el panorama artístic del segle XX. Però la seva relació amb Catalunya va acabar sent determinant tant per a la trajectòria del pintor com per al país. Picasso va sintonitzar de manera especial amb una Catalunya molt inquieta intel·lectualment, que estava renaixent i obrint-se al món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Eduard Vallés, cap de col·leccions del MNAC, doctor en Història de l'Art i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1232. El 1869, davant de l'esclat d'un aixecament independentista a l'illa de Cuba, la Diputació de Barcelona va reclutar un cos de voluntaris de Catalunya per anar-hi a lluitar. Aquest cos, que seguia el model del que s'havia format deu anys abans amb motiu de la guerra d'Àfrica, va fer compatible l'exhibició de la identitat catalana amb la defensa dels interessos colonials espanyols. Sens dubte, hi van ajudar els vincles familiars i empresarials que s'havien anat establint entre Catalunya i Cuba. En aquest cos de voluntaris s'hi van arribar a allistar 3.600 homes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb el catedràtic emèrit de la UAB Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Catalanitat i colonialisme espanyol. Els voluntaris catalans a la guerra d'Àfrica (1859) i a la primera guerra de Cuba (1869)", de Dalmau Editor.

Capítol 1231. Els anys següents al cop d'estat militar a l'Uruguai del 1973, milers de persones es van veure obligades a abandonar el país per fugir de la repressió. La capital catalana es convertiria en un dels principals punts d'arribada, on compartien destí amb altres comunitats exiliades, com la xilena i l'argentina. Barcelona, que sortia de la llarga dictadura franquista i vivia els primers anys de la Transició, seria un dels indrets més habituals de residència d'aquells uruguaians que buscaven refugi. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica per la Universitat de Barcelona que actualment és investigador independent i treballa al CEDI, Centre de Digitalització de la UB. Martínez Llamas és autor del llibre "La Casa del Uruguay en Barcelona. Biografía de un exilio", publicat el 2024.

Capítol 1230. Amb l'esclat de la Guerra Civil, des del mateix juliol del 1936, la Generalitat va desplegar diverses iniciatives diplomàtiques i humanitàries en el front internacional. L'establiment de dos bàndols clars i el clima de revolució social va fer més necessària que mai l'acció exterior. En els primers mesos del conflicte, quan l'estat espanyol no tenia presència efectiva a Catalunya, els consolats europeus van veure en la Generalitat el seu interlocutor principal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, politòleg especialitzat en Relacions Internacionals i comissari de l'exposició "Acció exterior en temps de guerra. La presència internacional de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)", a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 1229. Al llarg de la història, la moda ha vingut dictada pel poder, segons la indumentària que han imposat les diferents potències de cada època. Els tipus de vestits de les classes privilegiades, per tant, han esdevingut una eina política i geoestratègica. En el cas de la monarquia hispànica, des dels temps dels Reis Catòlics, al llarg de tot el segle XVI i fins a mitjans del segle XVII, la seva indumentària es va imposar com el referent a seguir en totes les corts europees. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sílvia Rosés Castellsaguer, historiadora de la moda, professora doctora acreditada del BAU, Centre Universitari d'Arts i Disseny.

La dictadura de Primo de Rivera va tenir una vida relativament curta, però va ser una de les èpoques més dures i de més repressió contra els símbols de Catalunya. Dues institucions representatives de la societat i la cultura catalanes, l'Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona van viure trajectòries paral·leles i van arribar a estar clausurades a la vegada. El motiu va ser una xiulada a l'himne espanyol abans d'un partit que el Barça havia organitzat en homenatge a l'Orfeó al camp de les Corts el 14 de juny de 1925. La repressió del règim militar va obligar aquestes dues entitats a suspendre totes les activitats previstes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Montclús i Esteban, historiador, escriptor, periodista i activista cultural que també exerceix de professor d'història a l'ensenyament secundari. A més, és autor del llibre "La clausura de l'Orfeó Català i el F.C. Barcelona (1925)", de Dalmau Editor.

