Els pòdcasts del Temps de les Arts

La Reserva d'El Temps de les Arts: Una passejada amb Ruth Troyano pels horts de la Trapella

La Reserva d'El Temps de les Arts: una conversa amb Marta Magrinyà a la confiteria Padreny de Reus

La Reserva d'El Temps de les Arts: Una passejada amb Eduard Boada pel Museu del Pessebre de Catalunya

La Reserva d'El Temps de les Arts: una passejada amb Òscar Dalmau per la Fundació Miró de Barcelona

La Reserva d'El Temps de les Arts: Una passejada pel Santuari de Montserrat de Montferri amb Oriol Pérez de Tudela

La Reserva d'El Temps de les Arts: una passejada per la Biblioteca de Catalunya amb Anna-Priscila Magriñà

La Reserva d'El Temps de les Arts: una conversa amb Montse Clua i Bernat Dedéu des del Born amb el Gremi de Revenedors

La Reserva d'El Temps de les Arts: una conversa amb Antoni Martí Monterde al cafè de l'estació de França

La Reserva d'El Temps de les Arts: una passejada per la Basílica del Pi amb Bernat Reher

Una passejada per Lo Pati, Centre d'Art de les Terres de l'Ebre amb Maria Climent

Una passejada pel Parc Central del Poblenou amb Elena Tarrats

Una passejada pel pis de Laura Tapioles

Una passejada pel castell de Torredembarra amb Jordi Salvador

Una passejada per la llibreria Finestres amb Víctor Lloret

Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) ha anat construint, pas a pas, llibre a llibre, una trajectòria interessant, solidíssima i molt coherent amb la manera d’entendre el fet poètic. Coneguda veu de l’activisme ecologista, editor d'Anostrats.cat, traductor i escriptor, la seva obra poètica viu un moment dolç, i de notable producció, amb uns darrers deu anys d’alta productivitat lírica, també pel que fa a les traduccions i a l’assaig. D’El mussol i el mixet-Versions del light verse i del nonsense verse (2013) al darrer Llum de cançó (2022), passant per La gratitud (2014), Zooscòpia (2016), Volen quan volen (2017), Fourmillante (2018) i A d'armari. Un abecedari de les coses de casa (2019), amb l’aval del reconeixement en premis com el Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí (1986) per L'arena de l’amor, el Crítica Serra d'Or de traducció (2013) per Antologia de Spoon River d'Edgar Lee Masters, o el Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater (2018) per Fourmillante. L’última creació poètica, Llum de cançó (Edicions 62, 2022), també arriba amb guardó, i de prestigi: l’Ausiàs March de Gandia. Hi trobarem poemes que neixen d’una anècdota, però que la traspassen; poemes que són versions lliures o recreacions d’altres poemes i autors; un llenguatge vibrant i harmònic, que arriba a fer música amb les paraules; i una gran pulcritud i precisió formal, feta d’emoció i ironia. Una poètica a la recerca de la música Les dues parts que el formen (“La parla de les mèrleres” i “Els nins de maig (Matèria de Bretanya)”) gairebé podrien llegir-se com dos llibres en un sol volum. “Certament, més que un llibre és un volum que n’aplega dos”, reafirma. “Una part és formada per una miscel·lània de poemes diversos, i l’altra, té una narrativa de conjunt. Però el títol, Llum de cançó, reflecteix allò que té d’unitari”. La voluntat de crear a partir del joc clàssic del cant poètic, la voluntat d’artifici sense caure mai en la fredor. I fer que tot acabi vibrant. “Practico molt la formalització mètrica, però no en faig dogma”, explica, en aquest sentit. “Avui hi ha tantes maneres de fer poesia com poetes. Però jo ja no ho sabria fer d’altra manera. No entenc la mètrica com una cosa externa, forçada, sinó com allò que li dona música a la poesia”. Darrerament, Llauger també ha publicat Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d’illes i miratges (2021), “una mena d’assaigs amb notes diverses que barreja poesia amb fantasia i referències diverses”. El trobareu a Lleonard Muntaner.

