«L'internet s'ha convertit en el sistema operatiu de la societat contemporània», assegura l'Efraín Foglia, dissenyador, investigador i docent, que treballa en les interseccions entre el disseny, l’activisme de base i les tecnologies en xarxa. És membre de projectes com Guifi.net, eXO.cat o la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona. Considera que l'internet és «com una mena de rec sanguini tecnopolític on hem anat transvasant els nostres sabers, que ho està tocant quasi tot, i allò que no ha tocat, ho tocarà». És per això que ens convida a entendre com funciona i a pensar-hi des d'una mirada comunitària. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube Vaig conèixer l'Efraín fa uns anys escrivint sobre les formacions a docents que impartia en el marc del projecte Univers Internet, al CCCB. Amb cubs de fusta, fil o cinta adhesiva, l'Efraín explicava el funcionament d'internet i convidava les participants a pensar com construirien la seva infraestructura. «Necessitem entendre com funciona això, perquè ens l'estan colant; necessitem obrir aquesta caixa negra que a més a més cada cop se sofistica més», explica, i afegeix que ens trobem en que algunes persones anomenen la tercera era d'internet, que «és un internet que ja és quasi indesxifrable, inclús per molta gent especialista, en temes d'algoritmes, criptomonedes, blockchain… tot això que encara ens allunya més». L'Efraín explica que el seu apropament a internet té més a veure amb una preocupació per la justícia social que per la tecnologia. «Molta gent va veure en internet, com em va passar a mi als 90 amb el moviment zapatista, una tecnorevolució que, més enllà de la tecnologia, era un altre espai polític rellevant que s'havia activat, i que no tenia res a veure amb si t'agraden els estris, les antenes o els telèfons, però amb la lluita per la vida i per la terra, i allà teníem una altra arma que no estava coartada en aquell moment pels mitjans mainstream mexicans i globals». Aquesta època de l'utopia d'internet, diu, tenia a veure amb que «no era tan rellevant per al consum, i això permetia que hi hagués més experiments i més dissidència al seu interior». Ara, en canvi, «tot el que hi ha ja és element de lucre, de vigilància i de control» El camí de la defensa de les xarxes o les tecnologies lliures, afirma l'Efraín, és el mateix que en la lluita per l'habitatge, per la terra o per inclusions de tota mena: «Pel que lluites amb aquest tipus d'alternatives és només el començament del que seguirà la generació que ve darrere teu, i és per tota la vida». En aquesta línia, forma part de la comunitat de Guifi.net, una xarxa de telecomunicacions comunitària i autogestionada que parteix de dos preceptes: «que l'internet no pertany a les empreses de telecomunicacions, sinó que és un dret humà, i que la societat té la capacitat per construir una infraestructura que tingui normes més humanes». El projecte de Guifi.net és un exemple en què pot entrar tothom sempre i quan hi hagi acords de cooperació: «Podria entrar-hi una universitat, o una persona que venia pa, amb un col·lectiu okupa o de software lliure», diu d'una banda, i de l'altra que la propietat fos distribuïda, que cadascú es pagava el seu tros de la xarxa. «Per mi el projecte polític seria apropar les comunitats que pensen que allò tecnològic està molt allunyat perquè se'n puguin adonar», planteja l'Efraín. Amb la Xarxa de Ràdios Comunitàries, per exemple, busquen que la gent que hi participa entengui que «no només hi ha un projecte polític en els continguts, sinó també en les infraestructura: que siguin governades per tu, que siguin ètiques». Segueix La Trucada
Truco a la Brigitte Vasallo uns dies després de moderar una conversa entre ella i l'Amparo Iturriaga, de l'Associació de Veïnes de Roquetes, i seguim la conversa sobre el classisme. Tant en el seu darrer llibre, Lenguaje inclusivo y exclusión de clase, com a la seva primera peça teatral, La Trilogia de Naxos, parla sobre «venir de pobre». Assumeix que «dir-ho com a barcelonesa blanca pot semblar gairebé una frivolitat», però reivindica la memòria de la misèria que van patir moltes famílies com la seva a causa del franquisme i el desenvolupament del capitalisme liberal, i com això marca la seva història i les seves oportunitats. Parlem sobre la presència del classisme en el llenguatge, en la política o en la producció cultural. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube Fa uns anys, entrevistant-la sobre el seu llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, li preguntava per Shakira, citada en diverses ocasions al llibre. Ara, per parlar del seu darrer llibre, tocava començar preguntant-li per Belén Esteban, la figura que pren com a símbol per pensar el classisme. «Era una icona que em servia molt bé per explicar tota la resta, a més fent la comparativa, perquè la seva vida i la meva no són tan diferents, però jo sóc un personatge legitimat en els entorns culturals i la Belén no ho és», explica. A la Brigitte li preocupa el refinament, la imposició d'unes determinades formes, d'un determinat llenguatge i d'una determinada manera de parlar per fer-se un forat entre allò que és legítim. «Les que venim de pobres sempre hem pogut fer espectacle per les classes dominants, però quan la xusma fa entreteniment i fa cultura per la xusma mateixa, llavors entra el desprestigi tant del públic com del producte», assegura. «No per això hem d'idealitzar la Belén Esteban, ni dir que Telecinco sigui l'alliberament de les classes populars, però tampoc hem de caure en dir que les audiències de Telecinco són les responsables de l'auge del feixisme. Això és un discurs d'odi de classe que deixem passar amb molta tranquil·litat, quan Telecinco és una merda però Netflix també és una merda». L'escriptora critica una esquerra acomodada, i lamenta que hi hagi «una desafecció cap a unes formes de fer política on no hi ha hagut espai per les que venim de pobres». «Ara diran que resulta que no poden parlar, la burgesia d'esquerres. Que fotin el que els hi doni la gana, només faltaria que jo digués a ningú que no pot parlar, però que tinguin una mica de consciència des d'on estan parlant, i quina part ridícula de l'existència és la que arriben a veure des de la seva torre de marfil i quines polítiques estan plantejant des d'allà», critica. Ara treballa en la recuperació de la memòria de famílies com la seva, i desenvolupa les seves reflexions sobre la cultura txarnega més enllà d'allò que s'entén per ser xarnega: «Nosaltres no vam sortir d'un lloc geogràfic, sinó d'un lloc ontològic. Nosaltres vam sortir de la vida camperola, en les circumstàncies de l'Estat espanyol, que és qui va marcar les polítiques per tothom, i d'allà vam sortir cap a la modernitat a través del desmantellament d'aquesta vida camperola, fet pel franquisme i el capitalisme liberal». Actualment entrevista persones que tenen aquest bagatge familiar no només a Catalunya, sinó a molts territoris que poden donar testimoni de la repressió franquista, «i el que succeeix més sovint és que no coneixem la nostra història, perquè les famílies han tingut por de parlar, i han transmès la idea que ficar-se en política és perillós». Aquesta història, ens diu, configura el present, i fer memòria reconfigura el relat del nostre món. «A mi, personalment, ara em toca fer memòria, i crec que hi ha molta altra gent sentint el mateix, i que ho està fent, i serà més difícil, més dolorós o més decepcionant el camí per fer-ho, però serà fet, sense cap mena de dubte». Segueix La Trucada
A l'inici del carrer de la Cera, al barri del Raval de Barcelona, s'hi pot trobar des del 1987 El Lokal, una llibreria i botiga de discos, roba i fanzine alternatius, però sobretot un espai per conspirar per la revolta. Allà dins, una de les persones que hi trobarem és l'Iñaki Garcia, activista veïnal, un dels fundadors del Lokal, i sobretot un referent en les lluites socials a la ciutat. Fa cinc anys vaig entrevistar l'Iñaki per parlar sobre els 30 anys del Lokal, però ara, tot i que ens en parla —perquè va tot lligat—, li pregunto sobre com es construeixen aliances des de la generositat, quan s'encenen les revoltes o com gestionar les frustracions. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube Diu l'Iñaki que fer un espai acollidor passa per coses tan senzilles com que «si un entra al Lokal, rep un somriure, i no és el mateix que si rep una cara de mala hòstia». Però cal anar més enllà d'això, i per exemple, confiar en la gent que ha arribat fa poc, tot i que portis molts anys: «Si tu vas a una assemblea amb la teva idea fins a la mort, això no pot funcionar. Has d'estar disposat a que surtin noves veus de la discussió, que les puguis acceptar com a pròpies. És complicat però és senzill, també. Si no hi ha aquesta condició, no té sentit una assemblea», remarca. «Els llibertaris tenim en comú que no ens agraden els espais tancats i rígids i les receptes, i pensem que no funcionen», explica l'Iñaki. «Aspirem a la llibertat personal i col·lectiva de cada persona i de cada comunitat, i alhora a fer-nos responsables». En aquest sentit, diu, «ser llibertari és una mica rotllo, perquè no és només fer la crítica i ja està, sinó que sabem que les coses s'han de fer, s'han d'experimentar, i és l'exemple el que convenç la gent si allò té sentit o no». És seguint aquest camí, que des del Lokal han format i formen part d'aliances àmplies, generoses i diverses, sigui contra el servei militar obligatori, en suport a altres lluites en altres latituds, en defensa d'un cap nou o contra els desnonaments. «Nosaltres sabem que per canviar les coses has de ser molta gent, i no pots entendre que tothom ha de pensar com tu i definir-se». No esperen que tothom comparteixi la seva visió del món, però segons l'Iñaki «amb els espais i les persones que tenen altres formes de veure, a vegades ens entenem, a vegades ens conflictuem, però sabem que l'única manera d'aconseguir victòries és sumar, i en espais en què tothom se senti més o menys còmode». «El moviment és una victòria sempre», assegura aquest activista que ha