En guàrdia!

Capítol 1223. A la Barcelona de la baixa edat mitjana, entre els segles XIV i XV, hi va haver diversos monestirs femenins que van tenir esclaves al seu servei. Eren dones sense personalitat jurídica, que en alguns casos eren propietat d'algunes de les religioses. Quatre dels monestirs en què consta que hi va haver dones esclaves figuraven entre els més importants de la ciutat en aquella època: eren el de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, el de Santa Maria de Pedralbes, el de Sant Pere de les Puel·les i el de Santa Maria de Valldonzella. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emi Turull Pibernat, doctora en Història per la UPF amb la tesi "L'Església catòlica i l'esclavitud: esclaves als monestirs femenins de Barcelona a la baixa edat mitjana (1326-1495)", màster en Història del Món per la UPF i graduada en Humanitats per la UOC.

Capítol 1222. En el context dels diversos processos revolucionaris que va viure Europa al voltant del 1848 i en ple procés de construcció dels estats nació, a la península italiana va esclatar una primera guerra d'independència. En resposta als aixecaments populars que hi havia hagut a Milà i a Venècia, el rei Carles Albert de Sardenya va declarar la guerra a Àustria, que controlava bona part del nord d'Itàlia. En paral·lel, diversos estats italians adoptaven constitucions de caràcter liberal. Aquesta situació tan efervescent arreu de la península va culminar amb un experiment democràtic de primer ordre: l'establiment d'una república Romana que va durar cinc mesos, entre el 9 de febrer i el 4 de juliol de 1849, i que va suposar un moment culminant del Risorgimento. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1221. A la fi de la Guerra Civil, un dels molts fronts en els quals va actuar la repressió franquista va ser la depuració de funcionaris en tots els nivells de l'administració, també a les corporacions locals i provincials. La dictadura va iniciar un procés de detecció i destitució de persones desafectes al nou règim. Per assegurar-se la lleialtat política i ideològica dels treballadors públics, es premiaven les famílies dels que havien lluitat amb el bàndol sollevat, així com aquells que s'havien significat a favor dels rebels en zona republicana. L'Ajuntament de Barcelona va viure de manera molt intensa un procés de depuració que també va servir per ajustar plantilles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Gil Garrusta, Dr. en Història per la UB i professor d'Història Contemporània i Món Actual a la UOC. També és autor del llibre "Barcelona al servei del 'Nuevo Estado'. Depuració a l'Ajuntament durant el primer franquisme", d'Eumo Editorial.

Capítol 1220. A finals del segle V abans de Crist, coincidint amb la crisi de la democràcia i el declivi del poder d'Atenes, la política d'aquesta polis grega va estar marcada per les accions d'un personatge tan valerós com insolent i provocador. L'estadista i general atenenc Alcibíades va encarnar els perills d'avantposar l'ambició personal per sobre de l'interès comú, que el van fer oscil·lar entre la glòria i el desastre, arrossegat per l'ambició. Va trair la pàtria i va ser proscrit dues vegades. Aquestes intrigues van afectar el destí d'Atenes en episodis clau de la història, en especial la guerra del Peloponès, en la qual va arribar a lluitar en els dos bàndols. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1219. A finals de la dècada dels seixanta i durant la primera meitat dels setanta, els partits i les organitzacions que lluitaven contra la dictadura franquista van recuperar la unitat d'acció que no havien tingut en les dècades posteriors a la Guerra Civil. Van sorgir plataformes antifranquistes que volien abastar l'espectre polític i social. Les discrepàncies i les estratègies partidistes es van aparcar momentàniament, però no van trigar a reaparèixer amb l'inici de la Transició. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Colomines, professor titular d'Història Contemporània a la UB, director de la càtedra Josep Termes d'Història, Identitats i Humanitats Digitals i autor del llibre "Amnistia i llibertat!" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya.

Capítol 1218. Durant la prehistòria es van començar a posar les bases del comportament social i cultural de l'espècie humana i, per tant, també les pràctiques de conducta i de domini ideològic que al llarg de la història han afectat especialment les dones. Per diferències en l'alimentació i en la divisió sexual del treball, sembla que l'inici de la desigualtat de les dones podria situar-se cap a mitjans del neolític. Les evidències arqueològiques i la iconografia descoberta permeten deduir aspectes clau de com era la vida de les dones en la prehistòria als actuals Països Catalans. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'arqueòloga Paula Jardón Giner, doctora en Geografia i Història per la Universitat de València i membre del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials i de l'Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la UV.

