En guàrdia!

Capítol 1262. Un dels conjunts arqueològics especialment rellevant per conèixer el passat dels ilergets, un dels pobles ibers de la primera edat del ferro, és la fortalesa dels Vilars d'Arbeca, a les Garrigues. Es tracta d'una estructura defensiva impressionant, totalment emmurallada, que va ser ocupada de manera ininterrompuda durant més de quatre segles i mig, des de la primera edat del ferro fins a ben avançada l'època ibèrica plena. Es va començar a construir cap a l'any 775 abans de Crist i va ser abandonada pels volts de l'any 300 abans de Crist. Tenia onze torres de vigilància i només dues petites portes per accedir-hi. Les tècniques constructives que es van fer servir als Vilars d'Arbeca resulten insòlites i no són comparables amb cap altre assentament de la mateixa època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Junyent, arqueòleg i catedràtic jubilat de Prehistòria de la Universitat de Lleida.

Capítol 1261. Valldaura en temps de Martí l'Humà. A la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, hi ha un bosc immens amb molta història, Valldaura. El palau que s'hi va construir va arribar a ser en alguns moments el centre de la vida política de la Corona catalanoaragonesa. En el seu origen, entre els segles XII i XIII, va pertànyer als monjos cistercencs, i més endavant va convertir-se en un lloc de caça i esbarjo per als reis. El primer monarca que en va tenir la propietat va ser Jaume II. Més endavant, Pere el Cerimoniós va convertir la domus de Valldaura en un palau. Però va ser durant el regnat de Marti l'Humà, entre 1396 i 1410, que la domus i el bosc que l'envoltava van assolir la màxima esplendor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Robert Álvarez Masalias, historiador, que també és autor, juntament amb l'arquitecte Vicente Guallart Furió, del llibre "Valldaura. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors, 1150-2025".

Capítol 1260. Durant l'etapa republicana, a Catalunya les dones van conèixer una llibertat inèdita fins a aquell moment i van començar a accedir a espais que tradicionalment els havien estat vetats. En les tres primeres dècades del segle XX, diverses narradores havien pogut publicar llibres, dedicar-se al periodisme i estrenar obres de teatre. Per això encara va ser més dolorosa la fractura provocada per la Guerra Civil. La dictadura franquista va estroncar moltes carreres literàries; en el cas de les dones, a la discriminació cultural se li va sumar la de gènere. Van ser doblement castigades. Aquestes escriptores van haver de superar molts obstacles per la decisió d'escriure en català. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptor Ramon Solsona, autor del llibre "Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament", Premi Carles Rahola d'assaig.

Capítol 1259. El 27 de juny de l'any 1900, al Tractat de París, una franja de la selva equatorial va passar a sobirania espanyola, en un moment en què l'antic imperi colonial havia quedat pràcticament desmantellat. L'interior d'aquest territori era una zona insubmisa, que es va anomenar Muni, Río Muni o Guinea Continental Espanyola, i que estava habitada per l'ètnia dels fang, formada per clans molt diversos. Abans d'internar-se en aquest rectangle de terreny, encaixat entre el Camerun dels alemanys i el Congo francès, i colonitzar de manera efectiva els fang, haurien de passar encara unes quantes dècades. Les últimes revoltes armades dels fang van coincidir amb la Primera Guerra Mundial, però fins a l'any 1927 Espanya no acabaria de controlar Río Muni. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Gustau Nerín, professor d'Història d'Àfrica a la Universitat de Barcelona i autor del llibre "La última selva de España. Antropófagos, misioneros y guardias civiles".

Capítol 1258. La Gran Guerra del Nord va ser un conflicte llarg i decisiu que va sacsejar l'Europa septentrional entre els anys 1700 i 1721, amb l'objectiu de controlar l'espai estratègic del mar Bàltic, el que els contemporanis anomenaven "dominium maris baltici". En aquest escenari s'hi van enfrontar les grans potències del nord i de l'est d'Europa, amb un imperi suec en el moment de màxima expansió territorial i una coalició decidida a posar fi a la seva hegemonia. El resultat no només va redefinir fronteres, sinó que va alterar profundament l'equilibri de poder europeu, va obrir el camí a noves potències i va certificar la fi d'una era. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cèsar Sànchez, llicenciat en Història, fundador i alma mater del projecte de divulgació històrica Històries d'Europa.