viscut moltes lluites. «La derrota és quan et sotmets a una situació injusta i ho saps, això destrossa a qualsevol, però quan reacciones, tot i que estiguis molt fotut, això et fa sentir millor, i crees comunitat amb d'altres i vas guanyant, perquè guanyar és resistir». «Està clar que ens volen que ens volen soles, deprimides, i aïllades, i "ves a lo teu i no et compliquis la vida", però sabem que o et compliques la vida o te la destrossen, i en aquest complicar-te hi ha derrotes i decepcions, però és on està l'alegria de viure, i no en la Coca-Cola», conclou l'Iñaki. «La lluita no és només sacrifici, sinó gaudir de viure d'una altra manera i amb la gent, i això és l'única manera de supervivència i de construir mons nous, perquè no es tracta només de resistir, sinó també de provar que hi ha altres maneres». [La foto de l'Iñaki és de La Guerrilla Comunicacional, publicada a El Salto sota una llicència CC by-sa] Segueix La Trucada
L'habitatge és una preocupació que vivim en el nostre dia a dia i —per sort— és cada cop més present en el debat polític, però més enllà de la urgència, també convé que hi posem una mirada més reflexiva. La Irene Sabaté Muriel és una bona companyia per fer-ho. És antropòloga, professora a la Universitat de Barcelona, membre de la junta de l'Observatori DESC i una de les fundadores del Sindicat de Llogateres. Va fer la seva tesi doctoral sobre l’accés a l’habitatge en un barri del Berlín oriental, i després en va fer un llibre titulat Habitar tras el muro. També ha fet recerca sobre la crisi hipotecària a l'Estat espanyol i segueix treballant sobre l'accés a l'habitatge. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube La Irene convida a pensar l'habitatge de forma multidimensional, perquè juga diferents funcions i «ens serveix d'aixopluc respecte a les inclemències en un sentit ampli, no només climatològiques, sinó a les inclemències socials». Per pensar que és un habitatge adequat, ens planteja que és útil tenir en compte les seves set dimensions segons les Nacions Unides: «tenen a veure amb qüestions molt materials, com l'habilitat, o el fet que sigui un lloc salubre, amb accés a l'aigua corrent potable, amb una estructura segura, que no amenaci la integritat física dels seus habitants, però inclouen també alguna que seria molt més abstracte, com l'adequació cultural: en quina mesura aquell habitatge permet les pràctiques culturals que els seus habitants vulguin desenvolupar-hi». Assenyala que el dret a l'habitatge està en xarxa amb molts altres drets, que cal acreditar que s'està domiciliat en un lloc determinat per accedir als drets de ciutadania, però més enllà d'això, «el fet que algú sàpiga que té casa en un lloc el converteix en algú més capaç de vincular-se amb el barri i amb la ciutat, i per tant de reivindicar més elements». «A casa nostra les diferents formes de tinença estan molt diferenciades, i hi ha un privilegi molt fort de la propietat respecte el lloguer», apunta. Aquest fet es fa especialment evident en el fet que les persones inquilines no estan convidades a participar en les assemblees de les comunitats de veïnes. «I això que sembla una cosa nímia té moltes conseqüències, no només pel que fa a decidir si canviem l'ascensor, sinó pel que fa a sentir-te a casa teva o no i en disposició de reclamar alguna cosa». A Habitar tras el muro, l'antropòloga parla del dret a l'autodeterminació de les condicions d'habitatge, i assegura que «tenim una visió una mica matussera d'aquesta autodeterminació, perquè la gent es pensa que es pot autodeterminar les seves condicions d'habitació quan compra, però si ens ho mirem una mica, si arribem a comprar ho fem on i com podem». Per exemplificar-ho, cita Pierre Bourdieu a Les estructures socials de l'economia, que observa com, en la seva interacció amb els possibles compradors, els venedors d'immobles fan que baixin les expectatives que tenien per comprar una casa que estava molt per sota. «Quan jo parlo de l'autodeterminació de les condicions d'habitatge parlo de quelcom més negociat, on els grups domèstics tenen un bon marge per decidir quines necessitats i aspiracions volen satisfer amb l'habitatge». En canvi, diu la Irene, «se'ns imposa un altre discurs segons el qual hem de viure segons els preus del mercat, que en una regió metropolitana la gent s'ha de poder ordenar segons la renda». «Amb això invisibilitzem la importància que té l'arrelament de la gent en ubicacions concretes, i el fet que la gent, en el moment d'accedir a l'habitatge, té història, té una història personal i uns vincles en algun lloc, i unes necessitats concretes i fins i tot projectes que s'haurien d'escoltar i tenir en consideració», conclou. Segueix La Trucada
