El compositor de la setmana

Avui hem sentit: "Children's corner"; "Images" per a piano (segon llibre); "Images" per a orquestra ("Rondes de primavera"). Tot i que ell no se sentia gens còmode amb aquesta denominació, Claude Debussy (1862-1918) està considerat el compositor més representatiu del moviment impressionista en el món de la música. Les seves creacions, tant les orquestrals com especialment les pianístiques, tenen un llenguatge nou, trencador i avantguardista que tenyeix la seva música d'uns colors, uns timbres i uns ritmes altament suggestius i evocadors, de gran sensualitat. I la seva agitada vida sentimental també apareix suggerida en algunes de les obres d'aquesta època de crisi finisecular, decadent i alhora excitant.

Avui hem sentit: "Images" (Primer llibre); "L'enfant et les sortilèges" (selecció). Tot i que ell no se sentia gens còmode amb aquesta denominació, Claude Debussy (1862-1918) està considerat el compositor més representatiu del moviment impressionista en el món de la música. Les seves creacions, tant les orquestrals com especialment les pianístiques, tenen un llenguatge nou, trencador i avantguardista que tenyeix la seva música d'uns colors, uns timbres i uns ritmes altament suggestius i evocadors, de gran sensualitat. I la seva agitada vida sentimental també apareix suggerida en algunes de les obres d'aquesta època de crisi finisecular, decadent i alhora excitant.

Avui hem sentit: "Dansa sacra i dansa profana"; "Masques"; "La mer", tríptic simfònic. Tot i que ell no se sentia gens còmode amb aquesta denominació, Claude Debussy (1862-1918) està considerat el compositor més representatiu del moviment impressionista en el món de la música. Les seves creacions, tant les orquestrals com especialment les pianístiques, tenen un llenguatge nou, trencador i avantguardista que tenyeix la seva música d'uns colors, uns timbres i uns ritmes altament suggestius i evocadors, de gran sensualitat. I la seva agitada vida sentimental també apareix suggerida en algunes de les obres d'aquesta època de crisi finisecular, decadent i alhora excitant.

Avui hem sentit: "Estampes"; "Trois chansons"; "Fêtes galantes"; "L'île joyeuse". Tot i que ell no se sentia gens còmode amb aquesta denominació, Claude Debussy (1862-1918) està considerat el compositor més representatiu del moviment impressionista en el món de la música. Les seves creacions, tant les orquestrals com especialment les pianístiques, tenen un llenguatge nou, trencador i avantguardista que tenyeix la seva música d'uns colors, uns timbres i uns ritmes altament suggestius i evocadors, de gran sensualitat. I la seva agitada vida sentimental també apareix suggerida en algunes de les obres d'aquesta època de crisi finisecular, decadent i alhora excitant.

Avui hem sentit: "Chansons de Bilitis"; "Pelleas et Mélisande" (Simfonia). Tot i que ell no se sentia gens còmode amb aquesta denominació, Claude Debussy (1862-1918) està considerat el compositor més representatiu del moviment impressionista en el món de la música. Les seves creacions, tant les orquestrals com especialment les pianístiques, tenen un llenguatge nou, trencador i avantguardista que tenyeix la seva música d'uns colors, uns timbres i uns ritmes altament suggestius i evocadors, de gran sensualitat. I la seva agitada vida sentimental també apareix suggerida en algunes de les obres d'aquesta època de crisi finisecular, decadent i alhora excitant.

Avui hem sentit: "Iberia" (4rt quadern); "Four songs", per a veu i piano. Els últims anys de la vida d'Isaac Albéniz (1860-1909) van ser molt prolífics, i en van sortir obres mestres de la música per a piano que van revolucionar la manera de tocar i van donar una nova visió del nacionalisme musical, més proper a l'impressionisme i a les noves tendències d'avantguarda. Enmig de greus problemes de salut i de les decepcions viscudes al seu país, encara va ser capaç de compondre una obra magistral, el cim de tota la seva producció: la suite "Iberia". Però també va fer l'última incursió en el món de l'òpera, mesos abans de morir va compondre un recull de cançons en anglès, i va deixar inacabades un parell de joies pianístiques delicioses.