Capítol 1257. Les primeres emissions de televisió a l'Espanya franquista van arribar amb força retard respecte a altres països europeus, l'octubre de 1956. Encara caldria esperar tres anys més per al naixement de Televisió Espanyola a Catalunya. El règim havia concebut el nou servei amb una visió centralista, però els seus responsables tenien clar que per al desenvolupament del nou mitjà calia que Barcelona disposés d'un centre de producció i distribució d'imatges. A finals de 1958 s'anunciava la posada en funcionament d'uns estudis a l'antic hotel Miramar, a la muntanya de Montjuïc. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Manuel López, periodista de RTVE a Catalunya. També és autor de la tesi "Evolució històrica de Televisió Espanyola a Catalunya: estudi i anàlisi de la producció de programes a TVE Catalunya, 1959-2019".

Capítol 1256. Encara que no sigui tan recordat com altres contemporanis seus, al segle XIX hi va haver un músic català de gran prestigi que va triomfar lluny de casa, un nen que va aprendre música al monestir de Sant Joan de les Abadesses i va acabar fent carrera a Amèrica. Es deia Jaume Nunó. Va compondre prop de sis-centes obres, de les quals se'n conserven una vintena: àries, misses, lieds, peces corals, per a piano, per a orquestra... Aquesta obra tan extensa va quedar eclipsada per la seva composició més popular, la melodia de l'himne nacional mexicà. Nunó és una figura clau per entendre els lligams culturals entre Catalunya i Mèxic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cristian Canton Ferrer, escriptor, musicòleg i pianista, director associat del Barcelona Supercomputing Center. És autor del llibre "Jaume Nunó. Més enllà de l'himne nacional mexicà" juntament amb Raquel Tovar Abad.

Capítol 1255. George Orwell, un dels escriptors més influents de la literatura anglesa del segle XX, va portar la militància antifeixista fins a les últimes conseqüències. Al costat, i no pas per darrere, comptava amb la complicitat activa de la dona amb qui va estar casat durant nou anys, en uns temps especialment convulsos. Eileen O'Shaughnessy, una veu silenciada durant molt de temps, va ser companya de viatge d'Orwell, imprescindible a l'hora de difondre la seva denúncia de les desigualtats i els totalitarismes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Berga, professor honorari de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra. És autor del llibre "Eileen. Retrat d'un matrimoni", Premi Joanot Martorell.

Capítol 1254. A les muntanyes de Queralbs, al Ripollès, al llarg de les últimes quatre dècades s'hi han anat trobant estructures i restes arqueològiques que evidencien l'existència de poblaments prehistòrics. Els motius que van portar algunes comunitats de l'era calcolítica a viure per damunt de la cota dels 2.000 metres d'altitud no són senzills d'entendre. Fa uns 5.000 anys, els humans van ocupar els paratges del Puigmal, Fontalba, Torreneules, Balandrau i coma de Vaca, uns indrets impensables per la duresa de l'accés i del clima, fins i tot per a una economia ramadera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Ametller i Serra, estudiós del paisatge i l'arqueologia del Pirineu del Ripollès. És pintor artístic, tècnic al fresc i escenògraf. També és autor del llibre "A l'esclaire. Descoberta d'un fenomen extraordinari de població prehistòrica als cims de les muntanyes de Queralbs", de Viena Edicions.

Capítol 1253. Ricard Guillem va ser un home de negocis i un empresari pioner, un senyor de la Barcelona del segle XI a qui els atzars de la vida i les relacions estretes amb la casa comtal de Barcelona van portar també a ser viatger, diplomàtic i membre de la noblesa. Per damunt de tot, va contribuir de manera decisiva a posar els fonaments de la cultura mercantil que marcaria el futur de la capital de Catalunya com a potència econòmica i marítima. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor del llibre "Vida i anhels de Ricard Guillem. Un senyor de Barcelona del segle XI", editat per Rosa dels Vents.