Torna La Trucada amb una entrevista que busca il·luminar-nos el camí i mirar el món —que està força fotut— amb més optimisme. La Layla Martínez, escriptora i editora a Levanta Fuego, va escriure el 2020, en ple confinament, un llibre titulat Utopía no es una isla, que busca oferir-nos un catàleg de mons possibles perquè deixem de pensar que el futur només pot anar a pitjor. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube La Layla reprèn la frase arxicitada —i no per això menys encertada— de Fredric Jameson que diu que «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme» per explicar-nos perquè ens passa això. La nostra confiança en un futur millor comença a esquerdar-se amb l'inici de la contrarevolució neoliberal, que vol fer front als moviments radicals dels anys 70. «I té lògica perquè realment el neoliberalisme va empitjorar les condicions de la gent, de l'estabilitat a les feines, de les baixades de sou… Estava fonamentada la sensació de que de cop s'anava a pitjor i que el passat havia estat millor», remarca. En aquest sentit, ens diu que la producció cultural hi juga un paper important. Quan en sèries, llibres, pel·lícules o videojocs el que predomina són les distopies, «quan tota la producció cultural diu el mateix, acaba generant un efecte conservador, un "que em quedi com estic perquè el futur és pitjor"». En aquest context, la Layla apunta que fins i tot en les ficcions post-capitalistes, no hi ha ningú que hi hagi lluitat en contra. «El capitalisme sembla una força caiguda del cel, com els faraons d'Egipte, que eren com déus i ningú hi podia lluitar, s'acabarien morint per si sols». Un dels temes que més treballa la Layla actualment és la crisi ecològica, que ens posa en una disjuntiva difícil: «Alhora que fa encara més difícil imaginar un futur millor, ens posa un cronòmetre sobre el cap que ens obliga a fer canvis molt dràstics en molt poc temps si volem assegurar la nostra supervivència i la de moltes altres espècies al planeta». Tot i que troba que és difícil organitzar un moviment molt ambiciós i amb prou força i múscul com necessitem en un moment de desil·lusió, però troba que podem aprendre d'exemples del passat. Cita concretament la lluita que es va organitzar als anys 80 i 90 per fer front a la pandèmia del VIH/sida, «que aconsegueix aixecar un moviment enmig d'aquest dol, que va ser molt radical i va lluitar en les pitjors condicions possibles». «Trobo que, salvant totes les distàncies, cal aprendre molt d'aquest treure forces del dol i saber que l'esperança és important», conclou. I a la recerca d'aquestes esperances, parlem també sobre els llocs a on ha anat a buscar referències més enllà de l'eurocentrisme, de Star Trek i de la importància de tractar-nos bé. Segueix La Trucada
Després de gairebé un any i mig de pausa, torna La Trucada. Tenia ganes de tornar a obrir aquest espai per recollir veus diverses que ens ajudin a pensar el món que ens envolta. M’agradaria seguir explorant els camins oberts la temporada passada, i buscar més veus que ens treguin de la paràlisi i ens ajudin a imaginar i construir un futur millor. Benvingudes un cop més a La Trucada!
L'Asmaa Aouattah és escriptora, autora del llibre de contes L'etern retorn i del poemari Entre cendra i foc. Hi parla sobre la migració i sobre la seva terra, el Rif. És llicenciada en filosofia i treballa com a agent d'igualtat al Consell Comarcal del Maresme, on viu des de fa més de 15 anys. Vam parlar sobre com es viu la migració, amb una mirada irònica i també amb enyor, així com del Moviment Popular Rifeny, el Hirak Rif, al qual dedica el seu poemari i que ha de viure des de la distància. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube El títol del seu primer llibre, L'etern retorn, fa referència a «la naturalesa circular de la migració, que no és un fet que comença i acaba; és un fet que no acaba mai. Hi ha moments en què et sents molt d'aquí, fins al punt d'oblidar-te que ets d'allà i viure la teva vida d'una manera "normal", però que per alguna cosa que pugui passar o que et fa recordar el teu país d'origen, aflora com l'enyor de la terra, i a vegades et preguntes què fas aquí. Què és això de deixar el teu país i anar a viure en un altre món?», es pregunta l'Asmaa. Assegura que té assumit que és quelcom que no assumirà mai, i que l'escriptura és justament una eina que li serveix per aprendre a conviure amb això. Entre les coses que li fan recordar la seva terra d'origen i tenir sempre un peu allà és la situació política del Rif, «que d'una banda té una història de molta resistència, però que de l'altra ha patit molta repressió i molta marginació com a càstig», sigui per part del Regne del Marroc o del d'Espanya durant el protectorat. Ella defensa aquesta història de resistència, invisibilitzada, però ha estat especialment significatiu el Moviment Popular Rifeny que va començar el 2016 i al qual dedica els poemes d'Entre cendra i foc. La seva generació, explica, «també ha liderat lluites durant un moment de la història del Rif, lluites que han estat també sofocades; ha estat una generació militant, que tenia un projecte polític, tenia aspiracions de canvi, però que van fracassa, i aquesta revolta per nosaltres ha significat l'esperança que ha nascut de nou». Es tracta d'un moviment molt transversal amb reivindicacions molt bàsiques que ha estat durament reprimit, sovint davant la