Capítol 1217. Hi ha proves de l'existència de càncer en mòmies de fa més de 3.000 anys de l'antic Egipte, i continua més present que mai al segle XXI. Encara que els primers tractaments fossin gairebé esotèrics, de mica en mica es van anar posant algunes de les bases científiques de la medicina moderna. Els grans avenços en la investigació oncològica han anat lligats als esdeveniments més importants de cada època. Sens dubte, un dels moments en què el tractament del càncer va experimentar més progressos va ser entre el segle XIX i el XX, quan l'oncologia encara no era una especialitat mèdica com a tal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Mariano Monzo, catedràtic emèrit de la Facultat de Medicina de la UB, expert en oncologia molecular i autor del llibre "La lluita contra el càncer: Tres mil anys d'una història de progressos", editat amb fins benèfics per la Fundació Oncolliga Girona.

Capítol 1216. Més enllà de la coneguda participació de soldats del Rif en el bàndol franquista, que es va sollevar el 18 de juliol de 1936, durant tota la Guerra Civil l'exèrcit republicà també va comptar amb brigadistes del món àrab. Algèria, el Marroc, Palestina, Egipte o l'Iraq, països en plena transformació marcats per la qüestió colonial, la recomposició de les esquerres i l'ascens dels feixismes, van emprendre diverses iniciatives solidàries amb la República espanyola, incloent-hi l'enviament de diners i armes. Encara que la xifra de combatents que van viatjar a la Península des dels països àrabs per lluitar amb les Brigades Internacionals és difícil de precisar, podrien haver estat entre set-centes i mil persones. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Almodóvar, periodista, documentalista i investigador especialitzat en el món àrab.

Capítol 1215. El darwinisme i els seus detractors. Les teories científiques, per revolucionàries que siguin, no neixen mai soles i aïllades; sempre apareixen en una societat que comparteix uns paradigmes i unes idees establertes des de temps enrere, i normalment no són acceptades amb facilitat. El 1859, amb la publicació de "L'origen de les espècies", Charles Darwin va sacsejar les bases religioses i culturals de l'època. La idea darwiniana de l'evolució, de fet, va ser una de les més atacades, reformulades i posteriorment reforçades de la història de la ciència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1214. L'any 1588, el rei Felip II es va proposar envair Anglaterra, en el que es va plantejar gairebé com una croada per combatre el protestantisme. Aquesta iniciativa de la monarquia hispànica va ser anomenada l'empresa d'Anglaterra, o la gran armada, tot i que un cop consumada la seva derrota va passar a ser coneguda de manera burlesca com l'Armada Invencible, un terme encunyat per Petruccio Ubaldini, mercenari italià al servei d'Elisabet I. Catalunya es va implicar de diverses maneres en la mobilització per part de la monarquia, amb recursos diplomàtics, militars, comercials i fins i tot religiosos, amb l'objectiu de derrocar la reina Tudor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Pérez Gómez, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB, editor i historiador, autor del llibre "Catalunya i l'Armada Invencible. L'aportació catalana a l'empresa d'Anglaterra", editat per la Fundació Noguera.

Capítol 1213. A inicis del segle XX, l'imperi austrohongarès era una de les potències més importants d'Europa. La declaració de guerra a Sèrbia l'estiu del 1914 va ser la guspira que va iniciar la Primera Guerra Mundial. Tot i així, paradoxalment, Àustria-Hongria no comptava amb els mitjans econòmics i militars suficients per sostenir un conflicte de llarga durada. A la pràctica, aquest imperi va ser tutelat per Alemanya, la gran aliada, i el desenvolupament de la guerra que havia iniciat acabaria comportant el desmembrament de l'Estat i el derrocament dels Habsburg. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1212. El matí del 29 de setembre de 1978, el Vaticà va quedar commocionat per la mort de Joan Pau I, conegut com el papa del somriure, després de només 33 dies liderant l'Església catòlica. Enmig de les sospites de conspiracions dins de la cúria, aquell any va ser necessari organitzar un segon conclave en un temps rècord, a l'octubre, per escollir un nou pontífex, que acabaria sent el polonès Karol Wojtyla, que va escollir el nom de Joan Pau II. Era el primer papa d'origen no italià des del segle XVI. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB Pep Martí Vallverdú, redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1211. Els anarquistes, especialment els sectors més durs, van assumir el poder i van substituir els ajuntaments legalment constituïts a les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya després del cop d'estat militar del juliol del 1936. Tant a la Seu d'Urgell com a Puigcerdà es van viure episodis de violència i crueltat comesos per grups de persones que se suposava que defensaven la República. Entre d'altres, un dels anarquistes més destacats va ser l'anomenat Cojo de Málaga. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pau Chica, màster en Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

El darrer dia de l'any 1229, les forces militars catalanes, sota el comandament del rei Jaume I, van entrar a Madina Mayurqa. Tres mesos molt durs de setge havien acabat. Després del saqueig inicial, molt violent, calia emprendre el repartiment del botí, tant dels béns mobles com dels immobles, que a Mallorca es va decidir mitjançant subhasta quan encara no havia estat sotmesa tota l'illa i quedaven diversos nuclis de resistència a les muntanyes. Finalment, al llarg dels anys, es va anar consolidant la colonització, que en aquest cas va comportar la substitució d'una societat tribal formada per clans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Plàcid Pérez, llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història per la UAB. Arxiver, genealogista i autor del llibre "Conquesta i repartiment de Mallorca: Els inicis de la colonització (1230-1256)".