Capítol 1252. L'11 de setembre de 1714, Barcelona va caure després de més d'un any de setge davant les tropes hispanofranceses. La ciutat, que havia resistit heroicament davant l'exèrcit borbònic, va quedar devastada. Els carrers es van omplir de runes i de morts. Entre les cases derruïdes, hi havia soldats, civils, dones i nens que havien patit la fam, la por i les bombes que durant mesos havien caigut sense descans sobre la ciutat. Aquell dia, però, no va ser el final del patiment, sinó el principi d'una nova època grisa i dura per als seus habitants. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche, primer director d'El Born Centre de Cultura i Memòria. Garcia Espuche és autor, entre d'altres, dels llibres "Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714", "La ciutat del Born" o "La gent del carrer Montcada", i més recentment d'algunes novel·les; la darrera, "Després", publicada a Símbol Editors.

Capítol 1251. En la primera meitat del segle XX, hi va haver una soprano catalana especialment destacada. Conxita Badia va actuar en escenaris d'arreu del món i va mantenir relació artística amb alguns dels grans compositors del seu temps, començant pels tres mestres que va tenir: Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla. De fet, va estrenar moltes de les obres d'aquests i altres mestres de la música contemporània, catalans, espanyols i internacionals, especialment inspirades per la seva veu. El fet que es dediqués sobretot als lieder i els oratoris i que per a la seva generació no fos tan habitual gravar discos ha fet que no sigui tan recordada com les dives de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mireia Domènech i Bonet, comissària de l'Any Conxita Badia, amb més de cent activitats en deu països, entre els quals una exposició al Museu de la Música de Barcelona. A més, és la besneta de Conxita Badia.

Capítol 1250. Entre els anys quaranta i cinquanta, quan la major part dels sectors opositors al franquisme es mantenien en silenci o bé eren a l'exili, diversos grups de guerrillers, els maquis, van desafiar el règim amb accions clandestines arreu de l'Estat. Entre les persones que van posar en joc la llibertat i la vida hi havia Joan Busquets Verge, també conegut en els anys de lluita com el Xaval o el Senzill. Actualment, és l'últim maqui català viu, un anarquista convençut que fins i tot després de passar dues dècades a la presó va continuar mantenint el combat. Tot i així, es considera una persona pacífica que es va veure obligada a agafar les armes per les circumstàncies. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista Enric Garcia Jardí, autor del llibre "El maqui que encara lluita. Joan Busquets Verge, una vida d'antifeixisme", editat per Ara Llibres.

Capítol 1249. Josep Maria de Sagarra va ser un dels escriptors més populars de la Catalunya del segle XX, famós per l'obra poètica i narrativa, pel vessant de periodista i especialment pel teatre. Havia tingut un pes immens abans de la Guerra Civil i, amb el primer franquisme, va canviar el perfil per no haver de patir la persecució del règim. Quan va morir, el 1961, aquest doble vessant va tornar a reeixir. La dictadura va voler instrumentalitzar el funeral per tal d'arrabassar al catalanisme un referent cívic i polític. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Carles Santacana, autor de l'article "Una disputa de cos present. Controvèrsies en la mort de Josep Maria de Sagarra".

Capítol 1248. El "Cant de la Sibil·la" és una reminiscència de la litúrgia carolíngia que s'ha mantingut arreu d'Europa per a la celebració de la nit de Nadal en parròquies, monestirs i catedrals i ha desafiat el pas del temps. L'origen del text és l'auguri d'una profetessa, la sibil·la Eritrea, que vaticinava tota mena de desastres, posteriorment identificats amb el judici final. Aquesta tradició cristiana d'origen pagà, que es remunta a l'antiguitat més remota, s'ha mantingut en diversos territoris de parla catalana, especialment a Mallorca i a l'Alguer, amb una melodia que ha romàs gairebé inalterada al llarg de com a mínim 750 anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laura de Castellet, soprano, sibil·la d'Urgell i doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona amb la tesi "El paisatge sonor de la Catalunya medieval", premi extraordinari de la UB el 2024.