indiferència des de l'estranger. Des de la diàspora ho han viscut «amb la mà al cor, patint moltíssim pel que pugui passar en un moment o altre, i pràcticament no dormíem, no menjàvem, plantades davant la tele o davant del mòbil per anar seguint les notícies», recorda l'Asmaa sobre l'esclat del moviment. Haver de viure-ho en la distància pesa: «No és el mateix participar donant-hi suport que formar-ne part de manera directa allà, i a mi m'ha afectat molt no prendre part de manera directa quan veig riuades de gent travessant els carrers de la meva ciutat natal». Els seus escrits dedicats a aquesta lluita els ha publicat en una edició bilingüe, alguns escrits originalment en amazig i altres escrits originalment en català, que és l'idioma del seu primer llibre i és com han nascut els seus contes, en un català tenyit d'amazic. «Jo no sóc catalana de tota la vida, jo sóc amaziga i tinc una llengua materna; el català és la meva segona llengua després d'haver vingut aquí, però sóc el que sóc i tinc aquestes dues llengües de referència i això s'ha de plasmar sí o sí en la meva escriptura. Com diu Heidegger, la llengua és el refugi de l'existència, i això s'ha de traduir en allò que fem, en la nostra manera de fer i en allò que escrivim» reivindica. «S'ha d'acceptar que nosaltres fem aquest tipus d'escriptura, que utilitzem aquestes expressions, i que vagin de mica en mica formant part del panorama cultural i literari d'aquesta societat». Segueix La Trucada [Aquest capítol tanca la primera temporada de La Trucada. Gràcies per acompanyar-me en aquestes 13 entrevistes i espero que ens tornem a trobar aviat! :)]
Assenyalar la manca que tenim, generació rere generació, d'una bona educació al voltant de la sexualitat i l'afectivitat sembla ser pràcticament un lloc comú, però no per això deixa de ser important assenyalar-ho. La Bet Canal, psicòloga especialitzada en prevenció de violències masclistes i en educació sexoafectiva, ens recorda, a més a més, que és un dret. Imparteix tallers d'educació sexoafectiva en instituts, però reivindica que és un dret per a totes les edats, i posa l'èmfasi en els deures que tenim com a societat, més enllà d'assenyalar els sospitosos habituals, com pot ser la pornografia. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube «Ara mateix és una recomanació però no és una obligatorietat treballar l'educació sexoafectiva, i depèn de la bona voluntat dels centres educatius. La majoria dels centres educatius ho intenten treballar, però ens hem de plantejar: És suficient fer un taller de dues hores a quart d'ESO o l'educació sexoafectiva comença des que neix una criatura?», pregunta la Bet. Ella té clara la resposta: cal molt més. En la primera infància això pot voler dir «començar a conèixer les parts del cos, començar a treballar el dret al propi cos, qui pot accedir al meu cos i qui no, com posem els límits o reconèixer les emocions». Però hi ha tasca educativa a fer tota la vida. «Seria la meva il·lusió poder anar a un casal d'avis i àvies, perquè segurament tenim molt a aprendre d'aquestes generacions», admet, i afegeix que «a nivell simbòlic els hi devem molts orgasmes a les nostres àvies». Sobre algunes qüestions que solen preocupar sobre la relació d'infants i joves amb la sexualitat, convida a anar més enllà. La pornografia, per exemple, «és fruit d'un temps i d'una cultura» i cal pensar en aquest sentit. «Critiquem molt el porno, però mirem com es representa una relació sexual a les sèries i a les pel·lícules, de vegades de manera explícita encara que no es vegin els genitals; representen una penetració penis-vagina, i aquest és el nostre imaginari», lamenta la Bet. També aborda les crítiques al reggaeton: «Quan professorat o famílies es posen les mans al cap, per mi la pregunta és: Per què et poses les mans al cap? El missatge d'aquesta lletra és masclista? Podria ser que sí, però també podria ser que estigui parlant explícitament de sexualitat, i això et connecta amb la teva motxilla de vida». La sexualitat, assegura, «continua sent un tabú, i per les persones adultes que acompanyem a la infància i a l'adolescència també ho és». Assegura que al jovent li sorprèn molt positivament quan entra algú a l'aula per parlar de la sexualitat des del plaer. «Hem de superar aquesta educació sexoafectiva que a moltes ens han explicat de "Vigila que et pots quedar embarassada!", que tenir sexe és la penetració d'un penis amb una vagina, entre un home i una dona cis, i que pots agafar ITSs. Hem de superar aquesta sexualitat coitocèntrica, cisheteronormativa, i que relaciona la sexualitat amb la por i el risc», reivindica. Segueix La Trucada