Cada segon s’envien 6.000 tuits, 740.741 missatges de WhatsApp i es fan 694 publicacions d’Instagram. Tenim més informació que mai, però els informes més recents ens diuen que la nostra capacitat de concentració i anàlisi es redueix, any rere any. Aquesta reflexió és l’espurna que origina la instal·lació Data Heartbreak, obra de Domestic Data Streamers, que s’ha pogut veure recentment al festival Llum BCN. Vivim rodejats de dades. Però, com ens afecten? Quina incidència tenen en el nostre dia a dia? Quin impacte ens provoquen? Sabem realment llegir-les? En parlem amb Pau Garcia "Aleikum", cofundador de Domestic Data Streamers, un dels projectes més singulars en la creació artística i de continguts de casa nostra, amb instal·lacions per a diversos museus i institucions tant a escala local com internacional, d'entre els quals destaquen les Nacions Unides, TED talk o l'Acadèmia Californiana de les Ciències. Una feina que proposa una forma diferent d’apropar-nos a la realitat de les xifres. "Intentem lluitar contra la indiferència que creen les dades, en un moment com l'actual, en què les xifres ens rodegen.", explica Pau Aleikum. "La nostra idea és apropar les dades a la gent i relacionar-les a través de metàfores, perquè així és com les podem entendre. Quan et diuen que hi ha dos bilions de corrupció a Europa perduts, no et fas a la idea de què significa. La falta d’empatia de les dades és el que ens porta a una inacció davant d’aquestes dades". "Històricament, ens hem relacionat amb les dades de forma molt freda. Però està demostrat que les nostres accions estan més conduïdes per les passions (individuals i col·lectives) que per una decisió racional, com podria ser una dada". És per això que "no hi ha cap dada que sigui neutral. Quan assenyales una cosa i no l’altra, ja estàs conduint el missatge".

