Teatre Radiofònic

Incendis de Wadji Mouawad En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, alcem avui el nostre teló de les ones per assistir a representació d’una obra amb una intensa càrrega emocional i dramàtica que de ben segur us colpirà: «Incendis» de Wajdi Mouawad. Nascut al Líban l’any 1968, Wajdi Mouawad és dramaturg, director i actor, reconegut arreu del món pel seu teatre colpidor i profundament humà. La seva infantesa va estar marcada per la guerra civil libanesa, que el va obligar a exiliar-se amb la seva família, primer a França i després al Quebec. Aquesta experiència d’exili i desarrelament es converteix en un dels eixos centrals de la seva obra. Mouawad és conegut per la seva capacitat d’entrellaçar la tragèdia personal i col·lectiva, donant veu a històries de guerra, memòria i identitat. La seva tetralogia "La sang de les promeses", formada per «Litoral» (1997), «Incendis» (2003), «Boscos» (2006) i «Cels» (2009), ha marcat la dramatúrgia contemporània amb una escriptura visceral i poètica. Incendis, la seva obra més coneguda i universalment aclamada, ens parla del poder del passat, de com la guerra i els secrets familiars poden marcar-nos profundament. Després de la mort de la seva mare, els bessons Jeanne i Simon reben dues cartes que els porten a buscar un pare que creien mort i un germà del qual no sabien res. Aquest viatge els obliga a enfrontar-se amb el dolor i els misteris del passat, descobrint les arrels de la seva identitat. L'obra combina el passat i el present, mostrant com la memòria i el trauma modelen les nostres vides i com, al final, només afrontant la veritat podem trobar pau. Adaptada al cinema per Denis Villeneuve i ara convertida en una experiència radiofònica gràcies a la col·laboració del Grup de Teatre d’Amics de les Arts, «Incendis» és una obra que travessa fronteres i sacseja consciències. Mouawad continua dirigint i escrivint, portant el seu teatre arreu del món i reafirmant-se com una de les veus més poderoses del panorama teatral contemporani. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, i amb les veus d’Ernest Castañé en Hermile i Abdesamad, Anna Massallé en Jeanne, Tiago Ferreira en Simón, Marc Novellón en Ralph, Antoine i Nihad, Gemma Terés en Nawal Jove, Bru Ubach en Wahab, el Milicià i el Periodista, Marta Espachs en Jidane i Sawda Adulta, Anna Clariana en Malak, Maria Mercè Monterde en Elhame, Montse Sanchez Soler en Sawda Jove, Jordi Estivill en el Metge, el Conserge d’escola i Chamseddine, i Maria Miralda en Nawal Adulta. La narració és de Toni Garrich, el Muntatge Musical d’Arnau Martinez i la realització tècnica de Joan Borràs. Acomodeu-vos. Apagueu els llums. I deixeu-vos seduir pel so i la veu que submergirà en l’atmosfera d’aquest drama un ambient ple de càrrega emocional i dramàtica molt intenses. Aquí comença "Incendis'’, de Wajdi Mouawad.

Què és la veritat? I què és la ficció? Pot un actor arribar a viure plenament allò que interpreta? I fins on pot arribar algú que vol descobrir-ho? Aquesta és la premissa d’«El verí del teatre», del dramaturg valencià Rodolf Sirera. Una peça intensa, inquietant, un autèntic duel psicològic que ens transporta al París del segle XVIII, on un marquès aristòcrata sotmet un actor a una prova extrema, una experimentació cruel on l’art i la vida es confonen fins a conseqüències irreversibles. Rodolf Sirera és un dels noms imprescindibles del teatre català. Nascut a València el 1948, desenvolupa una trajectòria brillant com a dramaturg, guionista i estudiós del teatre. Amb «El verí del teatre», escrita el 1978, aconsegueix una de les obres més representades i traduïdes de la dramatúrgia en llengua catalana. Inspirada en els diàlegs filosòfics del segle XVIII i en les teories sobre la interpretació teatral, Sirera ens planteja una reflexió punyent sobre el poder, la crueltat i els límits de la representació artística. L’obra original està escrita per a ser interpretada per dos actors, però en aquesta adaptació radiofònica serà portada a escena per dues actrius, oferint una nova perspectiva a aquesta confrontació sense concessions. Un text meticulós, una atmosfera inquietant, un combat verbal que esdevé una autèntica partida a vida o mort. «El verí del teatre» no és només una obra, és un mirall on l’espectador es veu obligat a enfrontar-se amb la naturalesa més fosca de l’ésser humà. Una obra que atrapa, incomoda i ens obliga a qüestionar allò que creiem cert. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, i amb les veus de Rosa Aguado en Gabriela i Maria Miralda en la Marquesa. La narració és de Toni Garrich, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

El Modernisme literari a Catalunya és un moviment que arrenca la darrera dècada del segle XIX i s’allarga fins a finals de la primera del segle XX, a la manera del que a la resta d’Europa es coneix com a Art Nouveau. Les seves principals característiques són l’afany per la musicalitat, la referència constant a la natura i els sentits, i la recerca de la bellesa perfecta. L’artista modernista és considerat com un bohemi que viu la veritable existència, el plaer i la bellesa defugint de les obligacions quotidianes. El Modernisme porta també una visió renovadora del teatre, tant en el fons com en la forma, amb obres més emotives i introspectives, malgrat una certa resistència a la renovació en alguns sectors de la societat. Apareixen noves formes d'expressió escènica, com els monòlegs, una manera eficaç de transmetre aquesta nova mirada a la societat de l'època i una forma de representar les emocions i conflictes interns dels personatges que permeten connectar amb el públic de manera més directa. Dels escriptors de l’època en destaquen, sobretot, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres. Però aquesta inquietud innovadora dels autors fa que multitud d’artistes s’aboquin també a l’escriptura i el monòleg és una forma senzilla de mostrar-se al públic sense grans complicacions escèniques. Així, escriptors, periodistes, crítics o editors de l’època, es converteixen en autors teatrals. Avui en el nostre espai, volem oferir-vos una mostra de monòlegs d’aquests autors més desconeguts, i ens endinsarem en els textos de Joseph Aladern, Lluís Millà, Eugeni Duch, Ignasi Iglesias, C. Gumà, Vicenç Andrés i Manuel Pastó. Els monòlegs que posem en antena seran interpretats per Amadeu Aguado, Jordi Bernad, Albert Vidal, Rosa Aguado, Jordi Alegre, Toni Garrich i Aurelio Rodriguez, sota la direcció de Rosa Aguado. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Ira Marvin Levin neix a Manhattan el 1929 fill d’una família d’origen jueu. Rep educació en una escola privada de Nova York i posteriorment assisteix a la Drake University de Iowa i a la Universitat de Nova York on obté la llicenciatura de filosofia i llengua anglesa. Un vegada graduat, Levin comença a escriure guions per a pel·lícules, ràdio i televisió, i poc després escriu la seva primera novel·la, «Un petó abans de morir», del 1953, de la que dos any més tard en fa l’adaptació cinematogràfica. D’ençà d’aleshores, la seva producció va en escreix i comença el gruix de la seva producció de novel·la, teatre i guions cinematogràfics amb títols com «No time for sergeants» (1956), «Critic’s choice» (1960), «Rosemary’s baby» (1967), «La llavor del diable» (1968), «El dia perfecte» (1970), «Les esposes perfectes» (2004), «L’habitació de Verònica» (1974), «Trampa mortal» (1978), «Els nens del Brasil» (1978), «Assetjada» (1991), entre d’altres. Alguns d’aquests títols i les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet li han valgut diversos premis i reconeixement durant la seva carrera. Levin mor a Nova York el 2007, després de patir un atac de cor. A «L’habitació de Verònica», l’obra que posem avui en antena, la Susan i en Larry coneixen en un restaurant a una parella d’ancians que queden meravellats de la semblança entre la noia amb la Verònica, la filla dels seus antics patrons. Els demanen que els acompanyin a casa seva per fer-li un favor a la germana moribunda de Verònica aprofitant la semblança física. Després d’entrar a l’antiga habitació de Verònica, en la qual el passat sembla congelat, les coses comencen a ser diferents i la realitat es confon amb la imaginació dels personatges fins al punt d’assumir-los en una confusió desafiant i, alhora, angoixant. «L’habitació de Verònica» va ser representada al Club Capitol de Barcelona l’any 2009 amb Lluís Soler, Mercè Montalà, Miquel Sitjà i Sílvia Marty en el repartiment i sota la direcció d’Héctor Claramunt. Després d’una gira arreu de Catalunya, l’obra va tornar al mateix escenari amb Pep Anton Muñoz en el lloc de Lluís Soler i Héctor Claramunt en substitució de Miquel Sitjà. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2025, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a John, Rosa Maria Aynés és Maureen, Gemma Tarrés és Susan i Jordi Alegre és Larry. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Garcia Barba, nascut a Barcelona el 1964, és Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (1987), Diplomat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona(1988), i ha assistit a nombrosos Seminaris de Dramatúrgia dirigits i impartits per José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. El 1994, escriu «Amanecer en Orán» un text que no veurà la llum fins anys més tard. El 1995, publica la seva primera obra d’èxit, «Les nits de lluna plena», un text escrit a petició d’una companya de promoció de l’Institut del Teatre que li demana una obra per representar amb una companyia que dirigeix. El mateix Barba s’encarrega anys més tard de traduïda al castellà amb el títol de «El caserón del miedo». A «Les nits de lluna plena» li segueixen títols com «L’oient» (1995), «Camino de Tombuctú» (1996), «Mares de hierba» (1998), «La decisió de Vila-neta» (1999), «Reconstrucció dels fets» (2000), «Rutas de Alto Riesgo» (2006), «El chip experimental» (2007), «En un lugar de la Mancha» (2013), o «Las sombras del valle negro» (2023); algunes d’elles representades i dirigides en escena per ell mateix. A banda de la producció teatral, Garcia Barba també ha treballat com a guionista televisiu en sèries com «Estació d’enllaç» o «El cor de la ciutat» a Televisió de Catalunya; «Compañeros», «Un paso adelante» o «Amar es para siempre» a Antena 3; «Los Serrano» o «Yo soy Bea» de Telecinco; entre d’altres. Tota aquesta producció li ha valgut per obtenir diferents premis i reconeixements al llarg de la seva carrera. A «L’oient», l’obra que posem avui en antena, un home solitari contracta un individu perquè l’escolti, i li parla entre altres coses de la seva crisi matrimonial. A partir d’aquest fet , s’estableix un joc on no hi falten les sorpreses, perquè les coses no són com semblen. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix dóna veu a l’Home, Jordi Alegre és el Visitant, i Rosa Aguado és la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Mamet neix a Xicago el 1947 en el sí d’una família d’origen jueu, fill d’un advocat laboralista i una mestra. Estudia al Goddard College de Vermont i al Playhouse School of Theatre de Nova York. Les seves primeres obres són representades amb la companyia del Saint Nicholas Theater de Chicago, de la que n’és membre fundador i director artístic. Com a dramaturg és autor de gairebé una quarantena de títols teatrals i una trentena de guions de cinema i televisió, alguns d’ells dirigits per ell mateix. Ha publicat, també, una vintena de llibres de caire novel·lístic i d’assaig. Com a docent, ha impartit classes al mateix Goddard College, a la Yale Drama School i la Universitat de Nova York. Al llarg de la seva carrera, Mamet ha obtingut diversos guardons i reconeixements, entre els que destaquen l’Òscar al millor guió adaptat en dues ocasions, el Globus d’Or al millor guió en tres, un premi BAFTA pel millor guió adaptat, una Palma d’Or, una Palma d’Or al Festival de Cannes i un Lleó d’Or al Festival Internacional de Venècia. «Una vida al teatre» és un guió teatral escrit el 1977 que l’autor va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Xicago. La història es centra en dos actors que comparteixen camerino en un teatre; un d’ells ja veterà, símbol de l’experiència en el seu ofici, i l’altre, un actor jove, gairebé debutant. Tots dos representen obres de repertori clàssic i contemporani, i fora de l’escenari, comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. L’actor català Enric Majó va triar aquesta obra per commemorar els seus 50 anys damunt dels escenaris, i al costat del jove actor Dafnis Balduz i la direcció de Moisès Maicas, «Una vida al teatre» va ser portada a escena el 7 de maig de 2016 al Teatre La Sala de Rubí, i posteriorment reposada aquella mateixa tardor. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus d’Albert Vidal en Robert i Jordi Alegre en John. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, alcem avui el nostre teló de les ones per assistir a la representació de «Una vida al teatre», un guió teatral del dramaturg, guionista i director nord-americà David Mamet. Mamet neix a Xicago el 1947 en el sí d’una família d’origen jueu, fill d’un advocat laboralista i una mestra. Estudia al Goddard College de Vermont i al Playhouse School of Theatre de Nova York. Les seves primeres obres són representades amb la companyia del Saint Nicholas Theater de Chicago, de la que n’és membre fundador i director artístic. Com a dramaturg és autor de gairebé una quarantena de títols teatrals i una trentena de guions de cinema i televisió, alguns d’ells dirigits per ell mateix. Ha publicat, també, una vintena de llibres de caire novel·lístic i d’assaig. Com a docent, ha impartit classes al mateix Goddard College, a la Yale Drama School i la Universitat de Nova York. Al llarg de la seva carrera, Mamet ha obtingut diversos guardons i reconeixements, entre els que destaquen l’Òscar al millor guió adaptat en dues ocasions, el Globus d’Or al millor guió en tres, un premi BAFTA pel millor guió adaptat, una Palma d’Or, una Palma d’Or al Festival de Cannes i un Lleó d’Or al Festival Internacional de Venècia. «Una vida al teatre» és un guió teatral escrit el 1977 que l’autor va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Xicago. La història es centra en dos actors que comparteixen camerino en un teatre; un d’ells ja veterà, símbol de l’experiència en el seu ofici, i l’altre, un actor jove, gairebé debutant. Tots dos representen obres de repertori clàssic i contemporani, i fora de l’escenari, comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals. L’actor català Enric Majó va triar aquesta obra per commemorar els seus 50 anys damunt dels escenaris, i al costat del jove actor Dafnis Balduz i la direcció de Moisès Maicas, «Una vida al teatre» va ser portada a escena el 7 de maig de 2016 al Teatre La Sala de Rubí, i posteriorment reposada aquella mateixa tardor. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus d’Albert Vidal en Robert i Jordi Alegre en John. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Alfonso Sastre Salvador neix a Madrid el 1926 en el sí d’una família treballadora. Fill de pare murcià, Alfonso, actor de la companyia de Francisco Villaespesa, i mare salamanquesa, Aurora; Sastre creix al costat dels seus tres germans, mentre segueix estudis de primària en una escola catòlica. En plena adolescència, el 1939, Sastre viu de prop l’esclat de la Guerra Civil, els bombardejos i la fam, un fet acabarà marcant-lo en endavant. Després d’acabar el batxillerat, el 1943, accedeix a la Universitat, on inicia, primer, la carrera d’Enginyeria Aeronàutica, i després la d’Aduanes, però acaba per abandonar-les totes dues. La seva vocació pel teatre el porta, el 1945, a ser un dels fundadors de «Arte Nuevo», un grup teatral amb pretensions per renovar l’escena espanyola. Un any després, estrena la seva primera obra com a dramaturg, «Uranio 235» , una tragèdia que gira al voltant de la Segona Guerra Mundial i la bomba atòmica. Aquest mateix any, es matricula a la Universitat Central de Madrid per estudiar Filosofia i Lletres, i esdevé membre fundador de la revista Raíz. El 1950, escriu «Prólogo patético», una obra de la que se’n prohibeix la representació. La mateixa sort corren altres obres següents, incloses en el que s’anomena Teatre d’Agitació Social, que pretén l’agitació política en contra de la dictadura. El 1953, escriu «Escuadra hacia la muerte», que es representada per la companyia de la mateixa Universitat;, i que a la