SOM pòdcast

En una època on l'accés a la informació era limitat, els cromos es van convertir en autèntics tresors. Sense llibres, ni biblioteques a l’abast de tothom, hi va haver un moment en què les cromolitografies es van convertir en una finestra al món: eren símbols de la nostra set de coneixement: des dels seus inicis com a simples targetes publicitàries, fins a convertir-se en objectes cobejats per nens, però sobretot, per adults. De fet, encara avui és habitual trobar-se col·leccionistes de totes les edats fent intercanvi al Mercat de Sant Antoni de Barcelona un diumenge al matí.La història dels cromos ha recorregut un llarg camí en el qual s’hi ha reflectit l’evolució de les tendències socials, culturals i artístiques de cada època. Una febre que també va contagiar-se a Catalunya, amb una etapa d’or que es concentra entre l'últim terç del segle XIX i els anys trenta, just abans de la Guerra Civil. Avui, a SOM Podcast, ens endinsem en la història de la cromolitografia a Catalunya. En parlem amb Josep-Manuel Rafí, autor del llibre ‘La febre dels cromos’, de l’editorial Comanegra.

És el 10 de gener de 1918, un hivern especialment fred. El preu del carbó, així com altres aliments bàsics de primera necessitat, ha pujat de manera considerable. Europa viu el final de la Gran Guerra i Catalunya, tot i ser un territori aliè al conflicte, ha comerciat amb ambdós bàndols i se n’ha beneficiat econòmicament. Però aquest enriquiment no ha estat general: la majoria de la població pateix les conseqüències de l’especulació i la inflació. Preus de productes bàsics, com l’oli o la farina, han pujat de manera desorbitada. S’estima que la vida es va encarir entre un 23 i un 29% des de 1911. En aquest context, l’Amàlia Alegre, mestressa de casa, agafa un paper i escriu: "Ciudadanas de atarazanas, manifestaros pacíficamente". Les emplaça a marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu de les subsistències. El paper el penja al carrer de l’Om, l’actual barri del Raval.Aquest gest mobilitza, segons els mitjans de l’època, més de 400 dones el primer dia. Les dones surten al carrer a defensar el seu dret i deure de protegir les seves famílies i la seva comunitat. És l’inici d’una revolta exclusivament femenina que durarà dues setmanes.Avui, a SOM Podcast, en parlem amb les seves besnetes, Imma Guillamón i Carmen Jiménez Guillamón, autores del llibre “Amàlia Alegre i la revolta de les dones”.

L’arqueozoologia és una disciplina que estudia les restes de fauna en contextos arqueològics. És una especialitat força desconeguda, tot i que aporta informació de gran valor. Gràcies a aquesta disciplina, podem saber més sobre els costums alimentaris d’una època; sobre els canvis socio-econòmics d’un període o sobre els models d’explotació ramadera, per posar alguns exemples.Avui volem fer servir l’arqueozoologia per aproximar-nos als models econòmics de l’època romana i anteriors. Ho farem de la mà de Sílvia Valenzuela Lamas. Ella és arqueòloga, especialista en arqueozoologia i científica titular al CSIC, a la institució Milà i Fontanals d’investigació en Humanitats. Amb ella coneixerem també algunes claus d’una especialitat tan desconeguda com apassionant.

La Guerra Civil espanyola va deixar un rastre de centenars de milers de morts, però també de desapareguts: homes i dones que van morir al front o que van ser represaliats. Moltes d’aquestes persones van acabar a una fossa comuna. Tot i que han passat ja 85 anys des de la fi del conflicte, el cert és que queden moltes incògnites per resoldre. En la qüestió de les fosses comunes, a més, s’ha produït una situació que ha dificultat la tasca dels especialistes, i és que en molts casos ha faltat metodologia científica en l’obertura d’aquestes fosses. Tant és així, que les exhumacions rigoroses són relativament recents.Un cas paradigmàtic és el del maqui Ramon Vila, àlies Caracremada, que va ser exhumat l’any 1999. Va ser la primera exhumació realitzada amb metodologia científica a Catalunya. El seu cos es va extreure amb metodologies arqueològiques i es va fer un estudi paleoantropològic de les seves restes. No es van fer noves exhumacions d’aquest tipus fins l’any 2004.Avui al SOM Pòdcast volem abordar aquesta qüestió amb dos autèntics especialistes. D’una banda, Queralt Solé, professora d’Història Contemporània a la UB i investigadora en aquest camp específic. De l’altra, Jordi Ramos, arqueòleg de l’empresa Àtics amb una dilatada experiència en exhumacions. Amb ells dos repassarem la història de les fosses comunes i l’estat actual de la qüestió.