Ha estat un dels títols de la temporada, una petita revolució del boca-orella i de la recomanació que es fa sense intermediaris, de lector a lector. Ja estem morts, amor (Angle), l’última novel·la de Xavier Aliaga, és un llibre d'impacte, dur i bonic alhora, una història sobre el dol i l'amor, la pèrdua i la reconstrucció, presentada en capítols breus i esmolats que ens transporten al batec que hi ha rere cada detall i protagonista. De llarga trajectòria, avalada per diversos premis de prestigi, Aliaga no ha tingut por d’un títol arriscat, ni d’una història dura i, malgrat tot, bonica. El resultat és un llibre molt treballat, polit i precís en l'escriptura. "És un dels llibres que més he treballat, i en un temps més concentrat. Això no hauria estat possible sense l’aturada de la pandèmia". Aliaga té clar que el fenomen ha influït en el gran balanç qualitatiu (i quantitatiu) de la narrativa catalana del 2021. "Parlant amb gent de diferents àmbits artístics, m’he adonat que l’aturada ha vingut molt bé a nivell creatiu. No és casualitat que aquest any hagi estat molt bèstia pel que fa a novel·la, de fet, no recordo un exercici igual en la literatura catalana contemporània". Ja estem morts, amor dona la raó al seu autor: un altre títol brillant d'una anyada excel·lent. Aliaga ha escrit un llibre molt atent als detalls, que emociona i sacseja, que meravella per com explica el que hi explica. Un llibre que té cops d’efecte, però que, per sort, aquests sempre juguen al servei d’una experiència lectora que resulta molt gratificant. Té un final que et deixa astorat, però també un punt de partida potent. "Volia fer un inici d’aquells que et deixés parat, que fos poderós i tingués un punt de màgia. Admiro molt el que fa Irene Solà, aquesta manera única de donar un encant màgic a tot allò que escriu. En aquest sentit, volia fer un fragment que tingués una petita part d’això. L’inici de Ja estem morts, amor impregna tot el llibre i produeix al lector la necessitat d’una relectura. I, de fet, l’ha de fer, com m’han anat dient els lectors. Quan arribes al final, comença una segona novel·la". Turbulències, poesia i periodisme "Jo tenia moltes reserves del final que havia escrit i els primers lectors van ser claus", explica Aliaga. "No volia fer trampes, sinó jugar net i donar pistes. Quan vaig veure que funcionava, vaig respirar tranquil". En aquest sentit, l’estructura de la novel·la té un pes fonamental, però sense que estigués planificada des de l’inici. "A diferència d’altres projectes meus, he construït aquesta història en temps real, a mesura que avançava. I he hagut de tornar moltes vegades enrere, escrivint i reescrivint. Amb aquest llibre, m’he adonat que el que m’agrada no és escriure, sinó reescriure. Anar al detall i polir". D’estructura ben travava i circular, Aliaga tenia clar que volia escriure "amb una prosa feta amb la cura dels poetes", com ell mateix reconeix. "Volia tocar la fibra, que la història generés alguna reacció, conscient que això té un preu alt, de molt desgast emocional. Però calia que l’experiència lectora fos el més potent possible, d’aquí la concentració literària i la recerca lingüística, dos aspectes que m’agrada molt trobar en un llibre". Fer possible que cada pàgina tingui una recompensa. "Ho he tingut molt present, juntament amb la coherència i la cohesió, que m’ha obligat a anar enrere mil i una vegades". Una feina d'orfebreria i de precisió, de treballar les emocions (i el text) amb cura. Amb tot, més enllà de l’accident i del trasbals vital que provoca en els protagonistes, Ja estem morts, amor també reflecteix, amb ull fi, el món periodístic —que Aliaga coneix prou bé— i les turbulències reals que hi ha a les redaccions i a la política institucional. "La nostra és una professió que té un punt d’autodestrucció molt gran, i això havia de quedar exposat". A fi de bé que ho aconsegueix, amb una història on totes les peces encaixen. Amb un final sorprenent, però bonic,

Joan Duran i Ferrer (1978) és conegut sobretot com a poeta, amb una trajectòria sòlida i consolidada. Però no només és això, també és narrador, doctor en bioquímica i codirector de la Festa de la Poesia de Sitges. Recentment, acaba de publicar a Lleonard Muntaner el llibre Menjaràs pols, que ha estat el guanyador del darrer premi Pare Colom de narrativa. De llengua robusta i precisa, hi trobem 14 relats que posen el focus en la marginalitat i la identitat, amb uns personatges que arrosseguen tragèdies i màscares. "El primer relat ja posa el focus en la identitat i en el nombre de màscares que ens anem col·locant per amagar les pròpies veritats o per defensar-nos del món", explica en conversa amb El Temps de les Arts. Perquè, com ell mateix diu, "una màscara també pot ser un escut". El primer conte, precisament, fa d’enllaç amb el seu primer llibre de narrativa, Eva Túrmix Ginebra (AdiA, 2016), on parlava sobretot de la transexualitat. Un ball d’identitat, d’autoconeixement i de consciència, de trencar murs i motllos. Potser, influït per ser del lloc on és, i on viu, Sitges. "Això marca molt —confessa—. M’interessa molt aquesta lluita callada que moltes persones han hagut de viure al llarg de la seva vida, i com això s’ha transformat en una reivindicació social, que en el cas de Sitges s’ha fet més evident". El municipi del Garraf ha estat, històricament, un lloc d’acollida i de llibertat. "És una de les banderes del poble, que m’ha marcat en la forma de pensar i escriure". "Quan escric narrativa, tinc la voluntat de fer servir la capacitat de la paraula per denunciar, que és una de les funcions que han de tenir els artistes, pensadors i escriptors. Escrivint puc ser la veu dels qui no tenen veu". Un lluita per saber qui som com a leitmotiv del llibre, amb una presència constant de l’aigua. "Volia transmetre el component liquid que té la nostra societat actualment, on deixem ofegar moltes realitats i veritats, on sempre estem intentant que no se’ns empassi la corrent del mar. Els personatges del llibre sembla que hagin de justificar-se". Un món sòrdid i els estigmes del patriarcat Més enllà d’aquests aspectes, Menjaràs pols també és el retrat d’un mon sòrdid, on hi apareixen, de manera gens innòcua, drogues diverses (del popper, heroïna, cocaïna): "no deixen de ser tipus de màscares que es fan servir per evadir-se de la realitat". Evasions de les persones que se senten ofegades per la societat. "Denuncio molts dels estigmes del patriarcat, que tallen les ales de qualsevol dona que vulgui sobreviure en aquest mon sinistre". La majoria de personatges que hi apareixen són femenins, deixant-los tot el protagonisme. Cada capítol és un nom de dona, amb una evident connotació cultural i sociològica, amb històries incòmodes, amb violències diverses. "Els escriptors ens hem de donar als altres. Hem de fer que el lector es senti reconfortat, violentat, estimat o interrogat. Això, de vegades, s’assembla al paper que fan les prostitutes, perquè les dues feines busquen fer feliç algú que ho necessita". "Quan fas poesia, el llenguatge ha de suggerir més que no pas explicar. En narrativa, intentes donar la mà al lector, donar-li referents, acompanyar-lo més". Una diferència que es veu, clarament, en l’obra narrativa de Duran, que amb Menjaràs pols arriba a un punt literari molt precís, amb voluntat de perdurar molt més enllà de la lectura. Perquè "la memòria també pot ser violenta, en la manera que els nostres propis records tenen de marcar-nos el dia a dia".

