En guàrdia!

Capítol 1248. El "Cant de la Sibil·la" és una reminiscència de la litúrgia carolíngia que s'ha mantingut arreu d'Europa per a la celebració de la nit de Nadal en parròquies, monestirs i catedrals i ha desafiat el pas del temps. L'origen del text és l'auguri d'una profetessa, la sibil·la Eritrea, que vaticinava tota mena de desastres, posteriorment identificats amb el judici final. Aquesta tradició cristiana d'origen pagà, que es remunta a l'antiguitat més remota, s'ha mantingut en diversos territoris de parla catalana, especialment a Mallorca i a l'Alguer, amb una melodia que ha romàs gairebé inalterada al llarg de com a mínim 750 anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laura de Castellet, soprano, sibil·la d'Urgell i doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona amb la tesi "El paisatge sonor de la Catalunya medieval", premi extraordinari de la UB el 2024.

Capítol 1247. El febrer del 1416, Ferran I d'Antequera, el primer rei estranger de la corona catalanoaragonesa, va haver de fer una estada d'uns dies a Barcelona de camí cap a Castella. La seva actitud a la ciutat va ser la pròpia del sobirà que no se sent obligat a complir la llei com tots els altres, i per això es va trobar amb l'oposició directa d'algú que quatre anys enrere, al Compromís de Casp, li havia donat suport en l'accés a la corona. Era Joan Fiveller, ciutadà honrat de Barcelona. El petit conflicte entre Fiveller i Ferran I, lluny de ser anecdòtic, marca el primer gran enfrontament institucional entre el pactisme català i l'autoritarisme castellà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aleix Sarri i Camargo, assessor polític, llicenciat en Biotecnologia a la UAB i màster en Relacions Internacionals per l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals. És l'autor del llibre "Ànima de república: Crònica política de l'estat català (1409-1714)".

Capítol 1246. Amb la fi de la guerra de Cuba, l'any 1898, els Estats Units certificaven l'estatus de principal potència al Carib. Des d'aquell moment i fins al 1934, gairebé tots els països de la zona serien intervinguts pel govern de Washington en un moment o altre. Pels interessos econòmics que les empreses nord-americanes tenien en una fruita tropical com la banana, als anys 80 del segle XX l'historiador Lester Langley va batejar aquells anys de conflictes amb la més pura lògica colonial com a "guerres bananeres". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Iván Giménez Chueca, periodista expert en divulgació històrica, col·laborador a "Historia y vida" i "La Aventura de la Historia", i autor del llibre "Breve historia de los Marines de Estados Unidos".

Capítol 1245. Joan Baptista Peset, membre il·lustre d'una nissaga de metges, havia estat catedràtic d'universitat i professor de Medicina Legal i Toxicologia durant vint anys. En temps de la Segona República, va arribar a ser rector de la Universitat de València entre 1932 i 1934. Tot i pertànyer a la burgesia, i al prestigi científic i acadèmic, la trajectòria política de Peset, militant d'esquerres, va portar la dictadura a afusellar-lo. Va ser una execució a sang freda, que es va dur a terme el dissabte 24 de maig de 1941, dos anys després de la fi de la Guerra Civil. Amb la seva mort, el franquisme mostrava un cop més que no tolerava les idees de cultura i de progrés. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Martí Domínguez, doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València. També és autor de la novel·la "Ingrata pàtria", sobre les últimes hores de vida de Joan Baptista Peset, publicada per l'Editorial Proa.

Capítol 1244. A partir de la segona meitat del segle V abans de Crist, els antics cabdillatges dels ibers estaven expandint el seu poder administratiu i anaven evolucionant cap a la construcció de societats estatals. És un període que coneixem com a ibèric clàssic, o ibèric ple. L'aparició d'estats en el món antic es fa evident quan es formen unitats polítiques amb una estructura de poder centralitzada que pot recaptar impostos, forçar el reclutament de persones tant per treballar com per anar a la guerra i que, a més, decreta normes i lleis i les intenta fer complir amb l'ajut d'una nova classe burocràtica. Aquest procés també va tenir lloc, durant aquells anys, en els assentaments ibers establerts al territori que actualment és Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, arqueòleg i professor universitari. També és responsable, juntament amb M. Carme Belarte, de l'edició del llibre "Catalunya en temps dels ibers", de Dalmau.

Capítol 1243. Al voltant de l'any 880, el comte Guifré el Pelós va promoure la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Dues generacions més tard, el net Guifré II de Besalú hi va afegir el de Sant Pere de Camprodon. La fundació de tres cenobis en un territori relativament reduït com el Ripollès va tenir motivacions polítiques i econòmiques. Es tractava de reforçar les xarxes de poder del casal comtal de Barcelona sobre un territori clau des del punt de vista geoestratègic. Les disputes entre els hereus i successors de Guifré el Pelós van acabar condicionant la història del monacat ripollès al llarg dels segles IX i X. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Xavier Costa Badia, professor lector Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia de la UB i autor del llibre "Poder, religió i territori. Una nova mirada als orígens del monacat al Ripollés (segles IX-X)".