Avui hem sentit: "Iberia" (3r quadern); "Navarra"; "Azulejos". Els últims anys de la vida d'Isaac Albéniz (1860-1909) van ser molt prolífics, i en van sortir obres mestres de la música per a piano que van revolucionar la manera de tocar i van donar una nova visió del nacionalisme musical, més proper a l'impressionisme i a les noves tendències d'avantguarda. Enmig de greus problemes de salut i de les decepcions viscudes al seu país, encara va ser capaç de compondre una obra magistral, el cim de tota la seva producció: la suite "Iberia". Però també va fer l'última incursió en el món de l'òpera, mesos abans de morir va compondre un recull de cançons en anglès, i va deixar inacabades un parell de joies pianístiques delicioses.

Avui hem sentit: "Iberia" (2n quadern); "Merlín" (fragments del segon acte de l'òpera). Els últims anys de la vida d'Isaac Albéniz (1860-1909) van ser molt prolífics, i en van sortir obres mestres de la música per a piano que van revolucionar la manera de tocar i van donar una nova visió del nacionalisme musical, més proper a l'impressionisme i a les noves tendències d'avantguarda. Enmig de greus problemes de salut i de les decepcions viscudes al seu país, encara va ser capaç de compondre una obra magistral, el cim de tota la seva producció: la suite "Iberia". Però també va fer l'última incursió en el món de l'òpera, mesos abans de morir va compondre un recull de cançons en anglès, i va deixar inacabades un parell de joies pianístiques delicioses.

Avui hem sentit: "Iberia" (1r quadern); "Merlín" (fragments del primer acte de l'òpera). Els últims anys de la vida d'Isaac Albéniz (1860-1909) van ser molt prolífics, i en van sortir obres mestres de la música per a piano que van revolucionar la manera de tocar i van donar una nova visió del nacionalisme musical, més proper a l'impressionisme i a les noves tendències d'avantguarda. Enmig de greus problemes de salut i de les decepcions viscudes al seu país, encara va ser capaç de compondre una obra magistral, el cim de tota la seva producció: la suite "Iberia". Però també va fer l'última incursió en el món de l'òpera, mesos abans de morir va compondre un recull de cançons en anglès, i va deixar inacabades un parell de joies pianístiques delicioses.

Avui hem sentit: "La vega"; "Merlín" (fragments del tercer acte de l'òpera). Els últims anys de la vida d'Isaac Albéniz (1860-1909) van ser molt prolífics, i en van sortir obres mestres de la música per a piano que van revolucionar la manera de tocar i van donar una nova visió del nacionalisme musical, més proper a l'impressionisme i a les noves tendències d'avantguarda. Enmig de greus problemes de salut i de les decepcions viscudes al seu país, encara va ser capaç de compondre una obra magistral, el cim de tota la seva producció: la suite "Iberia". Però també va fer l'última incursió en el món de l'òpera, mesos abans de morir va compondre un recull de cançons en anglès, i va deixar inacabades un parell de joies pianístiques delicioses.

Avui hem sentit: Simfonia núm. 8, en do menor, "Apocalíptica" (2n i 4t moviments). Anton Bruckner (1824-1896) va ser considerat durant tota la seva joventut un excel·lent organista però un compositor de segona fila, dedicat essencialment a la música religiosa. De fet, els seus motets i les seves misses són autèntiques joies de la música coral, però no gaudia del prestigi que tenien els seus coetanis, com Brahms o Wagner, i el seu caràcter insegur i acomplexat tampoc hi ajudava. No va ser fins que va tenir seixanta anys que Bruckner va consagrar-se com el que és, un simfonista excepcional, autor d'obres monumentals, amb sonoritats colossals i solemnes, i amb una concepció arquitectònica inaudita que, no obstant això, van topar amb moltes crítiques i detractors.