Capítol 1209. En plena dictadura de Primo de Rivera, un grup de joves procedents del catalanisme radical van fundar el primer partit comunista independent: el Partit Comunista Català. Fundat a finals de 1928, després d'un parell d'anys de debats marxistes, no seguia les consignes ni del Partit Comunista d'Espanya ni de la Internacional Comunista. A més, per l'orientació ideològica dels seus impulsors, aquest partit de vida efímera però intensa va vincular la qüestió social a la nacional, incloent-hi l'autodeterminació com un dels objectius, a diferència de la majoria de moviments comunistes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Bea Seguí, llicenciat en Ciències Polítiques i màster en Història Contemporània. És professor de Geografia i Història en un institut públic i autor del llibre "Ni Madrid ni Moscou: El Partit Comunista Català (1926-1930)", i actualment treballa en una tesi doctoral sobre Jordi Arquer.

Capítol 1208. Les quatre grans cròniques catalanes, una de les principals fonts de coneixement dels fets transcorreguts entre els segles XIII i XIV, mostren una visió de la història des del poder reial, escrita o dictada per homes: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. Inevitablement, aporten una visió molt parcial i esbiaixada de les dones de l'època. Les que hi apareixien quasi sempre estan vinculades a la Corona catalanoaragonesa. Són reines, princeses o nobles, molt sovint forasteres, casades per interessos dinàstics amb els diferents sobirans, com a moneda de canvi, o bé filles cedides en matrimoni a prínceps estrangers. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Teresa Vinyoles, que ha estat professora titular d'Història Medieval a la UB i és especialista en història de les dones i de la vida quotidiana.

Capítol 1207. La trajectòria de Joaquim Ventalló com a polític, escriptor i periodista es va veure afectada per les diverses guerres i les successives dictadures. Ventalló, que ha passat a la història com un pioner de la ràdio esportiva i el primer traductor de Tintín al català, va viure en primera persona la guerra del Rif i va deixar testimoni escrit tant de la instrucció militar rebuda entre febrer i juny del 1921 com dels vint-i-set mesos que va estar de campanya al Marroc a partir de l'octubre del mateix any, just després del desastre d'Annual. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Arnau Sala, graduat en Llengua i Literatura Espanyoles i màster en Literatura Comparada per la UAB, i doctorand de Llengua i Cultura Espanyoles a la Universitat Colúmbia de Nova York. Sala també és responsable del pròleg, l'edició i les notes de "La guerra que jo he vist. Anotacions a la vida de caserna i 27 mesos a la campanya del Marroc".

Capítol 1206. Entre els segles XIII i XV, a la ciutat de Girona es construïen claustres prefabricats que s'exportaven a tot Catalunya, així com a València, Aragó i Mallorca. Per a aquesta fabricació seriada de materials es feia servir la pedra calcària nummulítica local, especialment apreciada, coneguda en el seu temps com a pedra de Girona o marbre blau. Hi havia altres productes extrets de les pedreres gironines, però cap de tan complex i que suposés tants beneficis per als artesans com ho van ser els elements destinats a formar part d'un claustre. Durant l'època gòtica, la seva presència va ser hegemònica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesca Español, doctora en Història de l'Art, que ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1205. Des del període conegut com la Gran Fam i al llarg de la segona meitat del segle XIX, la població d'Irlanda es va reduir gairebé a la meitat, de vuit milions i mig a prop de quatre milions i mig d'habitants. Molts havien mort, però d'altres havien emigrat. Una de les rutes més habituals suposava travessar l'Atlàntic. Entre el 1846 i el 1855, prop d'un milió i mig d'irlandesos se'n van anar cap als Estats Units, i 340.000 més al Canadà. Va ser un èxode sense precedents, que a la llarga va modificar la societat nord-americana i hi va influir de manera decisiva. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1204. A finals de febrer del 1938, en plena Guerra Civil, els colpistes havien recuperat Terol. Des d'aquesta nova posició, es va iniciar una gran ofensiva des del front d'Aragó a principis del mes de març amb l'objectiu d'entrar a Catalunya. El 28 de març les tropes del Cos d'Exèrcit Marroquí del general Yagüe van ocupar la població de Massalcoreig i, des d'aquí, van pujar pel marge dret del Segre i van entrar a les poblacions que s'anaven trobant. Durant nou mesos, la línia de front va quedar delimitada pel riu Segre. L'ocupació franquista de les terres de Lleida començava a ser un fet. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Galitó, llicenciat en Geologia per la UAB i president de l'Associació d'Estudiosos del Front del Segre.