tercera representació acaba essent prohibida. És en aquest context que coneix Eva Forest, la que en endavant serà la seva esposa. D’ençà d’aleshores, Sastre comença a obtenir força èxit amb les seves obres, «El pan de todos» (1953), «La mordaza» (1954), o «El cuervo» (1956), entre d’altres. El 1956 participa a les protestes universitàries contra la dictadura, un fet pel qual és processat, empresonat i posteriorment deixat en llibertat sota una fiança que el deixa sense recursos econòmics i es veu obligat a exiliar-se temporalment a París, on neix el seu primer fill. Malgrat l’exili, Sastre comença a ser un dramaturg reconegut i les seves obres comencen a ser representades a molts teatres espanyols. El 1962 ingressa al Partit Comunista d’Espanya, però l’acaba abandonant deu anys després en considerar-lo massa reformista. La seva producció no s’atura i títols com «En la red» (1959), «La cormada» (1959), «Oficio de tinieblas» (1962), «La sangre y la ceniza»(1965), o «La taberna fantástica» (1966), aquesta darrera prohibida per la censura, són portades als escenaris teatrals espanyols. En aquests anys de dictadura, comença a prendre força l’activisme polític en contra del règim i la lluita albertxale, i comencen a produir-se atemptats terroristes. L’esposa de Sastre, Eva Forest, és acusada de vinculació amb la banda terrorista ETA i participació en diversos atemptats com ara el de Carrero Blanco el 1973. Per aquest motiu, el 1974 és detinguda i empresonada preventivament a espera de judici. Pocs mesos més tard, Sastre és acusat també de delicte de terrorisme i és també empresonat. Això provoca nombroses protestes arreu del món, i Sastre és excarcerat un any després i té la possibilitat de presidir els col·loquis de teatre espanyol a la Biennal de Venècia el 1976. La seva esposa, en canvi, continua empresonada, i no serà alliberada fins el 1977 amb la Llei d’Amnistia de la transició. A partir d’aquest moment, la parella s’estableix a Fuenterrabía, al País Basc, a tocar de la frontera amb França, i continuen lligats a l’activisme polític. El 1985, ja en plena democràcia, s’estrena «La taberna fantástica», per la que obté el Premio Nacional de Teatro i el Premio El espectador y la crítica de Valladolid. A banda, rep diversos guardons més i altres reconeixements, com el Premio Nacional de Literatura el 1993, o l’Homenatge a la Universitat del Pais Basc l’any 2000. L’any 2007 mor la seva esposa, però Sastre continua amb la seva activitat política i literària que progressivament va abandonant degut a la seva edat avançada. Sastre mor el setembre de 2021 a l’edat de 95 anys, deixant un extens llegat d’obres teatrals, assaig, novel·la i poesia. A «Escuadra hacia la muerte», l’acció té lloc durant una hipotètica Tercera Guerra Mundial, en la que un esquadró de cinc homes, sota les ordres del Cabo Goban, són enviats a primera línia del conflicte per tal d’informar dels atacs enemics a la rereguarda. Els soldats, sense cap esperit militar i en plena embriagues, acaben assassinant Goban, al que perceben como un obstacle per la seva pròpia supervivència. A partir d’aquest moment, Pedro, Andrés, Adolfo, Javier y Luis es plantegen quina és la manera millor per conservar les seves vides en l’escenari bèl·lic en que es troben, i cadascun d’ells pren la decisió que creu convenient. L’obra fou estrenada al Teatro Maria Guerrero de Madrid el mateix any de la seva publicació, amb un elenc entre els quals hi figuraven Adolfo Marsillach, Agustín González, Fernando Guillén o Juanjo Menéndez. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó i amb les veus de Ismael Majó en el Soldado Adolfo Levin, Ricard Pagès en el Soldado Pedro Reche, Hugo Bassiner en el Soldado Luis Foz, Joan Salvador en el Cabo Goban, Aurelio Rodriguez en el Soldado Javier Gadda, i Jordi Bernad en el Soldado Andrés Jacob. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

William Shakespeare neix a Stratford el 1564. És el tercer dels vuit fills del matrimoni entre John Shakespeare, un pròsper comerciant del municipi que més tard cau en desgràcia acusat de comerç il·legal de llana, i Mary Arden, descendent d’alt llinatge. El jove William estudia a l’escola local i rep una intensa educació en gramàtica i literatura llatines. El 1852, als divuit anys, contrau matrimoni amb Anne Hathaway, vuit anys més gran que ell i, en aquell moment, ja embarassada de tres mesos. Fruit d’aquest matrimoni, poc avingut, dit sigui de pas, en neixen tres fills: Susannah, Hamnet i Judith. A començaments de la dècada de 1590, Shakespeare s’instal·la en solitari a Londres i comença la seva carrera de dramaturg amb títols com «La comèdia dels errors» i «Els dos gentilhomes de Verona», on la vis còmica, els jocs de paraules i el contrast entre personatges oposats hi són ben presents. Aquest és l’inici d’un període de creativitat dramàtica on, a banda de la comèdia, guanya adeptes amb obres de caràcter històric i tragèdies, les altres dues grans potes de la seva obra literària. D’entre el total de les seves trenta-sis obres literàries reconegudes, s’hi compten un total de quinze comèdies, onze tragèdies, i deu obres històriques. En el camp còmic, a banda de les ja esmentades, destaquen també «El somni d’una nit d’estiu» i «El mercader de Venècia» (1596), «Molt soroll per no res» (1598), «Les alegres comares de Windsor» (1601) o «Tot va bé si acaba bé» (1602). Pel que fa a les tragèdies, ja les dues primeres esdevenen grans èxits, «Titus Andrònic» (1594) i «Romeu i Julieta» (1595). Més tard, li segueixen «Juli Cèsar» (1599), el clàssic dels clàssics «Hamlet» (1601), «Otel·lo» (1604), «El rei Lear» (1605), o «Macbeth» (1606). La producció de caràcter històric sovint pren la seva referència de les «Cròniques d’Anglaterra» de l’historiador Raphael Holinshed i inclou títols com «Eduard III» (1596), «Ricard III» (1597), o «Enric V» (1599). A banda de ser un dramaturg inqüestionable, Shakespeare destaca també en l’àmbit poètic, sobretot en la composició de sonets, que sovint posa en boca de molts dels personatges de les seves obres teatrals. Els darrers anys de la seva vida, Shakespeare torna al seu poble natal i es veu involucrat en diversos litigis a causa de l’adquisició de diferents propietats i la privació del dret de la seva esposa a percebre la seva herència en enviudar. Shakespeare mor el 23 d’abril de 1616 i és enterrat al presbiteri de l’església de la Santíssima Trinitat de Stratford, on havia adquirit un delme i on es fa construir un monument funerari amb un epitafi on s’hi pot llegir: «Amic meu, per Déu, absten-te de cavar la pols aquí tancada. Beneït sigui l’home que respecti aquestes pedres, i maleït el qui remogui els meus ossos». Segons la llegenda popular, les obres inèdites de l’autor romanen enterrades amb ell a la tomba. El cert és, però, que ningú mai s’ha atrevit a comprovar-ho, segurament per temença a la maledicció del seu epitafi. «El mercader de Venècia» és una comèdia en cinc actes escrita en vers i en prosa que arrenca quan Bassanio, un noble venecià que ha malgastat tots els seus diners, demana a Antonio, un ric mercader amic seu, la quantitat de tres mil ducats per tal de poder conquistar definitivament Pòrcia, la seva promesa. Però Antonio ha invertit tots els seus diners en especulacions comercials marítimes i la seva única sortida és demanar els diners en préstec a Shylock, un usurer jueu a qui abans havia estat enfrontat. El vell Shylock accepta fer el préstec sota una única condició. A partir d’aquí, es desenvolupa una trama argumental on uns i altres posen de manifest els seus neguits, les seves voluntats i les seves necessitats. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2012, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, i amb les veus de Toni Garrich en Antonio, Aurelio Rodriguez en Basanio, Joan Rodón en Shylock, Laura Castillo en Pòrcia, Rosa Aguado en Nerissa, Marta Plaza en Jessica, Jaume Sellarès en Solanio, Joan Roca en Salarino, Joan Salvador en Graziano, Hugo Bassiner en Lorenzo, Enric López en Lancelot Geppa, Robert Rué en el Dux de Venècia, David Cruz en el Prínceo del Marroc, i Martí Vila en el Missatger i Criat. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical d’Ismael Majó i la realització tècnica de Joan Borràs.