A Joan Vigó (1964) li agrada la hibridació de gèneres: "em considero poeta quan escric poesia i narrador quan escric narrativa, però m’agrada molt la contaminació entre tots dos". La vida és una biblioteca de gèneres diversos i tenim l’obligació de barrejar-los, tot parafrasejant Italo Calvino. Referent ineludible dels dimecres a l’Horiginal, Vigó ha publicat els poemaris Pastor d'antenes (2017) i Cementiri d'avions (2018), i la novel·la Haiku a Brooklyn (2018). Al seu últim llibre, Vides Potser (Labreu, 2021), ens presenta una obra molt plaent de llegir, amb un misteri com a punt de partida i amb personatges que no tenen grans problemes. On hi trobarem, amb un somriure, referències a John Wayne, la tribu dels Gaboni de Tarzan, Luisa Casati o noms carregats de pes com Orson, Truman o Dora. L’obra reescriu la història clàssica nord-americana de detectius i juga amb la identitat, amb totes aquelles vides que ens inventem quan recordem o expliquem qui som o què vam ser. Una invenció que és tot un alliberament. "La realitat que ens fa tirar endavant la trobem més en la ficció que en la pròpia vida", diu. I afegeix que "la vida té una misèria intrínseca que no et deixa descobrir la realitat; en canvi, la ficció és font de veritat". Un tema que l'apassiona, literàriament: "el proper llibre de poemes, Saurí del nom –que sortirà a LaBreu–, torna a incidir en això, la identitat. És el tema", diu, tot rient. "M’interessa, perquè pensem que tenim clar qui som". Però res és menys cert, ni mai som la mateixa persona. "Sempre ens estem inventant la pròpia vida. Hi ha tantes misèries afegides, que quan penses en tot el temps que has invertit fent gestions estúpides per mantenir-te viu, com ara treballar, obligacions burocràtiques, obligacions familiars…, i fas balanç amb l’estona que realment has tingut per viure, et fereixes". I per això inventem, per no patir tant i per no recordar-ho. "El món està pensat perquè miris una pantalla i no et plantegis per què ho fas". El poeta i narrador Joan Vigó. Foto: Esteve Plantada Invenció, brúixola i fidelitats Vides potser és un llibre que atrapa, des de la primera pàgina. Perquè volem saber, com a lectors, on arribarà la història i el misteri que haurà de resoldre el protagonista, tot i que això potser no sigui l'important. Hi ha un món de relacions, de personatges, de vides que s'entrecreuen i que aprenen a ser, tal com són, en una estructura que encaixa a la perfecció, tot i que Vigó no treballa amb escaleta, "sinó amb brúixola". "Escric amb autoimposicions estilístiques, m’agrada seguir els dictats oulipians. Em vaig autoimposar escriure la novel·la del primer al darrer capítol, amb continuïtat. Tenia clares algunes coses, però no sabia com encaixar-ho". I el resultat és una història de bon llegir, plena de complicitats, amb molts hams on agafar-se. "M’interessava examinar aquesta part del plaer de viure que és el menjar i fer menjar perquè la gent gaudeixi", entre d’altres aspectes juganers que podem trobar-hi. També hi ha lloc per paraules japoneses estranyes de sentit acurat, samarretes ajustades, perversions dalinianes, molta poesia ("El poemes són la música comuna i essencial de la condició humana contradictòria, el que ens fa assemblar-nos") i per nines inflables i amors platònics. "Més enllà de fidelitats, hi ha la lleialtat. L’amor és, abans que res, això: lleialtat, estar amb algú a totes. La fidelitat és una anècdota". Peces diversificades de l'engranatge d'un llibre on tot encaixa, sense adonar-nos-en, naturalment, tal com fan les grans ficcions.