Capítol 1227. El 3 de setembre de 1450, des de la cort de Nàpols, el rei Alfons el Magnànim va concedir un privilegi al Consell de Cent per crear la Universitat de l'Estudi General de Barcelona. Després de passar per diferents ubicacions provisionals, aquesta institució va acabar sent una realitat consolidada durant la dècada de 1530, en fusionar diversos estudis superiors. Les obres de l'edifici que l'havia d'acollir, a la rambla dels Estudis, en un entorn encara sense urbanitzar, van estar enllestides el 1539. Eren les primeres passes d'una de les institucions educatives més importants i longeves del país, la Universitat de Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1226. A diferència de l'Egipte faraònic, l'imperi assiri, un dels més grans imperis de l'antiguitat, va anar quedant sepultat per l'oblit després de la caiguda definitiva, l'any 609 abans de Crist. Amb el pas dels segles, les grans ciutats assíries, com Nínive o Assur, van quedar enterrades sota la sorra del desert i el rastre d'aquesta civilització poderosa, que s'havia estès des del golf Pèrsic fins a l'Alt Egipte, es va limitar a les mencions d'alguns autors clàssics i de l'Antic Testament. Fins al març del 1843, quan el diplomàtic francès Paul-Émile Botta va iniciar unes excavacions a Khorsabad, l'antiga ciutat assíria de Dur Sharrukin, i va fer sortir a la llum els primers vestigis materials d'una civilització que havia quedat oculta durant més de dos mil anys. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Antiga de la UAB Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae i autor del llibre "El descubrimiento de Asiria" de la Biblioteca Nun.

Capítol 1225. Barcelona va viure uns anys especialment convulsos durant la Primera Guerra Mundial, tot i la neutralitat espanyola en el conflicte. Va ser un temps marcat per les desigualtats creixents entre la classe obrera i la burgesia industrial, que van comportar nombroses vagues i van donar lloc al fenomen del pistolerisme i a l'anomenada crisi de subsistències. Entre les nombroses protestes convocades, destaca la primera manifestació de dones multitudinària de la ciutat. A la revolta de les dones del 1918 es van establir lligams de solidaritat i resistència que van facilitar accions posteriors, com la vaga de La Canadenca, i es van ocupar espais públics que fins a aquell moment eren patrimoni dels homes. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB David Revelles, coautor del llibre "El pistolerisme a Barcelona, 1917-1923: Laberint de sang i plom" amb Jesús Martínez.

Capítol 1224. Un dels enginyers de més fama arreu del món en el darrer terç del segle XIX va ser el francès Alexandre Gustave Eiffel. A banda de la famosa torre de París que duu el seu nom, Eiffel va aportar moltes innovacions en la tècnica constructiva dels ponts de ferro portàtils, que es podien fabricar en un taller per traslladar-los posteriorment a l'emplaçament definitiu. Moltes d'aquestes estructures van anar destinades a Catalunya. Entre el 1876 i el 1878, l'empresa Eiffel et Compagnie va alçar les armadures de 85 ponts de la línia ferroviària de Girona a Portbou, i de tres ponts destinats al casc urbà de Girona, mentre que el 1888 en va fer un altre que es va instal·lar a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluïsa Amenós, doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, autora del llibre "L'enginy d'Eiffel a Catalunya. Projecció, fabricació i muntatge de ponts de ferro (1876-1888)".

Capítol 1223. A la Barcelona de la baixa edat mitjana, entre els segles XIV i XV, hi va haver diversos monestirs femenins que van tenir esclaves al seu servei. Eren dones sense personalitat jurídica, que en alguns casos eren propietat d'algunes de les religioses. Quatre dels monestirs en què consta que hi va haver dones esclaves figuraven entre els més importants de la ciutat en aquella època: eren el de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, el de Santa Maria de Pedralbes, el de Sant Pere de les Puel·les i el de Santa Maria de Valldonzella. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emi Turull Pibernat, doctora en Història per la UPF amb la tesi "L'Església catòlica i l'esclavitud: esclaves als monestirs femenins de Barcelona a la baixa edat mitjana (1326-1495)", màster en Història del Món per la UPF i graduada en Humanitats per la UOC.