Capítol 1242. Encara que coneixem pocs detalls biogràfics de Catul, sabem que va morir jove, però que aquest fet no va ser un obstacle perquè deixés una empremta inesborrable en la història de la literatura. Catul va encapçalar un grup de "poetes nous" que van buscar noves formes d'expressió en un període de canvis polítics molt forts a Roma. La seva poesia recorria a imatges fàcils d'entendre i a un llenguatge accessible per al públic de l'època, especialment per als més joves, i per això va ser admirat i va ser un model a seguir per a autors contemporanis i posteriors a ell. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Juan Castelló, doctor en Filosofia i Lletres i professor emèrit al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB. També és traductor i prologuista dels poemes de Catul en un volum publicat per Adesiara editorial.

Capítol 1241. Al voltant dels samurais japonesos s'han generat molts mites, construccions artificials i modernes amb poc fonament històric més enllà de la ficció. Un dels més arrelats és l'existència del "bushido", literalment "el camí del guerrer", un codi d'honor molt estricte, presumptament mil·lenari, que hauria regit la conducta dels samurais. En realitat, el terme "bushido" no es va encunyar fins a finals del segle XIX, basant-se en els relats que havien idealitzat l'heroisme d'aquests combatents i que s'havien difós al llarg dels dos segles anteriors, quan els samurais ja no lluitaven. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, doctor en Història Japonesa i divulgador, expert en la cultura japonesa. Autor del llibre "Història dels samurais".

Capítol 1240. Poeta, crític, historiador de la literatura, traductor, prologuista, professor universitari, activista... Explicar la vida i l'obra de Josep Maria Llompart amb una sola d'aquestes activitats no seria suficient. L'intel·lectual mallorquí més important de la segona meitat del segle XX va destacar en camps força diversos, tots units per la defensa apassionada de la llengua catalana i el compromís cívic amb la causa de la democràcia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pilar Arnau Segarra, doctora en Filologia i Filosofia amb menció internacional per la Universitat de les Illes Balears i autora de la biografia "Mentre em resti un bri d'alè. Josep Maria Llompart de la Peña: un home polifacètic al servei del país".

Capítol 1239. Entre la baixa edat mitjana i l'inici de l'edat moderna, arreu d'Europa van començar a proliferar els bordells, establiments apartats als afores de les ciutats on les dones eren confinades. Tant aquests prostíbuls, tolerats i gestionats per les institucions, com les cases de penedides, destinades a la penitència de les dones que havien pecat, van ser un preludi de les primeres presons femenines. Eren diferents vies de control polític i religiós de la sexualitat femenina que es van anar desenvolupant, també als Països Catalans, entre els segles XIV i XVII. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Coral Cuadrada, professora titular del Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat Rovira i Virgili. Cuadrada també és investigadora sènior al Barcelona Supercomputing Center, a més de coautora, amb Enric Olartecoechea, del llibre "El Estado contra Eva: Los orígenes puteros del Estado moderno", d'Icaria Editorial.

Capítol 1238. A finals del segle XIX, entre el febrer del 1879 i l'abril del 1884, tres països sud-americans es van veure embolicats en una guerra a tres bandes. Bolívia i el Perú es van enfrontar amb Xile per una qüestió fronterera que s'arrossegava des de l'època colonial. El detonant va ser el control d'una zona especialment rica en recursos que s'estaven exportant al continent europeu: el salnitre i el guano. Aquest conflicte, que va durar uns cinc anys i va tenir conseqüències de llarg abast, es coneix com la guerra del Pacífic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Colàs, professor d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

Capítol 1237. L'estrena de "Blancaneu", el desembre del 1937, va suposar una fita per al cinema. El primer llargmetratge de la companyia encapçalada per Walt Disney, productor meticulós i perfeccionista, era també el primer llarg en color de la història de l'animació. Disney havia despuntat en aquesta indústria des de mitjans dels anys vint, però aquella pel·lícula va marcar un punt culminant en la seva trajectòria. De fet, la producció de "Blancaneu" va coincidir amb un moment econòmicament delicat per a la companyia. Va ser tot un repte artístic, comercial i financer que va trigar més de quatre anys a veure la llum i que de ben poc no va suposar la ruïna. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1236. L'any 1721, un sacerdot noruec-danès anomenat Hans Egede va arribar a Grenlàndia en una expedició finançada pel regne de Dinamarca. La intenció era restablir el domini colonial sobre l'illa. Es va iniciar un període de més de 250 anys en què la seva gent, els inuits, van veure alterada la cultura i la forma de vida tradicional pels valors del cristianisme luterà. Amb els anys, la necessitat de prendre decisions de manera autònoma va portar Grenlàndia a un procés de descolonització, majoritàriament pacífic, i a un desig creixent d'independència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Judit Ros, politòloga especialitzada en relacions internacionals i diplomàcia.