La Vane Españó és presidenta de l'Associació Ubuntu, que treballa per teixir xarxa des del lleure i l'educació als barris de la Zona Nord de Barcelona. Aquests barris, Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, que la Vane qualifica com «la perifèria de la perifèria», estan marcats per l'estigma dels més pobres i de l'exclusió social, que va acompanyat de molta intervenció social. Vam parlar sobre l'assistencialisme que sovint acompanya aquestes intervencions, i sobre com construir autonomia i empoderament més enllà de respondre a les urgències. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube Ubuntu va néixer per donar resposta a la manca d'oferta de lleure educatiu en dissabte, en uns barris que durant la setmana tenen molta presència de serveis públics i d'entitats socials. Van crear un cau el 2008, que segueix en marxa, però a més avui Ubuntu és una associació amb 12 treballadores i moltes persones implicades que organitzen activitats i serveis. Vaig conèixer la Vane per parlar sobre Ubuntu per al capítol «Un barri i una cassola», sobre el lleure de base comunitària, a Retrats de la Barcelona comunitària, i ja des de la nostra primera trobada va insistir molt en qüestionar la mirada que es posa sobre barris com els de la Zona Nord. «Des del moment en què iniciem aquests projectes intentem tenir molta cura amb totes les relacions humanes de qui estem actuant, perquè hem de ser persones possibilitadores i que sigui les famílies i infants qui tinguin el protagonisme de liderar allò que vulguin en el seu territori i intentar fugir de l'assistencialisme social», explica la Vane. Una actuació empoderadora ha de partir de la igualtat. «Si jo el que sento és que tu m'estàs fent un favor, jo sempre em sentiré en deute amb tu, i aquest deute ocasiona un malestar; hem de trencar amb això, les persones hem de lluitar per sentir-nos bé però no en deute amb res ni amb ningú. Ens estem ajudant? Evidentment que ens estem ajudant, però un a l'altre», remarca. «A vegades hi ha massa recursos tècnics, de professionals, però en projectes que arriben i se'n van, aquí som els barris de les proves pilot, i al final això també genera desconfiança», alerta. «Com pot ser que tinguem un sistema en què l'àvia, la mare i la filla han passat per serveis socials i encara en depenen? Alguna cosa no estem fent bé, perquè el bon acompanyament ha de passar justament perquè aquestes famílies se'n puguin sortir i no dependre de ningú per sostenir-se, però estem perpetuant aquestes dependències». Pel que fa a la imatge, la Vane lamenta que joves que tenen orgull del seu barri, que hi vulguin fer coses, tinguin vincles amb entitats, després no vulguin posar on viuen als seus currículums per evitar rebre etiquetes. «Llavors el problema són les persones que viuen en aquests territoris o hi ha una mirada des de fora que no està fent bé?», es pregunta. És especialment crítica amb la imatge que s'ha donat dels barris de la Zona Nord durant la crisi de la covid-19, tant quan s'ha parlat de la pobresa com quan s'ha parlat dels contagis. «Hauria d'estar prohibit aquest model de fer una campanya econòmica perquè els nens i nenes tinguin reforç, una campanya econòmica per menjar, una campanya econòmica per no sé què… No. Tot això tenim un estat que ho ha de cobrir i ho ha de fer d'una manera que no posi en risc ni en perill la imatge d'aquestes famílies o d'aquests infants». «El que ens fa sortir endavant és tenir un entorn, una xarxa, uns amics, una família que t'acompanyen, i això no es treballa, i menys ara», conclou la Vane. «Al final els barris es contrueixen a partir de que la ciutadania s'empodera i vol que el seu estil de vida sigui de qualitat, i nosaltres sempre intentem acompanyar en allò que podem». Segueix La Trucada
Vivim en una democràcia? I si hi ha una descrèdit de la política institucional, com podem trobar alternatives que ens portin més democràcia? És possible triar persones per sorteig perquè pensin respostes als problemes col·lectius? Són preguntes a les que intenta donar resposta Ernesto Ganuza, sociòleg, investigador de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC i membre fundador d'Antígona Procesos Participativos. Juntament amb Arantxa Mendiharat, ha escrit La democracia es posible: Sorteo cívico y deliberación para rescatar el poder de la ciudadanía, un llibre en defensa del sorteig cívic que ens mostra que és un mètode amb molta història i una realitat avui en dia a molts llocs del món. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube L'Ernesto també és coautor d'un altre llibre que es titula ¿Por qué la gente odia la política?, i prova d'explicar aquesta desafecció amb una mica de complexitat. «La gent està farta dels partits polítics i del clima que es genera al voltant del sistema polític actual, però això no vol dir que pensin que la política no importa. La gent està molt emprenyada justament perquè pensa que la política és molt important». Assenyala, però, el perill de banalitzar la política, perquè això ens pot portar a alternatives menys democràtiques, com pot ser la defensa dels tecnòcrates. Una alternativa més democràtica, seria el sorteig. De fet, explica que el sorteig es troba a l'origen de la democràcia. Si bé explica que en el llibre no han volgut posar en qüestió que avui visquem en una democràcia, perquè s'ha assumit que una democràcia és això, recorda que «els qui fa 200 anys van inventar el sistema representatiu que