El nou paradigma

Avui en dia ja hi ha més divorcis que casaments, però el dia del casament ha de ser el dia més feliç de la teva vida, al costat del del naixement dels teus fills i el dia que aproves les oposicions per ser funcionària.

Què hem de dir quan rebem un premi? Hem d'aprofitar per fer una reivindicació política? És el lloc i el moment? Té sentit vestir-se de determinada manera i fer-se la foto en una catifa vermella per demanar que s'aturi una guerra? Hi té a veure una cosa amb l'altra? Ens hem acostumat que tots els premis tinguin la seva reivindicació i és una mica com passa a les xarxes, que com que ja ho hem dit a la gala la revolució es farà sola?

Saps que has tingut èxit a la vida quan és una altra persona la que fa les gestions burocràtiques per tu. Això es pot donar en dos casos: quan ets molt molt pobra o quan ets molt, molt rica.

Per què anem a un museu quan viatgem i en canvi no anem mai al museu que tenim al costat de casa? I no parlem del MACBA, perquè al MACBA no s'hi pot anar sense el perill de ser atropellada per un senyor de 40 anys que es pensa que a la seva edat té dret a anar en monopatí. Anar al MACBA és anar a morir abans d'entrar.

Som carn d'oferta, amigues. Acceptem-ho. Som pobres. Però per què hi ha coses que estan d'oferta i d'altres que no? De què depèn? De l'oferta i la demanda? De la necessitat? Per què el lampista mai no està d'oferta? Et podria dir: avui li arreglo la caldera a meitat de preu. Però no ho diu mai.

Quantes generacions més creieu que han de viure celebrant el Nadal, la Setmana Santa, Sant Joan o anant a una manifestació de l'Onze de Setembre?

Ens mirem el turisme des de fora i ens queixem de com molesta tota aquesta gent que ve de l'estranger, com expulsen les autòctones del seu barri, com tot es converteix en un aparador, en un centre comercial. Però, no som nosaltres també les turistes que molestem els altres? Ah, amigues, qui estigui lliure de culpa que tiri el primer souvenir.

Quan els de les mudances et pregunten quantes caixes creus que faràs, tu calcules sempre per sobre o per sota. I et preguntes: Per què em fan a mi aquesta pregunta? I per què a l'escola no s'ensenya a calcular quantes caixes necessites per fer una mudança?

Un dels grans avantatges de ser llogatera en lloc de propietària és que mentre siguis llogatera mai podràs ser presidenta d'escala. Però hi ha persones a qui els agrada molt la presidència de la comunitat. Segurament han volgut presidir altres coses però finalment es conformen a comprar bombetes i gestionar les avaries de l'ascensor.

Què hauríem fet sense les xarxes socials durant la pandèmia? Com haurien estat les nostres vides si no ens haguéssim pogut connectar amb els altres ni haguéssim pogut continuar llegint els insults de gent anònima?

En un ascensor haureu viscut les experiències olfactives més bèsties de la vostra vida. Però quantes de nosaltres som capaces d'aguantar les pudors que calgui per evitar pujar les escales caminant?

El món es divideix entre les persones que veuen una cua i s'hi fiquen i les que veuen una cua i marxen. Però no sempre podem esquivar una cua. Aquest és el gran problema de la vida. I l'altre gran problema és que sempre tenim la sensació que triem la cua més llarga.