Avui hem sentit: Simfonia núm. 8, en do menor, "Apocalíptica" (1r i 3r moviments). Anton Bruckner (1824-1896) va ser considerat durant tota la seva joventut un excel·lent organista però un compositor de segona fila, dedicat essencialment a la música religiosa. De fet, els seus motets i les seves misses són autèntiques joies de la música coral, però no gaudia del prestigi que tenien els seus coetanis, com Brahms o Wagner, i el seu caràcter insegur i acomplexat tampoc hi ajudava. No va ser fins que va tenir seixanta anys que Bruckner va consagrar-se com el que és, un simfonista excepcional, autor d'obres monumentals, amb sonoritats colossals i solemnes, i amb una concepció arquitectònica inaudita que, no obstant això, van topar amb moltes crítiques i detractors.

Avui hem sentit: Motets "Locus iste", "Os justi", "Ecce sacerdos magnus" i Virga jesse"; "Te Deum" per a cor i orquestra. Anton Bruckner (1824-1896) va ser considerat durant tota la seva joventut un excel·lent organista però un compositor de segona fila, dedicat essencialment a la música religiosa. De fet, els seus motets i les seves misses són autèntiques joies de la música coral, però no gaudia del prestigi que tenien els seus coetanis, com Brahms o Wagner, i el seu caràcter insegur i acomplexat tampoc hi ajudava. No va ser fins que va tenir seixanta anys que Bruckner va consagrar-se com el que és, un simfonista excepcional, autor d'obres monumentals, amb sonoritats colossals i solemnes, i amb una concepció arquitectònica inaudita que, no obstant això, van topar amb moltes crítiques i detractors.

Avui hem sentit: Motet "Christus factus est"; Simfonia núm. 7, en mi major (2n i 3r moviments). Anton Bruckner (1824-1896) va ser considerat durant tota la seva joventut un excel·lent organista però un compositor de segona fila, dedicat essencialment a la música religiosa. De fet, els seus motets i les seves misses son autèntiques joies de la música coral, però no gaudia del prestigi que tenien els seus coetanis, com Brahms o Wagner, i el seu caràcter insegur i acomplexat tampoc hi ajudava. No va ser fins que va tenir seixanta anys que Bruckner va consagrar-se com el que és, un simfonista excepcional, autor d'obres monumentals, amb sonoritats colossals i solemnes, i amb una concepció arquitectònica inaudita que, no obstant, van topar amb moltes crítiques i detractors.

Avui hem sentit: Motet "Ave Maria"; Simfonia núm. 7, en mi major (1r i 4t moviments). Anton Bruckner (1824-1896) va ser considerat durant tota la seva joventut un excel·lent organista però un compositor de segona fila, dedicat essencialment a la música religiosa. De fet, els seus motets i les seves misses són autèntiques joies de la música coral, però no gaudia del prestigi que tenien els seus coetanis, com Brahms o Wagner, i el seu caràcter insegur i acomplexat tampoc hi ajudava. No va ser fins que va tenir seixanta anys que Bruckner va consagrar-se com el que és, un simfonista excepcional, autor d'obres monumentals, amb sonoritats colossals i solemnes, i amb una concepció arquitectònica inaudita que, no obstant, van topar amb moltes crítiques i detractors.

En aquest capítol podeu escoltar: fragments de les bandes sonores de les pel·lícules "Fahrenheit 451", "La núvia vestia de negre" i "Taxi driver". Als anys cinquanta i ja consagrat, Bernard Herrmann (1911-1975) va conèixer Alfred Hitchcock. La col·laboració entre aquests dos genis va arribar en el moment més brillant i inspirat de tots dos, i les magistrals pel·lícules del director van tenir un suport musical excepcional compost per Herrmann. La col·laboració va durar deu anys, en van sortir vuit bandes sonores, però la relació es va deteriorar pel difícil caràcter de tots dos, i es va acabar abruptament l'any 1966. Herrmann va seguir escrivint música per a pel·lícules d'aventures, d'intriga i de misteri, i va col·laborar amb directors com Brian De Palma, François Truffaut o Martin Scorsese. Les seves creacions s'han convertit en un referent i un model per a molts autors posteriors.