tenim no parlaven de democràcia, sinó que aquest sistema el van dissenyar contra la democràcia». El model està vinculat als inicis del capitalisme, «al segle XVIII, es comença a defensar que allò públic no pot estar a càrrec de tothom, perquè tothom té coses privades a fer». La idea del sorteig es troba principalment dues crítiques. D'una banda, que les decisions les haurien de prendre persones expertes, però «el més important perquè les decisions siguin eficients i siguin bones decisions és que el públic que les pren sigui divers, que tinguin trajectòries de vida completament diferents, per prendre una decisió el més global, eficient i democràtica possible. Això ara mateix no passa, perquè el perfil de tots els professionals de la política és molt similar», assegura l'Ernesto. D'altra banda, «la por a que la nostra veïna de sota vaig al fòrum a decidir coses per tots, i això mostra la confiança tan escassa que tenim en els nostres iguals». El sorteig hauria de ser una eina per generar processos deliberatius en què es puguin abordar qüestions que polaritzen la societat. Per exemple, el referèndum amb què es va despenalitzar l'avortament a Irlanda partia d'una assemblea ciutadana triada per sorteig. «El procés deliberatiu funciona molt millor quan les persones que estan parlant són diverses, i a més no es coneixen. Això permet que la gent sigui molt més tolerant als arguments que diuen altres persones, o almenys que no es puguin rebutjar senzillament perquè no t’agraden», explica l'Ernesto. «Es genera una dinàmica deliberativa on es discuteix sobre arguments amb l’objectiu d’assolir una decisió el més equànime possible, que impliqui i involucri a tothom que està present». Segueix La Trucada
Hi ha persones que treballen i són pobres. Hi ha persones que treballen i no tenen garantits la majoria dels seus drets laborals. Hi ha persones que es troben en aquesta situació treballant dia i nit pràcticament totes les hores de la setmana. La Carmen Juares, confundadora de l'Associació Mujeres Migrantes Diversas coneix bé aquestes situacions, perquè ha treballat com a cuidadora interna, perquè porta anys d'activisme en defensa dels drets de les treballadores de la llar i de cures, i perquè actualment és la responsable de precarietat i noves realitats del treball de CCOO Catalunya. Parlem sobre la precarietat que pot anar de les treballadores de la llar fins als riders de Glovo o Deliveroo. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube L'explotació està normalitzada en l'àmbit del treball domèstic, tan a nivell social com laboral. Pel que fa a la societat, la Carmen lamenta que «persones que paguen els seus impostos, no tracten ningú malament, no embruten el carrer… compleixen les normatives per funcionar com a societat, quan han de contractar algú per cuidar les criatures o la gent gran, com menys hagin de pagar, millor». D'altra banda, la llei no ajuda. D'entrada, la llei d'estrangeria, perquè «viure amb la persona malalta i sortir unes poques hores a la setmana són condicions que normalment accepten dones que no tenen papers». I després, fins i tot les que poden accedir al treball regular, estan sotmeses a una legislació específica del treball de la llar i no tenen dret a l'atur, estan fora de la llei de protecció de riscos laborals, i poden ser acomiadades d'un dia per l'altre sense cap justificació. Tot i ocupar-se de l'àrea de «noves realitats del treball» a CCOO, la Carmen qüestiona que siguin tan noves. Té companys de sindicat que li parlen de la precarietat que vivien els repartidos abans que arribessin els riders que treballen a través d'una aplicació. «Aquestes plataformes que es venen com a noves, disruptives, d'economia col·laborativa i del segle XXI, estan oferint feines amb condicions del segle XX». No obstant, aquesta realitat dels falsos autònoms que no comparteixen un centre de treball planteja nous reptes pel sindicalisme. «Sigui un treballador rider o una treballadora d'una botiga o d'una fàbrica, al cap i a la fi hem de saber quines són les necessitats d'aquestes persones per poder organitzar-les», apunta la Carmen. Part de la seva acció sindical passa per anar a parlar amb els repartidors en els punts en què es troben a l'espera de comandes per conèixer les seves necessitats. Així han acabat organitzant una formació de reparació i manteniment de bicicletes, per respondre a una necessitat molt pràctica que expressen, però aprofiten per incloure-hi informació sobre drets laborals, qüestions d'estrangeria o normativa viària, pensats per respondre a altres inquietuds del col·lectiu. «Ens han venut que gairebé tots som classe mitjana i que la gent que és precària és la que no té estudis, la persona migrada, qui no s'esforça, però la precarietat s'està instal·lant amb molts sectors i hem de lluitar per fer-hi front», alerta la Carmen. «Hi ha aquest individualisme tan perillós, que ens diu que si arribem lluny és perquè ens hem esforçat, però si arribem lluny és perquè hem tingut molta gent que ens ha ajudat en el camí». Segueix La Trucada.