Maurice Rostand neix el 1891 a Paris, com a primogènit del matrimoni entre el poeta i dramaturg Edmond Rostand i la poetessa Rosemonde Gerard. Durant la seva adolescència, desperta una profunda passió per Clementine-Helen Dufau, una artista amiga dels seus pares, que li pinta un retrat. A la vegada, el seu interès per la literatura, i la poesia en especial, va en augment i comença a escriure poemes i textos dramàtics, alguns d’ells a quatre mans amb la seva mare. El 1933 esdevé director literari del setmanari eròtic ‘Séduction’. Amic de Jean Cocteau i Lucien Daudet, és durant el període d’entreguerres que es converteix en una de les personalitats homosexuals més destacades. Compromès políticament amb el pacifisme, el 1937 es converteix en membre del comitè honorari de la Lliga Internacional; i a partir de 1942 és cronista regular del diari col·laboracionista Paris-Midi. El 1951, és un dels fundadors de l’òragn pacifista ‘La Voie de la Paix’, i poc després dona suport a Ethel i Julius Rosenberg, una parella de novaiorquesos acusats d’espionatge a favor de l’URSS. D’entre la seva obra, destaquen títols teatrals com ‘La Glòria’ (1921), ‘La mort de Molière’ (1922), ‘La màscara de ferro’ (1923), ‘El secret de l’esfinx’ (1924) o ‘El procés d’Oscar Wilde’’ (1935); diferents reculls poètics com ‘’La pàgina de la vida’’ (1913) o ‘Poemes d’insomni’’ (1924); o novel·les com ‘’El taüt de vidre’’ (1920) o ‘’L’home que vaig matar’’ (1925). El 1948, publica les seves memòries sota el títol de ‘’Confessions de mig segle’’ i dos anys més tard escriu la biografia de la cèlebre actriu francesa de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, Sarah Bernhardt, amiga personal i de la qual n’era un admirador profund. Rostand mor el 1968 a la regió Ile de France, al nord del país. ‘’El proceso de Oscar Wilde’’ és una comèdia dramàtica en tres actes de caràcter històrico-biogràfic que narra el judici escandalós al que és sotmès l’escriptor Oscar Wilde. En una Anglaterra Victoriana on l’homosexualitat és il·legal, i amb un Wilde en el cim de la seva carrera, aquest és acusat d’ultratge a la moral, corrupció i seducció homosexual a Lord Alfred Douglas, fill del poderós Marquès de Queensbury. Després d’una primera ofensiva judicial per calúmnies contra el Marquès, Wilde és abocat a un judici penal acusat de cometre actes homosexuals. Després d’una sentència contrària, Wilde és empresonat i, amb la seva reputació molt tocada, inicia el seu declivi personal i professional. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2006, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Lluís Barón en el Marquès de Queensbury, Albert Puig en el Maitre d’hotel, Ismael Majó en Oscar Wilde, Aurelio Rodriguez en Lord Alfred Douglas, Joan Salvador en Frank Harris, Joana Palau en un Botones, Ramon Bravo en Edward Clarke, Ricard Pagès en Carson, Francisco Domingo en el Juez, Jordi Bernad en Charlie Parker, Albert Puig en Alfred Wood, i Glòria Farrés en la Madre de Oscar Wilde. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Cecília Alonso Bozzo, nascuda a Barcelona el 1909, és descendent d’una nissaga de treballadors del teatre, filla de l’actriu Joana Bozzo i Vergés i del dramaturg Gastó Alonso i Manaut, que signava com a Gastó A. Màntua i de qui Cecília n’adopta el nom de ploma. Inicia la seva activitat professional a l'entorn de la premsa, el cinema, la publicitat. Ja abans de la Guerra Civil, Màntua escriu en diferents revistes cinematogràfiques i el 1934 s’incorpora a la productora RKO Pictures i Paramount. És aleshores que estableix lligams amb el món del teatre i la ràdio, i comença a escriure diferents guions. El seu és un teatre sentimental, costumista o vuitcentista, que té una gran acollida del públic. Les seves obres de teatre i els seus guions es representen a les sessions de radioteatre de Ràdio Barcelona amb una popularitat notable entre els oients, i es converteix, així, en una autora destacada als anys quaranta i cinquanta del segle XX. La seva primera obra de teatre coneguda, «Ha passat una oreneta», del 1936, estrenada als escenaris per la companyia d’Adrià Gual, és portada a la ràdio i interpretada pel quadre d'actors de Ràdio Barcelona, amb la direcció Armand Blanch. D’ençà d’aleshores, les aportacions de Màntua a la ràdio s’intensifiquen, fins al punt que moltes de les seves obres s’estrenen abans a les ones que no pas als escenaris, o fins i tot són creades amb finalitat radiofònica exclusivament. A la postguerra, Màntua publica diverses novel·les de caire sentimental i melodramàtic, tant en català com també en castellà, amb títols com «Un álbum abierto» (1945) o «Dos cartas de amor» (1951). El 1954 arriba l’adaptació radiofònica de «La Pepa Maca», que després de ser interpretada pel quadre d’actors de Ràdio Barcelona i obtenir un gran ressò, arriba als escenaris dels teatres comercials barcelonins amb un èxit aclaparador. Els mateixos passos segueixen moltes de les seves obres posteriors, «La cinglera de la mort» (1955), «La cançó de la florista» (1958), «Princesa de Barcelona» (1959), «Maria Coral, la pessebrista» (1961), o «Història d’un mirall» (1966). A banda del teatre i la novel·la, també fa de lletrista d’alguns dels espectacles musicals del Paral·lel de Barcelona i és l’autora de dos volums dedicats a aconsellar les dones: «El libro de la mujer» (1946) i «El libro de la belleza» (1955). Màntua mor a Barcelona l’agost de 1974. «La Pepa Maca» és una adaptació teatral de la novel·la homònima escrita el 1947 per la mateixa autora. És, de llarg, la seva obra més coneguda i de la que se n'han fet incomptables muntatges amateurs per tot Catalunya. Fins i tot, Màntua és l’autora de la lletra d’una sardana del mestre Jaume Torrents que els tenors Gaietà Renom i Emili Vendrell van fer popular als anys 50. «La Pepa Maca» és un homenatge a la dona marinera catalana. L’acció es centra en un petit poble de Costa Brava a començaments de la dècada de 1950, i conta les ventures i desventures d’una dona que decideix sacrificar la seva existència lluitant contra les rèmores del passat per un amor que, inesperadament, apareix en la seva vida. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004, segons l’adaptació de Marta Plaza, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Izquierdo en Pepa, Rosa Aguado en Agnès, Marta Plaza en Roseta, Dolors Trenchs en Cisca, Margarida Fabregat en Donya Sofia, Laura Castillo en Berta, Joan Salvador en Joaquim, Albert Puig en l’Avi Bartomeu, Joaquim Vidal en el Met, Ramon Bravo en Don Baldomero, Francisco Domingo en Don Climent i Jordi Bernad en Ramon. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Jaume Salom i Vidal neix a Barcelona el 1925. Després de llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Barcelona, el 1949 obté l’especialitat d’Oftalmologia i comença a desenvolupar la seva activitat professional en aquest àmbit. La seva trajectòria literària es remunta a la dècada de 1940, amb peces com ‘‘Un bebé para papá’‘ (1948), on ja deixa entreveure el seu interès per les qüestons socials de l’època. L’inici del seu èxit comercial es produeix, però, el 1955, després de l’estrena de ‘‘El mensaje’‘, on ja comença a definir un estil propi de comèdies lleugeres amb referència als costums de moral burgesa de l’època. ‘‘El triangulo blanco’‘ (1960); ‘‘La gran aventura‘‘ (1961), la seva única obra escrita en català; ‘‘Culpables‘‘ (1961), o ‘‘El baúl de los disfraces‘‘ (1964) són alguns dels altres títols d’aquesta època. La seva maduresa literària arriba el 1966 ambv ‘‘La casa de las chivas‘‘, un exemple de realisme social i la culminació de la ruptura amb els esquemes socials del moment, que tenen una continuïtat amb ‘‘Los delfines‘‘ (1969), ‘‘Viaje en un trapecio‘‘ (1970) o ‘‘La playa vacía‘‘ (1971). Iniciada ja la Transició Espanyola, la seva obra pren un caire més crític envers els poders establerts, com a ‘‘El corto vuelo del gallo‘‘ (1980), o posteriorment a ‘‘Mariposas negras‘‘ (1994), i ‘‘Las señoritas de Avignon‘‘ (1999). Salom mor a Sitges el 2013 a l’edat de 87 anys. ‘‘La casa de les xives‘‘ és un drama en dos actes estrenat al Teatro Moratín de Barcelona el 1968 i guardonat amb el Premio Nacional de Teatro el mateix any. La història transcorre durant l’estiu de 1938, en plena Guerra Civil Espanyola, a la fonda que regenten dues germanes, la Petra i la Trini, molt propera al front de lluita militar republicà. L’agrupació del destacament provoca l’arribada d’un grup de soldats que ocupen el casalot, i la supervivència es converteix en el principal objectiu entre totes les bandes. Les relacions entre els personatges enclaustrats entre els murs de la casa, són el marc del desenvolupament argumental de la història. Però els problemes comencen a aparèixer quan arriba un darrer soldat en la reserva, un fet que provoca un fort daltabaix. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre l'any 2007, sota la direcció de Joan Garrigó, i la intervenció de Margarida Fabregat en Petra, Glòria Salvador en Trini, Joaquim Vidal en el Pare, Josep Maria Fornieles en Villalba, Ismael Majó en Guzmán, Ramon Bravo en Mariano, Aurelio Rodriguez en Joan, Quique Quera en Bufa i Joan Salvador en Nano. La narració és de Joana Palau, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Lluís Millà i Gàcio neix a Madrid el 1865. Fill del prestidigitador i llibreter Melcior Millà i Castellnou, ja de ben jove s’inicia com a actor còmic i comença a escriure guions de teatre. El 1901, conjuntament amb el seu germà Francesc, tipògraf de professió, funda la Llibreria i Arxiu Teatral Millà, on comença a editar nombroses obres, revistes i catàlegs bibliogràfics. El 1902 deixa la tasca d’actor i es centra en el negoci de llibreter, sense abandonar, però, la seva trajectòria com a autor teatral. Publica, sobretot, teatre popular, especialment comèdies, teatre infantil, monòlegs, drames, amb més de dos-cents títols originals d’ell i alguns més en col·laboració amb d’altres autors. Alguns dels títols més destacats són «Mal casat» (1883), «Fantasies vulgars» (1894), «Gotims» (un treball de poesia de 1886), «L'ànima d'en Pepe-Hillo» (1900), «A tres quarts de quinze» (1901), «El timbaler del Bruch» (1916), «Aventures del Capità Patacada» (1919), «Catàleg d'obres teatrals catalanes» (1926), «Calvari d’amor» (1930), o el text de «El naixement de Jesús o el Pastorets Catalans» (1931), musicat per Alexandre Marraco i S. S. Farrés. Millà mor a Barcelona el 1946 a l’edat de 81 anys. «El secret d’un crim» és un drama en quatre actes publicat el 1929 que gira al voltant de l’Ernesta, esposa d’en Celestí, però que d’amagat manté una relació amb en Robert. Entre tots dos elaboren un pla per assassinar el marit d’ella i poder establir la seva relació formal. Després de la mort d’en Celestí, els plans de boda van endavant i tot sembla anar com oli en un llum. Però els entrebancs comencen a aparèixer després de la boda. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2008, segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Margarida Fabregat en Ernesta, Ismael Majó en Robert, Joaquim Vidal en el Vell, Joan Salvador en el Senyor Maties, Aurelio Rodriguez en el Senyor Holmes i Jordi Bernad en Celestí. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Provinent d’una família de l'aristocràcia antiga, fill de l'historiador i sigil·lògraf Ferran de Sagarra i de Siscar, Josep Maria de Sagarra i Castellarnau neix a Barcelona el 1894. Durant la seva infantesa, Sagarra viu a cavall entre la casa senyorial del barri gòtic de Barcelona, que allotja una biblioteca amb quatre segles d’antiguitat; i la finca de Santa Coloma de Gramenet, on, per primer cop, entra en contacte amb la natura, de la qual n’acabarà essent un apassionat. Durant la seva adolescència, adquireix una sòlida formació cultural i dóna a conèixer els seus primers versos de caràcter històric i religiós. Després de cursar el Batxillerat, es llicencia en Dret per la Universitat de Barcelona; però comença a dedicar-se professionalment al periodisme i a la literatura, on ben aviat destaca com a poeta i autor dramàtic, sense deixar de banda altres gèneres com la novel·la, la crítica teatral, o la traducció, entre d’altres. No hi ha cap dubte que Sagarra és el dramaturg més destacat del teatre poètic català, i que tot i haver utilitzat la prosa en algunes de les seves obres dramàtiques, comèdies i melodrames, és en el poema dramàtic i la comèdia en vers on destaca per sobre de la resta i aconsegueix fer oblidar els clàssics de les acaballes del segle XIX i començaments del XX. Ja des de bon començament, en les seves primeres obres, Sagarra comença a traçar les línies bàsiques del poema dramàtic, i les va arrodonint en les seves obres posteriors. Una llengua viva i rica; un vers eloqüent; la situació en un espai atemporal; l’ambientació rural; una trama senzilla que sovint gira al voltant d’un triangle amorós; uns personatges innocents que passen de l’enfrontament i la incomprensió a la il·luminació de la veritat; accions passionals; cops d’efecte inesperats; una gran dosi de sentimentalisme; o un final feliç sovint amb el penediment i el perdó dels protagonistes; són característiques comunes del poema dramàtic sagarrià. Totes aquestes característiques fan del teatre de Sagarra un estil propi marcat per influències modernistes però al mateix temps esquitxada dels cànons noucentistes, i fins i tot, amb algunes orientacions romàntiques. «La cançó de la filla del marxant» és un poema en tres actes i en vers. L’acció se situa a Manresa l’any 1815. La botiga d’un marxant va endavant gràcies a la seva filla Rosalia que amb la seva joventut i picaresca és tot un reclam per als clients. Però, un dia, el marxant decideix casar-la amb Don Timoteu, un home adinerat i molt més gran que ella. I aquí comencen els inconvenients. L’obra fou estrenada el 28 de maig de 1936 al Teatre Espanyol del Paral·lel de Barcelona per la companyia de Pius Daví. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2008, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Aguado en Rosalia, Dolors Trenchs en la Senyora Tecla, Joana Palau en la Senyora Prudència, Glòria Salvador en Engràcia, Margarida Fabregat en Donya Teresa, Albert Puig en el Senyor Pere, Joan Salvador en Giravolt, Joaquim Vidal en el Senyor Cucurulla, Ismael Majó en Don Timoteu i Jordi Bernad en Renalies. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, més conegut pel pseudònim de Pablo Neruda, neix a la població xilena de Parral el 1904. Fill de ferroviari i orfe de mare des dels dos mesos a causa de la tuberculosi, el 1906 la família es trasllada a Temuco, on el seu pare contrau novament matrimoni amb Trinidad Candia. El 1910 ingres al Liceu d’Homes de Temuco, on, fins a 1920, hi cursa la totalitat dels seus estudis fins a sisè any d’Humanitats. La seva afició a la poesia el porta a escriure, i el 1919 obté el tercer premi en els Jocs Florals, i poc després comença a contribuir regularment a la revista literària «Selva Austral», on comença a utilitzar el pseudònim de Pablo Neruda, adoptat en homenatge al poeta txec Jan Neruda. L’entorn natural de Temuco, els seus boscos, llacs, rius i muntanyes acabaran marcant l’estil poètic de l’autor, que es reflecteix en gran part del contingut inclòs a «Crepusculario», el seu primer llibre de poemes publicat el 1923. El 1921, s’estableix a Santiago de Xile i inicia estudis de pedagogia en llengua francesa, amb la motivació, no tant a la dedicació pedagògica, sinó més aviat a la possibilitat d’aprendre francès i tenir capacitat de llegir poesia en aquesta llengua. El 1924 publica la seva obra més famosa, «Veinte poemas de amor y una canción desesperada», on es deixa entreveure una certa influència del Modernisme. El 1926 es publiquen «El habitante y su esperanza», «Anillos» i «Tentativa del hombre infinito», on es deixa entreveure un propòsit de renovació amb un estil més avantguardista adaptat als nous gustos del públic. En plena època creativa, Neruda inicia una carrera diplomàtica que el porta al consolat de països com Birmània, Sri Lanka, la Illa de Java, Singapur, Buenos Aires, Barcelona i Madrid. Gràcies a aquests múltiples viatges coneix Federico García Lorca i Rafael Alberti.El 1937, commogut per l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i l’assassinat de Lorca, es compromet amb la causa republicana, primer a Espanya i més tard a França, on el 1939encapçala el projecte per portar 2000 immigrants espanyols des de França a Xile. El 1943, Neruda torna a Xile, s’uneix al Partit Comunista de Xile i exerceix de senador de la república. Però la repressió que desencadena arran de l’arribada de Videla al poder obliguen Neruda a viure en la clandestinitat, primer al seu propi país, i més tard a Argentina i Europa. El 1970, amb el triomf republicà de Salvador Allende, Neruda és designat ambaixador a França, i dos anys més tard retorna a Xile. Durant la seva trajectòria, Neruda ha estat reconegut i guardonat en diferents ocasions, però en destaquen, sobretot, el Premi Nacional de Literatura de Xile el 1945, i el Premi Nobel de Literatura el 1971. Neruda mort la tardor de 1973 a Santiago de Xile a causa d’un càncer. Un any després, es publica la seva autobiografia, no pas exempta de polèmica, degut a algunes de les declaracions i manifestacions que inclou, sota el títol de ·Confieso que he vivido». «Fulgor y muerte de Joaquín Murieta» és una obra dramàtica escrita el 1967 que reflecteix la complexa realitat de la comunitat llatina del segle XIX als Estats Units, i està concebuda a mig camí entre obra de teatre, òpera, i cantata escènica. Compta la història de Joaquín Murieta, que arriba a California des de Valparaíso cap al 1850, en plena època de la febre de l’or. Allà Murieta es converteix en un llegendari bandoler que, alhora, encapçala la protesta per les condicions laborals extremes d’explotació pròpies de la mineria de l’època. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó i segons l’adaptació de Joan Rodón; ambJoan Garrigó en la Voz de Pablo Neruda, Ricard Pagès és la Voz del Poeta, Joan Salvador en Joaquin Murieta; Laura Castillo en Teresa; Jordi Bernad en el Jinete; Ramon Bravo en el Indio Rosendo Juarez; Joana Palau en el Roto primero; Rosa Aguado en el Roto segundo; Joaquim Vidal en Don Vicente; Aurelio Rodriguez en el Oficinista Reyes; Albert Puig en Tresdedos; Manuel Arisó en la Voz masculina; i Margarida Fabregat, Joana Palau, Rosa Aguado, Julia Gonzalez i Dolors Trenchs són las Voces femenina. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Wilheim Richard Wagner, nascut a Leipzig el 1813, és un dels músics més destacats del Romanticisme i de la història de la música. A banda de ser un estudiós de la música, destaca sobretot com a compositor i director d’orquestra, però també com a poeta, assagista i dramaturg. De seguida guanya una bona reputació com a compositor i transforma el pensament musical amb la idea de convertir les seves composicions en «obres d’art totals», amb la síntesi de l’art poètic, visual, musical i escènic. El 1840, Wagner acaba la seva tercera òpera, «Rienzi», que s’estrena amb gran èxit a Dresde, capital de l’estat de Saxònia. Arran d’aquest fet, és contractat com a director de la Cort Reial saxona i l’Òpera de Dresde, i s’estableix a la ciutat. Els anys següents, les seves òperes van in crescendo, i «L’holandès errant» (1843) o «Tannhäuser» (1845) esdevenen èxits notables. El 1849, Wagner, que ja ha començat a treballar en la composició de «L’anell del Nivelung», s’implica en un moviment polític d’esquerres amb fort component nacionalista que topa amb la voluntat nacional d’unificació nacional alemanya dels estats independents. La situació esclata amb una insurrecció popular que les tropes saxones sufoquen ràpidament, i molts dels revolucionaris són arrestats. Wagner, que tot i tenir un paper menor es veu amenaçat, es veu obligat a fugir i exiliar-se a Zuric, deixant la seva esposa a Dresde. A Zuric, coneix Otto Wesendonck, un ric comerciant de seda que es converteix en el seu protector durant diversos anys. En aquesta estreta relació i convivència, Mathilde, l’esposa de Wesendonck, s’enamora del compositor. Arrel d’aquest idil·li extraordinari, Wagner s’interessa per la llegenda de «Tristany i Isolda», una llegenda medieval bretona que conta la història d’amor entre un jove cavaller de la cort i una princesa irlandesa. La llegenda de «Tristany i Isolda» es remunta al segle XII i es basa en un idil·li centrat en els sentiments dels seus protagonistes i que escapa de totes les normes i sentits morals. De totes les versions que se’n coneixen, la del trobador i poeta alemany Gaufred d’Estrasburg és la que pren Wagner per refer l’argument de la seva composició operística. L’acció arrenca quan Isolda, després de trobar el seu promès assassinat, es topa amb el jove Tristany ferit i el cura. Però Isolda creu que el jove és l’assassí del seu estimat i intenta matar-lo. Tristany fuig i torna més tard per segrestar la jove princesa i obligar-la a casar-se amb el seu oncle, el rei Marke de Cornualles. Isolda dissenya la seva pròpia venjança i pretén fer beure un verí a Tristany per acabar amb ell. Però el verí provoca un efecte ben diferent... La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2014, sota la direcció d’Ismael Majó, i amb les veus de Toni Garrich en Tristán, Laura Castillo en Isolda, Margarida Fabregat en Brangania, Jordi Sanz en Kurwenal, Robert Rué en el Tei Marke i Josep Maria Sans en Melote. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Octavi Egea i Climent neix a Barcelona el 1946. El 1964 comença la seva activitat com a actor teatral en una companyia amateur i d’ençà de 1970 s’inicia també en la direcció. Més tard, comença a formar part d’una editorial de publicacions d’oci com a responsable de les seccions de teatre i cinema. És així com, el 1987, enceta la seva etapa professional i publica la seva primera novel·la, ‘’Sauna San Francisco’’. Des d’aleshores, la seva producció ja no s’atura, amb incursions en tots els camps; narrativa breu, novel·la, narrativa infantil i juvenil, teatre, i l’adaptació de textos d’altres autors. La majoria dels seus textos han estat guardonats o finalistes en diferents premis literaris. Títols com ‘’Gent que estimo’’ (1990) o ‘’Nova York era la seva ciutat’’ (1998) són alguns dels exemples de la seva vessant de narrativa breu. En el camp de la novel·la destaquen, a banda de la ja esmentada, ‘’La senyoreta Freda Kesöc’’ (1993) o ‘’Abaddon, làngel de l’abisme’’ (2001). D’entre els títols de narrativa infantil i juvenil, destaca sobretot ‘’La rosa dels vents’’ (1994). El gruix de la seva producció és, però, el teatre. ‘’Davant l’Empire’’, l’obra que avui posem en antena (1997); ‘’Cadàver?’’ (2002); ‘’J.R.S., de dotze anys’’ (2003); ‘’Lost Persons Area’’ (2007); ‘’Menors’’ (2014); o ‘’Amami, Alfredo, amami’’ (2014) són alguns dels títols de més renom. A banda de la seva obra personal, és també autor de diferents adaptacions de guions cinematogràfics per a ser representats com a comèdia musicals, com ara ‘’When Harry met Sally...’’ (2002); ‘’Singing in the rain’’ (2004); o ‘’Grease’’ (2006). ‘’Davant l'Empire’’ és una comèdia romàntica guardonada amb el Premi Ignasi Iglesias de Teatre l’any 1997. L’acció transcorre a Nova York, al terrat de l'edifici on viuen els protagonistes, situat justament davant de l'Empire State Building. Jo, una perruquera de 22 anys, poc afortunada en les relaciones sentimentals; i Bo, un autor teatral de 34 anys, bisexual, que s'enamora amb facilitat, comparteixen dos propòsits: no enamorar-se mútuament i pujar un dia al mirador de l'Empire, cosa que, per diverses circumstàncies, sempre han d'ajornar, convertint-se, així, en el símbol d'una fita, inabastable potser, però que tothom intenta assolir: la felicitat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2015, sota la direcció de Toni Garrich, i amb les veus d’Anna Massallé en Jo, i Jordi Bernad en Bo. La narració és de Toni Garrich, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Andratx el 1937, Baltasar Porcel i Pujol viu al seu poble nadiu en un ambient mariner i pagès, fins que es trasllada a Palma, a estudiar comerç. Als disset anys comença a treballar en una impremta i aviat col·labora al Diario de Mallorca. Del 1957 al 1959 fa el servei militar a la marina. És en aquesta època que col·labora amb Camilo José Cela a Papeles de Son Armadans. Durant l'octubre de 1958, escriu la seva primera peça teatral, «Els condemnats», que pocs mesos després es guardonada amb el premi Bartomeu Ferrà de Teatre dels Premis Ciutat de Palma. Amb aquest èxit comença a ser reconegut com a escriptor destacat, i això l’esperona a continuar amb la seva carrera literària. El 1960 s'instal·la a Barcelona, on treballa en una empresa de mobles, i es va vinculant, sobretot de la mà de Joan Triadú, als ambients culturals de la ciutat. Durant els anys seixanta està lligat al món del teatre; fa de corrector de proves en castellà a diverses editorials; escriu articles setmanals al Diario de Barcelona i dirigeix una col·lecció de guies turístiques. Mentrestant, la seva creació literària ja no s’atura, i apareix el gruix de la seva obra narrativa, com ara «Solnegre» (1961), «La lluna i el Cala Llamp» (1963), «Els argonautes» (1968), «Difunts sota els ametllers en flor» (1970), «Cavalls cap a la fosca» (1975), «Les pomes d'or» (1980), Els dies immortals (1984), «Les primaveres i les tardors» (1986), «El divorci de Berta Barca» (1989), «Lola i els peixos morts» (1993), «Ulisses a alta mar» (1997), «El cor del senglar» (2000), entre d’altres. Tot i que les seves novel·les i llibres són escrites originàriament en català, alguns d'ells han estat reescrits al castellà, i a altres idiomes com el francès, l'anglès, l'alemany, l'italià, l'eslovè o el vietnamita. A banda de la vessant literària, Porcel fa incursions en l’àmbit periodístic i col·labora en diferents revistes com «Serra d'Or», o «Destino», i, des dels vuitanta, com a columnista al diari «La Vanguardia». El 1989, Porcel fundar i dirigeix l’ l'Institut Català de la Mediterrània, un projecte de contribució a l'estudi i la difusió de les realitats de l'àrea mediterrània i un reflex del compromís de l'autor amb el Mediterrani, un motiu recurrent de la seva obra. És també autor de les biografies dels polítics Josep Pallach, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, i l'any 2003 publica «L'Àguila daurada», un recull de les entrevistes més representatives de l'autor a personalitats rellevants de la cultura catalana. Porcel ha estat guardonat amb diferents reconeixements i premis, com l’esmentat «Ciutat de Palma» en dues ocasions, el «Crítica Serra d'Or» en sis edicions, el «Josep Pla», el «Prudenci Bertrana», el «Sant Jordi», el «Ramon Llull», o el «Premi d'Honor de les Lletres Catalanes», entre d’altres. Baltasar Porcel mor a Barcelona el 2009 als 72 anys, víctima d’un càncer.   «Els condemnats», l’obra que posem avui en antena, és una tragèdia en tres actes escrita el 1958. Val a dir, però, que el 19965, el mateix Porcel en fa una versió revisada de només dos actes i amb una reducció de personatges, sense alterar però l’argument del text original. La història transcorre en un sol dia, de les vuit del vespre de la vigília del Dia dels Morts fins a les deu del matí de l’endemà; i gira al voltant d’en Simó Gayà, un contrabandista cínic i frustrat, amb un família desunida, rancorosa i pessetera, que pensa que si s'alliberen d'ell seran rics. El que s’imaginen, però, és que el testament del cap de família es converteixi en una condemna per a ells.   La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Amadeu Aguado en Simó Gayà, Rosa Aguado en Donya Paula, Jordi Alegre en Miquel, Jordi Bernad en Jaume, Mariona Duch en Joana, Eloi Falguera en Martí, Joan Roca en Don Ramon, Albert Alcadio en Toni, Sunsi Borguñó en Aineta, Dàlia Soriguera en la Bet del Mitger, Margarida Fabregat en Maria, José Luis Morales en l’Inspector primer, Emili Muñoz en l’Inspector segon, Josep Maria Sans en el Notari, i Joan Borràs en el Metge. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Lluïsa Cunillé i Salgado neix a Badalona el 1961, i és una de les autores més prolífiques i rellevants de la dramatúrgia catalana contemporània, i una de les més premiades i estrenades. La seva trajectòria teatral comença l'any 1990, quan participa, fins al 1993, als cursos de dramatúrgia textual impartits pel dramaturg i director teatral José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. «Berna», la seva primera obra, escrita el 1991 i publicada el 1994, obté l’accèssit al Premi Ignasi Iglesias. Un any després, obté el premi Calderon de la barca per la seva segona obra, «Rodeo», escrita en castellà i estrenada aquest mateix any al Mercat de les Flors de Barcelona. A partir d’aquest moment, inicia una intensa activitat com a dramaturga, i el 1995 funda, conjuntament amb Paco Zarzoso i Lola López la ‘Companyia Hongaresa de Teatre’. Això però, no atura la seva producció com a autora dramàtica; ans al contrari, i publica diferents obres en els anys següents i amb força èxit. Alguns dels exemples en són «La festa»; «Accident», Premi de la Institució de les Lletres Catalanes el 1997; «L’afer», Premi Ciutat d’Alcoi el 1998; «L’aniversari», Premi Born de teatre el 1999; «Apocalisi»; «Dotze treballs», Premi Ciutat de Lleida de Teatre; «Vacants»; «Passatge Gutemberg»; «El gat negre»; o «Liberación». L’any 2005, Cunillé guanya el Premi Ciutat dee Barcelona de Teatre per «Barcelona, un mapa d’ombres», una obra que dos anys més tard torna a ser guardonada, en aquest cas per la seva versió en castellà, amb el ‘Premio Max de las Artes Escénicas al mejor autor teatral en castellano’. El 2007 obté el Premi Nacional de Cultura per «La cantant calba del McDonald’s»; i el 2008 el Premi Lletra d’Or amb «Après moi, le déluge». Aquest mateix any, conjuntament amb Xavier Albertí i Lola Davó, funda la companyia ‘Reina de la Nit’, i, alhora, es converteix en autora resident del Teatre Lliure de Barcelona durant tres anys. Paral·lelament, continua publicant títols teatrals com ara «Deu peces»; «El bordell»; «Aquel aire infinito», «Ilusionistas»; «El temps»; o «Dictadura-transició-democràcia», escrita conjuntament amb d’altres autors. L’any 2012 publica «Húngaros»; el 2014, «Boira», guardonada amb el Premi Federic Roda de Teatre; el 2015 és finalista dels Premis Max a la millor autora teatral amb l’obra «El carrer Franklin. El 2017, Cunillé, per encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya, escriu «Islàndia», una obra que gira al voltant de la crisi massiva del sistema financer internacional, considerada com la seva obra major. D’ençà d’aleshores, el seu reconeixement va en augment i les seves obres es representen en els escenaris de més renom del país, amb títols com «Els subornats», «Massacre», «La nit», «El jardí», o «L’emperadriu del Paral·lel».   L’acció de «Dinamarca» transcorre en el saló d’una casa sense massa ordre on una mare que sobrepassa la setantena rep de mans del seu fill una carta que el seu segon ex-marit, i oncle del fill, li envia des de l’asil en que es troba. La dona pren la decisió d’anar a visitar-lo, fet que esdevé el detonant d’una història que comença amb el fet de mudar-se per l’ocasió, i convida a la reflexió arran de la tria dels fets que constitueixen els individus en la pretesa societat del benestar.   La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2022, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Margarida Fabregat en la Mare, i Joan Salvador en el Fill. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Katherine Kressmann Taylor neix a Portland, Oregon, el 1903. Nena precoç, als onze anys guanya el seu primer premi literari, i als disset, el segon. Aquest mateix any, es gradua a l’escola secundària, i als vint-i-ú obté la doble llicenciatura de literatura anglesa i periodisme a la Universitat d’Oregon. El 1924, s’estableix a San Francisco; i el 1928 es casa amb Elliot Taylor, propietari d’una agència publicitària. El negoci, però, fracassa poc després a causa de la gran crisi del 29, i la parella adquireix una granja al sud de l’estat , on viuen de l’agricultura i neixen tres dels seus quatre fills. El 1938, s’estableixen a Nova York, on ell treballa com editor de premsa comercial, i ella publica la seva primera novel·la, «Address unknown» (Adreça desconeguda), que té com a rerefons la transformació que es produeix a l’alemanya de l’època amb el creixement del nazisme i l’assetjament a la comunitat jueva. Tant l’espòs de Taylor com el seu editor són del parer que l’obra és massa agressiva per ésser publicada sota un nom de dona, i tots tres acorden ometre el nom de pila de Katherine, publicant-la sota l’autoria de Kressmann Taylor, un nom que l’autora adopta en endavant per a signar la seva obra. La primera edició s’esgota en dues setmanes i se’n fan diverses reedicions en poc temps, a més de traduccions a diversos idiomes, entre les que destaca una edició en alemanya publicada a Moscú que és prohibida a Alemanya. El 1942, escriu la seva segona novel·la, «Until that day», on reitera la crítica de la persecució nazi, aquest cop envers els cristians luterans alemanys. El 1944, «Adrdress Unknown es portada al cinema amb un guió de la mateixa autora, i rep dues nominacions a Òscars tècnics de l’Acadèmia. D’ençà de 1947, Taylor es dedica a la docència, al mateix temps que publica una desena més de novel·les curtes. Enviuda el 1953; i el 1966, en jubilar-se, abandona els Estats Units per traslladar-se a Europa i establir-se a Florència, on poc temps després de la seva arribada es produeixen fortes inundacions a conseqüència de les grans pluges torrencials que fan desbordar el riu Amo, un succés que l’inspira a escriure «Diary of Florence in flood». El 1967, Taylor es casa amb l’escultor nord-americà John Rood i, des d’aleshores, viu a cavall entre Minneapolis i Val de Pesa, prop de Florència fins el 1974 quan mor Eood. El 1995, quan Taylor té ja 91 anys, torna a reeditar-se «Adress unknown» per commemorar el cinquantenari de l’alliberament dels camp de concentració. A França, se’n ven més de mig milió d’exemplars, aquest cop sí, el llibre apareix a Alemanya el 2001. A Israel, la versió en hebreu és també un gran èxit de vendes, i fins i tot, se’n fa una versió teatral que es representada més d’un centenar de vegades; i s’enregistra una versió televisiva que s’emet en motiu del Dia de l’Holocaust. Taylor torna a ser una autora reconeguda i passa els darrers anys de la seva vida envoltada de l’èxit i donant nombroses entrevistes fins la seva mort, el 1996. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Toni Garrich en Martin Shulse i Albert Vidal en Max Einsenstein. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.