Capítol 1235. Un cop culminada la conquesta de la medina de Mallorca, el 31 de desembre del 1229, els invasors cristians havien de gestionar la victòria. Per molt que inicialment la campanya s'hagués vist com una expedició privada del rei Jaume I, de la noblesa i de les comunitats urbanes de Catalunya, havia acabat quallant la idea d'una croada contra els musulmans oberta a tota la cristiandat. És per això que en el repartiment dels béns mobles i immobles de l'illa hi van participar persones de posicions socials i econòmiques molt diverses, des del magnat més poderós fins a l'últim escuder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Plàcid Pérez, llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història per la UAB. Pérez és arxiver, genealogista i autor del llibre "Conquesta i repartiment de Mallorca: Els inicis de la colonització (1230-1256)".

Capítol 1234. El 13 d'agost de 1940, els nazis van detenir el president de la Generalitat Lluís Companys a la localitat bretona de La Baule, on s'havia refugiat amb un nebot i la seva dona, Carme Ballester. Preocupat per la desaparició del seu fill Lluïset, Companys s'havia negat a emprendre la ruta de l'exili cap a Mèxic. Per al president s'iniciava un martiri que culminaria en la seva execució al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, el dia 15 d'octubre. En aquells últims dies de vida, Companys es va poder acomiadar de les germanes i va trobar un aliat inesperat en el seu defensor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, Albert Mercadé, director del pòdcast de Catalunya Ràdio "En defensa de Companys", i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i autor de la biografia "Carme Ballester: compromís, resistència i solitud".

Capítol 1233. El 21 de setembre de 1895, l'adolescent malagueny Pablo Ruiz Picasso arribava a Barcelona per primera vegada. En aquell moment, tenia només tretze anys i no li havia arribat encara el moment de revolucionar el panorama artístic del segle XX. Però la seva relació amb Catalunya va acabar sent determinant tant per a la trajectòria del pintor com per al país. Picasso va sintonitzar de manera especial amb una Catalunya molt inquieta intel·lectualment, que estava renaixent i obrint-se al món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Eduard Vallés, cap de col·leccions del MNAC, doctor en Història de l'Art i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1232. El 1869, davant de l'esclat d'un aixecament independentista a l'illa de Cuba, la Diputació de Barcelona va reclutar un cos de voluntaris de Catalunya per anar-hi a lluitar. Aquest cos, que seguia el model del que s'havia format deu anys abans amb motiu de la guerra d'Àfrica, va fer compatible l'exhibició de la identitat catalana amb la defensa dels interessos colonials espanyols. Sens dubte, hi van ajudar els vincles familiars i empresarials que s'havien anat establint entre Catalunya i Cuba. En aquest cos de voluntaris s'hi van arribar a allistar 3.600 homes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb el catedràtic emèrit de la UAB Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Catalanitat i colonialisme espanyol. Els voluntaris catalans a la guerra d'Àfrica (1859) i a la primera guerra de Cuba (1869)", de Dalmau Editor.

Capítol 1231. Els anys següents al cop d'estat militar a l'Uruguai del 1973, milers de persones es van veure obligades a abandonar el país per fugir de la repressió. La capital catalana es convertiria en un dels principals punts d'arribada, on compartien destí amb altres comunitats exiliades, com la xilena i l'argentina. Barcelona, que sortia de la llarga dictadura franquista i vivia els primers anys de la Transició, seria un dels indrets més habituals de residència d'aquells uruguaians que buscaven refugi. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica per la Universitat de Barcelona que actualment és investigador independent i treballa al CEDI, Centre de Digitalització de la UB. Martínez Llamas és autor del llibre "La Casa del Uruguay en Barcelona. Biografía de un exilio", publicat el 2024.

Capítol 1230. Amb l'esclat de la Guerra Civil, des del mateix juliol del 1936, la Generalitat va desplegar diverses iniciatives diplomàtiques i humanitàries en el front internacional. L'establiment de dos bàndols clars i el clima de revolució social va fer més necessària que mai l'acció exterior. En els primers mesos del conflicte, quan l'estat espanyol no tenia presència efectiva a Catalunya, els consolats europeus van veure en la Generalitat el seu interlocutor principal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, politòleg especialitzat en Relacions Internacionals i comissari de l'exposició "Acció exterior en temps de guerra. La presència internacional de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)", a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 1229. Al llarg de la història, la moda ha vingut dictada pel poder, segons la indumentària que han imposat les diferents potències de cada època. Els tipus de vestits de les classes privilegiades, per tant, han esdevingut una eina política i geoestratègica. En el cas de la monarquia hispànica, des dels temps dels Reis Catòlics, al llarg de tot el segle XVI i fins a mitjans del segle XVII, la seva indumentària es va imposar com el referent a seguir en totes les corts europees. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sílvia Rosés Castellsaguer, historiadora de la moda, professora doctora acreditada del BAU, Centre Universitari d'Arts i Disseny.