És fotògraf, docent i escriptor. Ha publicat articles, assaig, opinió i ha fet col·laboracions en diversos mitjans radiofònics, però si Jordi Solà Coll (1963) s’hagués de definir seria sota l’epígraf "d’home poètic". Així ho veiem en la darrera obra publicada, La mirada perifèrica. Dietari aforístic (Editorial Afers, 2021), un llibre d’aforismes d’alta volada, carregats poèticament, que donen la mesura d’un autor que fonamenta la matèria literària en la potència de les idees. D’irrupció tardana en el món literari —publica el primer poemari el 2017—, la seva obra mostra, des de l’inici, "una connexió directa entre el món de la premsa escrita i el món de la la literatura". Iniciat en el terreny de la imatge, subratlla que "la fotografia té un component poètic" i és fonamental per entendre una trajectòria que dona valor a l’essència fragmentària: "poesia, aforisme, dietarisme, articulisme… tot està lligat en el conjunt de la meva obra". Les idees com a matèria literària "L’aforisme és el reflex dels fragments de realitat que t’embolcallen i t’influeixen. La manera de pensar habitual de l’ésser humà és de caràcter fragmentari, perquè així se’ns mostra la realitat", remarca. En aquest sentit, la forma aforística és ideal per explicar la realitat exterior, perquè "l’aforisme s’ajusta força a aquesta idea de fragment". "La meva matèria d’objecte literari són les idees". Unes idees que reflexionen sobre el viatge, el temps, l’espai i el pensament, i on hi apareixen convidats d’excepció, de Kant a Bach, de l’Ulisses de Joyce a Quasimodo. De la fugacitat de la vida i les pautes de l’existència. "La vida és una meravella perquè sabem que un dia s’acaba", subratlla. Una vida plena de pensaments: "la vida intel·lectual em resulta tan atractiva com a algú altre un partit de futbol". "Els meus Messi són filòsofs i pensadors com Immanuel Kant, Voltaire, Simone Weil o Hannah Arendt. Això em dona passió de vida i força". Idees que impulsen la maquinària literària, però també la humanitat i el dia a dia. "Sense pensament no hi ha vida, ni camí. Cerco consol en la paraula, perquè sense paraula, no hi ha veritat". Així ho creu, a totes, Jordi Solà Coll. I així ho escriu, també a totes, a La mirada perifèrica.