Barcelona va ser, durant una època no gaire llunyana en el temps, un important focus de la indústria tèxtil. Les indianes feien furor i les fàbriques que elaboraven aquest material treballaven a tota màquina. I en aquest context, el treball infantil estava a l’ordre del dia. Tant és així que en algunes factories el 70% dels empleats eren menors de 15 anys. Aquest va ser, per exemple, el cas de la famosa fàbrica d’Erasme de Gònima.Ens traslladem a les acaballes del segle XVIII i principis del XIX, en la qual prop del 15% de nens i nenes de 7 a 15 anys treballaven a una fàbrica d’indianes. Avui volem conèixer aquesta realitat amb més profunditat i per fer-ho conversem amb Martín Iturralde, doctor en Història Contemporània i especialista en treball infantil. Amb ell coneixerem com eren les llargues jornades laborals; com era percebut aquest tipus de feina infantil a la societat i quines expectatives de futur tenien aquests nens i nenes.

Durant els darrers mesos de la Guerra Civil, milers de dones es van veure obligades a fugir de Catalunya soles o amb les seves famílies. Amb els homes al front, empresonats o morts, la càrrega de responsabilitat d’aquestes dones va ser encara més feixuga. La immensa majoria va quedar en una situació de sobtada precarietat i de pura lluita per la supervivència, amb dos grans enemics a la vista: el règim franquista per una banda i l’amenaça nazi per una altra. Per això entre elles van teixir un fil de solidaritat i col·laboració mútua.El Museu de l’Exili de la Jonquera va acollir una exposició sobre aquestes dones que portava per títol ‘Exiliades: els fils vermells entrellaçats’. Aquesta exposició recollia una selecció de 100 casos, tot i que, com dèiem, en van ser molts més. Avui a SOM Pòdcast hem volgut parlar amb la seva comissària, la investigadora Teresa Fèrriz. Amb ella farem un recorregut per la terrible experiència vital que van patir aquestes dones, de qui es diu que eren “les oblidades dels oblidats”. Repassarem també alguns dels noms més destacats, com Natividad Yarza, Maria Àngels Vayreda, Aurèlia Pijoan i d’altres. I sabrem com les va afectar no només la seva condició d’afectades pel franquisme sinó, sobretot, la seva condició de dones.

L’arqueologia del conflicte és una branca de l’arqueologia que es dedica a estudiar tot allò que té a veure amb l’exercici de la violència. No només pel propi conflicte, sinó per totes les conclusions i implicacions socials que se’n deriven. A Catalunya, com a escenari de batalles importants i d’enfrontaments entre comunitats, tenim un bon grapat d’exemples. Però tot just estem al començament d’un camí en el qual hi ha molt camí per fer. Avui volem aproximar-nos a l’arqueologia del conflicte de la mà de Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya i també investigador amb una llarga trajectòria en el camp de l’arqueològica clàssica. Amb ell veurem que el concepte de pau, tal com l’entenem avui, és força recent. I també podrem desfer alguns mites, com ara una hipotètica absència de dones o nens als escenaris de batalla.

A principis del segle XX, Catalunya vivia una època convulsa de vagues, reivindicacions, canvis socials... És l’època de la Setmana Tràgica, de la vaga de la Canadenca, de moviments artístics importants, del pistolerisme! En aquest context, arriba a casa nostra l’espiritisme, ja popular a Europa. Més enllà de les creences implícites en aquest moviment, l’espiritisme va crear un nou espai d’expressió i de cooperació per a moltes dones, que veien per primer cop una escletxa per compartir les seves inquietuds, per qüestionar les doctrines oficials i, per què no, per reivindicar el paper de la dona com a impulsora.En aquest magma destaquen un grup de dones, la majoria d'elles oblidades per la història.Avui volem parlar d’aquest moviment, i d’aquestes dones, amb Dolorrs Marín. Ella és doctora en Història contemporània i autora del llibre Espiritistes i lliurepensadores.