En aquest capítol podeu escoltar: fragments de les bandes sonores de les pel·lícules "Blue Denim", "L'illa misteriosa", "Jàson i els argonautes" i "Marnie". Als anys cinquanta i ja consagrat, Bernard Herrmann (1911-1975) va conèixer Alfred Hitchcock. La col·laboració entre aquests dos genis va arribar en el moment més brillant i inspirat de tots dos, i les magistrals pel·lícules del director van tenir un suport musical excepcional compost per Herrmann. La col·laboració va durar deu anys, en van sortir vuit bandes sonores, però la relació es va deteriorar pel difícil caràcter de tots dos, i es va acabar abruptament l'any 1966. Herrmann va seguir escrivint música per a pel·lícules d'aventures, d'intriga i de misteri, i va col·laborar amb directors com Brian De Palma, François Truffaut o Martin Scorsese. Les seves creacions s'han convertit en un referent i un model per a molts autors posteriors.

En aquest capítol podeu escoltar: fragments de les bandes sonores de les pel·lícules "Perseguit per la mort", "Psicosi", "Cortina esquinçada". Als anys cinquanta i ja consagrat, Bernard Herrmann (1911-1975) va conèixer Alfred Hitchcock. La col·laboració entre aquests dos genis va arribar en el moment més brillant i inspirat de tots dos, i les magistrals pel·lícules del director van tenir un suport musical excepcional compost per Herrmann. La col·laboració va durar deu anys, en van sortir vuit bandes sonores, però la relació es va deteriorar pel difícil caràcter de tots dos, i es va acabar abruptament l'any 1966. Herrmann va seguir escrivint música per a pel·lícules d'aventures, d'intriga i de misteri, i va col·laborar amb directors com Brian De Palma, François Truffaut o Martin Scorsese. Les seves creacions s'han convertit en un referent i un model per a molts autors posteriors.

En aquest capítol podeu escoltar: fragments de les bandes sonores de les pel·lícules "Viatge al centre de la Terra", "Els viatges de Gulliver". Als anys cinquanta i ja consagrat, Bernard Herrmann (1911-1975) va conèixer Alfred Hitchcock. La col·laboració entre aquests dos genis va arribar en el moment més brillant i inspirat de tots dos, i les magistrals pel·lícules del director van tenir un suport musical excepcional compost per Herrmann. La col·laboració va durar deu anys, en van sortir vuit bandes sonores, però la relació es va deteriorar pel difícil caràcter de tots dos, i es va acabar abruptament l'any 1966. Herrmann va seguir escrivint música per a pel·lícules d'aventures, d'intriga i de misteri, i va col·laborar amb directors com Brian De Palma, François Truffaut o Martin Scorsese. Les seves creacions s'han convertit en un referent i un model per a molts autors posteriors.

En aquest capítol podeu escoltar: fragments de les bandes sonores de les pel·lícules "Però, qui ha mort en Harry?", "Fals culpable", "L'home que sabia massa", "Els set viatges de Simbad" i "Vertigen". Als anys cinquanta i ja consagrat, Bernard Herrmann (1911-1975) va conèixer Alfred Hitchcock. La col·laboració entre aquests dos genis va arribar en el moment més brillant i inspirat de tots dos, i les magistrals pel·lícules del director van tenir un suport musical excepcional compost per Herrmann. La col·laboració va durar deu anys, en van sortir vuit bandes sonores, però la relació es va deteriorar pel difícil caràcter de tots dos, i es va acabar abruptament l'any 1966. Herrmann va seguir escrivint música per a pel·lícules d'aventures, d'intriga i de misteri, i va col·laborar amb directors com Brian De Palma, François Truffaut o Martin Scorsese. Les seves creacions s'han convertit en un referent i un model per a molts autors posteriors.