Capítol 1222. En el context dels diversos processos revolucionaris que va viure Europa al voltant del 1848 i en ple procés de construcció dels estats nació, a la península italiana va esclatar una primera guerra d'independència. En resposta als aixecaments populars que hi havia hagut a Milà i a Venècia, el rei Carles Albert de Sardenya va declarar la guerra a Àustria, que controlava bona part del nord d'Itàlia. En paral·lel, diversos estats italians adoptaven constitucions de caràcter liberal. Aquesta situació tan efervescent arreu de la península va culminar amb un experiment democràtic de primer ordre: l'establiment d'una república Romana que va durar cinc mesos, entre el 9 de febrer i el 4 de juliol de 1849, i que va suposar un moment culminant del Risorgimento. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1221. A la fi de la Guerra Civil, un dels molts fronts en els quals va actuar la repressió franquista va ser la depuració de funcionaris en tots els nivells de l'administració, també a les corporacions locals i provincials. La dictadura va iniciar un procés de detecció i destitució de persones desafectes al nou règim. Per assegurar-se la lleialtat política i ideològica dels treballadors públics, es premiaven les famílies dels que havien lluitat amb el bàndol sollevat, així com aquells que s'havien significat a favor dels rebels en zona republicana. L'Ajuntament de Barcelona va viure de manera molt intensa un procés de depuració que també va servir per ajustar plantilles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Gil Garrusta, Dr. en Història per la UB i professor d'Història Contemporània i Món Actual a la UOC. També és autor del llibre "Barcelona al servei del 'Nuevo Estado'. Depuració a l'Ajuntament durant el primer franquisme", d'Eumo Editorial.

Capítol 1220. A finals del segle V abans de Crist, coincidint amb la crisi de la democràcia i el declivi del poder d'Atenes, la política d'aquesta polis grega va estar marcada per les accions d'un personatge tan valerós com insolent i provocador. L'estadista i general atenenc Alcibíades va encarnar els perills d'avantposar l'ambició personal per sobre de l'interès comú, que el van fer oscil·lar entre la glòria i el desastre, arrossegat per l'ambició. Va trair la pàtria i va ser proscrit dues vegades. Aquestes intrigues van afectar el destí d'Atenes en episodis clau de la història, en especial la guerra del Peloponès, en la qual va arribar a lluitar en els dos bàndols. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1219. A finals de la dècada dels seixanta i durant la primera meitat dels setanta, els partits i les organitzacions que lluitaven contra la dictadura franquista van recuperar la unitat d'acció que no havien tingut en les dècades posteriors a la Guerra Civil. Van sorgir plataformes antifranquistes que volien abastar l'espectre polític i social. Les discrepàncies i les estratègies partidistes es van aparcar momentàniament, però no van trigar a reaparèixer amb l'inici de la Transició. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Colomines, professor titular d'Història Contemporània a la UB, director de la càtedra Josep Termes d'Història, Identitats i Humanitats Digitals i autor del llibre "Amnistia i llibertat!" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya.

Capítol 1218. Durant la prehistòria es van començar a posar les bases del comportament social i cultural de l'espècie humana i, per tant, també les pràctiques de conducta i de domini ideològic que al llarg de la història han afectat especialment les dones. Per diferències en l'alimentació i en la divisió sexual del treball, sembla que l'inici de la desigualtat de les dones podria situar-se cap a mitjans del neolític. Les evidències arqueològiques i la iconografia descoberta permeten deduir aspectes clau de com era la vida de les dones en la prehistòria als actuals Països Catalans. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'arqueòloga Paula Jardón Giner, doctora en Geografia i Història per la Universitat de València i membre del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials i de l'Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la UV.

Capítol 1217. Hi ha proves de l'existència de càncer en mòmies de fa més de 3.000 anys de l'antic Egipte, i continua més present que mai al segle XXI. Encara que els primers tractaments fossin gairebé esotèrics, de mica en mica es van anar posant algunes de les bases científiques de la medicina moderna. Els grans avenços en la investigació oncològica han anat lligats als esdeveniments més importants de cada època. Sens dubte, un dels moments en què el tractament del càncer va experimentar més progressos va ser entre el segle XIX i el XX, quan l'oncologia encara no era una especialitat mèdica com a tal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Mariano Monzo, catedràtic emèrit de la Facultat de Medicina de la UB, expert en oncologia molecular i autor del llibre "La lluita contra el càncer: Tres mil anys d'una història de progressos", editat amb fins benèfics per la Fundació Oncolliga Girona.