És sabut que la indústria del tèxtil va ser un capítol inseparable de la història de Catalunya. Lligat a aquesta indústria, la moda va ser, i encara ho és, un episodi clau. Catalunya compta amb noms de primer nivell en aquest camp: són coneguts els noms de Pedro Rodríguez, Carme Mir, Toni Miró o Pedro Rovira, però ja no ho són tant altres noms com Madame Berbegier, Teresa Solà o Augusta Zagri.Al segle XIX es comença a configurar el que posteriorment serà l’embrió de l’alta costura. A poc a poc, es passarà del treball anònim a l’etiqueta. Del taller a la passarel·la de moda.L’evolució de la moda a casa nostra s’ha convertit alhora en un interessant camp d’investigació: llibres, tesis doctorals, exposicions... fins i tot un Museu Virtual de la Moda. Avui volem aproximar-nos a la moda de la mà de dues veus referents en aquest camp: parlem de Laura Casal-Valls, doctora en història de l’Art i autora d’una tesi doctoral sobre la figura de la modista i els inicis de l’alta costura a finals del segle XIX i principis del segle XX. I també de Josep Casamartina, historiador de l’Art, comissari de diferents exposicions sobre la moda i un dels impulsors de la Fundació Antoni de Montpalau.

La pirateria és un fenomen que es remunta a l’antiguitat. Però podem dir que l’època daurada va tenir lloc entre els segles XVI y XVIII. Catalunya va ser terra de pirates: durant centenars d’anys la seva costa va ser atacada per pirates i corsaris de totes les nacionalitats mediterrànies.Les Terres de l’Ebre, l’actual Costa Brava, el Maresme, la Costa central... són molts els municipis costaners que en algun moment van patir atacs pirates. Això va modificar l’aspecte del litoral, que es va omplir de torres i construccions militars defensives, moltes de les quals encara esquitxen la línia de la costa.Tot i que el món de la pirateria ha anat tradicionalment envoltat d’un aura de romanticisme, la veritat és que els atacs pirates eren temuts i sovint cruels.Avui al SOM Pòdcast volem conèixer més sobre la pirateria, i per fer-ho ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb Sylvia Lagarda-Mata. Ella és periodista i autora del llibre Catalunya, terra de pirates: recull de fets històrics i llegendes.

Avui al SOM Pòdcast fem un nou viatge en el temps i ens situem a principis del segle VIII. El regne visigot, que ocupa bona part de la península ibèrica, es troba en declivi. Aquest context de feblesa l’aprofitaran els sarraïns. Aquest és el nom amb què la cristiandat va anomenar els àrabs, que es van expansionar per tot el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, l'Àsia Menor i gran part de la península Ibèrica durant l'edat mitjana.Una gran part de la Península va adoptar les estructures socials i econòmiques del nou poble dominant, l'àrab. En canvi, a la zona catalana del nord, la conquesta dels francs al final del mateix segle va donar lloc a la creació de la Marca Hispànica, és a dir, a la Catalunya prefeudal.L’arribada dels sarraïns comporta la irrupció també d’una nova religió: la musulmana, fundada pel profeta Mahoma a principis del segle VII. Aquesta nova formulació religiosa s’acaba arrelant a la península i també comporta un llegat social i cultural potent. Com es produeix l’expansió sarraïna? Hi va haver molta resistència? Com vivia la dona musulmana de l’època? I com era la convivència de musulmans, cristians i jueus? Són algunes de les preguntes que farem a Dolors Bramon. Ella és doctora en filologia Semítica i en Història Medieval. És autora de llibres com ‘Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya’.

La mirada al passat del poble gitano des d’una vessant històrica té com a característica la seva forta tradició oral, i que a més no hi hagi testimonis escrits sobre les seves vivències internes. Les institucions gitanes són les mateixes persones. Per això avui hem volgut acostar-nos al poble gitano de la mà de Sicus Carbonell: ell és artista professional, cantant de rumba i director d’un exhaustiu documental titulat ‘Gitanos Catalans!’ Durant aquest episodi coneixerem també diferents testimonis d’aquest documental en primera persona.