Capítol 1247. El febrer del 1416, Ferran I d'Antequera, el primer rei estranger de la corona catalanoaragonesa, va haver de fer una estada d'uns dies a Barcelona de camí cap a Castella. La seva actitud a la ciutat va ser la pròpia del sobirà que no se sent obligat a complir la llei com tots els altres, i per això es va trobar amb l'oposició directa d'algú que quatre anys enrere, al Compromís de Casp, li havia donat suport en l'accés a la corona. Era Joan Fiveller, ciutadà honrat de Barcelona. El petit conflicte entre Fiveller i Ferran I, lluny de ser anecdòtic, marca el primer gran enfrontament institucional entre el pactisme català i l'autoritarisme castellà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aleix Sarri i Camargo, assessor polític, llicenciat en Biotecnologia a la UAB i màster en Relacions Internacionals per l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals. És l'autor del llibre "Ànima de república: Crònica política de l'estat català (1409-1714)".

Capítol 1246. Amb la fi de la guerra de Cuba, l'any 1898, els Estats Units certificaven l'estatus de principal potència al Carib. Des d'aquell moment i fins al 1934, gairebé tots els països de la zona serien intervinguts pel govern de Washington en un moment o altre. Pels interessos econòmics que les empreses nord-americanes tenien en una fruita tropical com la banana, als anys 80 del segle XX l'historiador Lester Langley va batejar aquells anys de conflictes amb la més pura lògica colonial com a "guerres bananeres". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Iván Giménez Chueca, periodista expert en divulgació històrica, col·laborador a "Historia y vida" i "La Aventura de la Historia", i autor del llibre "Breve historia de los Marines de Estados Unidos".

Capítol 1245. Joan Baptista Peset, membre il·lustre d'una nissaga de metges, havia estat catedràtic d'universitat i professor de Medicina Legal i Toxicologia durant vint anys. En temps de la Segona República, va arribar a ser rector de la Universitat de València entre 1932 i 1934. Tot i pertànyer a la burgesia, i al prestigi científic i acadèmic, la trajectòria política de Peset, militant d'esquerres, va portar la dictadura a afusellar-lo. Va ser una execució a sang freda, que es va dur a terme el dissabte 24 de maig de 1941, dos anys després de la fi de la Guerra Civil. Amb la seva mort, el franquisme mostrava un cop més que no tolerava les idees de cultura i de progrés. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Martí Domínguez, doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València. També és autor de la novel·la "Ingrata pàtria", sobre les últimes hores de vida de Joan Baptista Peset, publicada per l'Editorial Proa.

Capítol 1244. A partir de la segona meitat del segle V abans de Crist, els antics cabdillatges dels ibers estaven expandint el seu poder administratiu i anaven evolucionant cap a la construcció de societats estatals. És un període que coneixem com a ibèric clàssic, o ibèric ple. L'aparició d'estats en el món antic es fa evident quan es formen unitats polítiques amb una estructura de poder centralitzada que pot recaptar impostos, forçar el reclutament de persones tant per treballar com per anar a la guerra i que, a més, decreta normes i lleis i les intenta fer complir amb l'ajut d'una nova classe burocràtica. Aquest procés també va tenir lloc, durant aquells anys, en els assentaments ibers establerts al territori que actualment és Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, arqueòleg i professor universitari. També és responsable, juntament amb M. Carme Belarte, de l'edició del llibre "Catalunya en temps dels ibers", de Dalmau.

Capítol 1243. Al voltant de l'any 880, el comte Guifré el Pelós va promoure la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Dues generacions més tard, el net Guifré II de Besalú hi va afegir el de Sant Pere de Camprodon. La fundació de tres cenobis en un territori relativament reduït com el Ripollès va tenir motivacions polítiques i econòmiques. Es tractava de reforçar les xarxes de poder del casal comtal de Barcelona sobre un territori clau des del punt de vista geoestratègic. Les disputes entre els hereus i successors de Guifré el Pelós van acabar condicionant la història del monacat ripollès al llarg dels segles IX i X. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Xavier Costa Badia, professor lector Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia de la UB i autor del llibre "Poder, religió i territori. Una nova mirada als orígens del monacat al Ripollés (segles IX-X)".