Entre el 26 de juliol i el 2 agost del 1909, va tenir lloc a diverses ciutats catalanes una revolta antimilitarista i anticlerical.L’arrel d’aquesta revolta va estar en el reclutament de joves obligats a anar a la guerra del Marroc, que es va intensificar quan el govern d’Antonio Maura va decidir enviar a l’Àfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, amb molts reservistes casats i amb famílies al seu càrrec.El sentiment d'injustícia s'incrementava pel fet que els fills de les famílies riques podien comprar l'exempció d'incorporar-se a files si pagaven una quantitat fora de l'abast de les classes humils.Tot plegat va portar a una gran vaga general pel 26 de juliol, que va acabar derivant en una revolta popular. Com a conseqüència, la ciutat de Barcelona va convertir-se en un autèntic polvorí.Després d’aquests episodis, l’estat va confiar la repressió al capità general de Catalunya, Luis de Santiago, que clausurà 150 centres obrers i culturals, entre ells sis periòdics i totes les escoles laiques. Els motins van ser qualificats de “rebel·lió militar” i assignats a la jurisdicció de guerra, que va processar 1.725 persones. Per conèixer millor aquesta setmana fatídica, avui ens hem citat al Museu d’Història amb Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània i professional de la recerca històrica, i David Revelles, periodista i professor i un dels comissaris de l’exposició sobre pistolerisme del Museu d’Història de Catalunya.

L’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936, va comportar la mobilització de milers de catalans que van deixar-ho tot per anar al front i lluitar per la defensa de la República. Però sovint s’ignora que també van ser moltes les dones que es van sumar a la lluita armada. A mesura que la guerra va anar avançant, les diferentes organitzacions les van relegar a tasques de rereguarda, i en alguns casos fins i tot van posar en dubte la seva condició de milicianes al servei de la República. Avui al SOM pòdcast volem recuperar la memòria d’aquestes dones, i ho fem de la mà de dos especialistes: l’historiador i investigador Gonzalo Berger i la directora de cine i escriptora Tania Balló. Ambdós han publicat un llibre titulat Les combatents, en el qual repassen la trajectòria de dones que van arriscar-ho tot per lluitar en primera línia.

Les joguines ens ha acompanyat des de sempre: podem trobar-les en la cultura grega, romana, ibera... Òbviament els materials canvien i les tècniques evolucionen, però fa mil·lenis que juguem amb elles.Són objectes que parlen de nosaltres, de la nostra societat. I són també un reflex dels nostres valors i preocupacions, d’allò que som i també del que voldríem ser. Per això constitueixen un testimoni de primer ordre de la història i com a tal mereixen un estudi rigorós. Avui al SOM Pòdcast us proposem una aproximació a les joguines com a eines de coneixement de la Història amb majúscules. Per fer-ho, ens hem citat amb dos grans especialistes del tema: Andrés Payà i Pere Capellà.

El servei domèstic va jugar un paper important en el creixement econòmic de Catalunya, i alhora va ser un bon termòmetre de l’evolució de les classes acomodades. Malgrat això, va ser relegat a un segon pla, i durant molt de temps va ser menystingut també com a tema d’investigació. Als darrers anys, però, diferents estudis han posat l’accent en aquestes activitats, que sovint eren desenvolupades per dones. Sota el concepte genèric de ‘servei domèstic’ s’aglutinen tot un seguit d’oficis i professions: les tasques de cuina, la neteja, els xofers, però també les figures de la dida o la minyona, entre d’altres, són algunes de les feines que ara són objecte d’estudis i recerques. I no és un camp d’investigació menor, perquè darrere d’aquests oficis pengen altres grans temes de màxima actualitat: la precarització de la feina, la discriminació de gènere, les lleis laborals... Avui abordarem aquest tema de la mà de dues expertes: per una banda, Mònica Borrell, doctora en Història Contemporània i professora del Màster en estudis de dones, gènere i ciutadania. La seva tesi es va centrar precisament en el servei domèstic a la ciutat de Barcelona, 1900-1950. Ens acompanyarà també Tura Tusell, historiadora i especialista en el servei domèstic a la Barcelona del segle XIX.

L’any 1938, el Tercer Reich de Hitler crea el Camp de concentració de Mauthausen, on inicialment tanca els opositors polítics i, posteriorment, altres col·lectius. Més de 7.000 republicans procedents de la península van anar a parar a aquest camp, on els interns patien jornades maratonianes de feina a la pedrera. És famosa, per exemple, l’escala de 186 graons que havien de superar repetides vegades carregats amb pedres.Mauthausen va acollir personatges històrics com per exemple Francesc Boix, qui va arreplegar negatius de fotografies de gran valor testimonial per poder documentar les barbaritats nazis i incriminar responsables del camp.Per parlar de Mauthausen, avui ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb Rosa Toran, historiadora i especialista en camps nazis, singularment de la vida dels republicans a aquests camps. És també un membre actiu de l’Amical de Mauthausen.

L’any 1919, Barcelona viu immersa en una crisi que colpeja especialment les classes treballadores: amb la Gran Guerra (1914-1918), la burgesia s’ha enriquit, però les desigualtats són flagrants. El preu de productes bàsics com el carbó o el bacallà s’ha disparat i els conflictes sindicals són cada cop més violents. Són els anys del pistolerisme, que provocaran centenars de morts i milers de ferits. Són també els anys de personatges mítics del sindicalisme com Salvador Seguí, el noi del sucre, i de personatges sinistres com el comissari Bravo Portillo o el governador Severiano Martínez Anido.Enmig d’aquest clima de violència, precarietat i crisi social, a principis de 1919 tindrà lloc la famosa vaga de la Canadenca, empresa energètica coneguda amb aquest nom per ser precisament de capital canadenc. El conflicte s’origina a Camarassa i s’estendrà després a Lleida i Barcelona. A l’inici sembla un problema menor. L’acomiadament d’uns pocs treballadors per afiliar-se a la CNT produïrà un moviment de suport massiu, i a continuació la rèplica contundent de l’empresa: l’acomiadament de fins a 140 treballadors. Serà l’inici d’un dels enfrontaments més importants de la nostra història entre patronal i sindicats, i s’acabaria estenent a altres indústries i sectors.La vaga de la Canadenca marcarà també un abans i un després en les reivindicacions obreres i sindicals, i serà coneguda sobretot per la fita de les vuit hores diàries com a jornada màxima.Per parlar de tot plegat, avui ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb l’escriptor Ferran Aisa, historiador i autor de 30 llibres de temàtica diversa, i el periodista David Revelles, especialitzat en la Barcelona de la Gran Guerra i comissari d’una exposició sobre els anys del pistolerisme.

La història del poble jueu a Catalunya ens ha arribat sovint envoltada de tòpics i falsos mites. La persecució a què van estar sotmesos en alguns periodes històrics i la seva relació amb el comerç va generar un relat parcial i força inexacte. Els jueus i jueves van viure en el si d’un poder cristià i van ser tolerats com a comunitat que aportava en els àmbits del comerç, la medicina, les arts, la cultura i la intel·lectualitat. Al segle XIV, les comunitats jueves van viure una sèrie d’atacs brutals que van marcar un abans i un després en la seva presència a Catalunya. Avui ens hem citat al Museu d’Història de Catalunya amb Sílvia Planas, historiadora medievalista, directora del Museu d’Història dels jueus i del Museu d’Història de Girona. Amb ella ens acostarem a la història del poble jueu i coneixerem algunes de les seves aportacions més importants.Música:© Rosa Zaragoza ('Poesia festiva')© FiftSounds (músiques variades)

L’esclavitud va estar present a Catalunya des de l’edat mitjana i es va accentuar amb l’expansió dels regnes cristians i també l’expansió catalana pel Mediterrani. De fet, a la Barcelona dels segles XIV-XV, entre un 10% i un 15% de la població era població esclavitzada.Ja a l’Edat Moderna, els negocis que es van establir amb el nou continent van propiciar el naixement d’una indústria molt lucrativa: el tràfic d’esclaus. L’esclavatge va continuar vigent fins ben entrat el segle XIX, amb diferents fases. Fins i tot després d’abolir-se, el compliment va ser irregular i desigual. El nom d’Antonio López és ja conegut pel gran públic, però no va ser ni de lluny l’únic. ¿Quins van ser els els altres noms destacats del tràfic d’esclaus? ¿Fins a quin punt la prosperitat de la Catalunya del segle XIX va estar relacionada amb l’esclavatge? ¿Com veia la societat del moment aquesta pràctica? Són algunes de les preguntes que hem compartit amb dos experts en el tema: Martín Rodrigo, professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra, i Gustau Nerín, professor d’Història de l’Àfrica de la Universitat de Barcelona. Tots dos són investigadors especialitzats i autors de llibres sobre l’esclavisme. Amb ells ens endinsem en aquest nou episodi de SOM, el podcast divulgatiu del Museu d’Història de Catalunya.