Què és el racisme? Com s'expressa a les nostres institucions? Amb quins objectius? En vam parlar amb l'Ainhoa Nadia Douhaibi, que és activista antiracista, investigadora, mestra i educadora social. El seu últim llibre, escrit conjuntament amb Salma Amazian, La radicalización del racismo, aborda la islamofòbia d'estat i les polítiques de prevenció antiterrorista. També forma part del col·lectiu Did L3onf - Contra la violència, un espai autogestionat per respondre a les necessitats de joves que en molts casos han passat per centres d'acollida. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube Als joves que participen a Did L3onf els preocupa especialment l'accés a una situació regular i també quin ús poden fer de l'espai públic. «La policia els persegueix dia sí i dia també, perquè hi ha un prototip, una imatge de com és físicament un xaval de centre, que està molt associat a la seva criminalització, i llavors la policia els para i els persegueix independentment de si l'estan liant o no», assenyala l'Ainhoa. Això, diu, no és per una qüestió de que els policies siguin especialment racistes. «El racisme és una estructura de poder que ho travessa tot, i estableix relacions de dominació en tota la societat». «Si entens el racisme així és més fàcil comprendre quins són els interessos que hi ha perquè aquestes violències es mantinguin, atenen interessos d'un mercat capital; hi ha l'interès que l'espai públic s'ordeni o desordeni d'una determinada manera, que sempre sol ser beneficiosa pel mercat. Per exemple, en el cas dels manters el control sobre l'espai públic es fa sobre qui en fa un ús indegut segons el mercat, perquè si tenim en compte les necessitats de qui utilitza l'espai l'abordatge seria un altre». I per què és diferent el racisme de la policia? «Perquè el seu racisme travessa un nínxol laboral concret que és l'exercici de la seguretat de l'Estat, i per tant la seva capacitat d'impacte és més gran que la d'algú que faci cargols; hi ha camps laborals que poden tenir molt més impacte en la vida de les persones, sobretot els relacionats amb el funcionariat públic i l'atenció al públic», remarca l'Ainhoa. Posa altres exemples com l'escola o la judicatura, «institucions que tenen molt de poder sobre quin tipus d'accés o inaccés a drets poden tenir determinades poblacions». Des de fa anys, l'Ainhoa investiga el que s'ha anomenat polítiques de prevenció de la radicalització, especialment en l'àmbit educatiu. «S'està convidant el professorat a complir funcions explícitament policials, que és veure si nens i nenes, habitualment de famílies migrants i de famílies musulmanes, s'estan radicalitzant o no, però sense tenir gaire claredat sobre què vol dir aquesta idea de radicalitzar-se». Els protocols que s'apliquen a Catalunya planteja factors de risc perquè el professorat estigui alerta, però els elements assenyalats sovint són només expressions de la pràctica religiosa. No obstant, per al període per al que té dades, el protocol es va activar aproximadament un cop cada tres dies. «Tot i que es tanqui el cas, aquestes famílies, aquestes mesquites, aquestes comunitats, ja han tingut una vigilància policial durant un temps, i tenint en compte que s'està parlant de terrorisme, difícilment aquest expedient serà realment tancat i descartat.» «Quan l'estat decideix anomenar algun tipus d'acció com a terrorisme, s'obre la porta a l'excepcionalitat», alerta l'Ainhoa, que assenyala el pes específic de la islamofòbia. «Quan l'Audiència Nacional va voler jutjar els CDRs a través de la llei antiterrorista la gent tenia molt clar que era una bogeria, però en canvi tenim moltíssima gent en presó preventiva acusada de terrorisme pel simple fet de ser musulmanes». La racialització, ens diu, porta associat un punt de dubte que no es troba amb la dissidència política, i per això està sent difícil que els moviments socials, més enllà de l'anticarcerari, incorporin aquesta qüestió a la seva agenda. Segueix La Trucada. [La Trucada fa una pausa de dues setmanes i torna el 24 de novembre]
Què ens aporten unes aplicacions que no imaginen solucions a problemes reals sinó que resolen problemes imaginaris? El Miguel Sicart és professor i coordinador del Centre de Recerca sobre Jocs d’Ordinador de la Universitat de Tecnologies de la Informació de Copenhaguen, a Dinamarca, i ens provoca aquesta pregunta amb un projecte amb el que crea programari ridícul. A partir d'aquest projecte, vam parlar sobre la ideologia darrere les tecnologies que utilitzem, sobre les possibilitats del joc, sobre la 'patafísica i sobre com, en realitat, vivim en un món bastant ridícul. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube L'objectiu de Ridiculous Software és «riure de la fe que tenim en el programari i de les ideologies que inscrivim tant en el desenvolupament com en el consum de programari, aquesta idea que tot es pot solucionar si tenim una app, que la intel·ligència artificial ens revela la veritat del món o que els assistents de veu són els nostres esclaus; el projecte vol mostrar que hi ha maneres alternatives de pensar el programari», explica el Miguel. En un article que va escriure amb Irina Shklovski, ho van plantejar com a programari 'patafísic, basant-se en la ciència inventada per l'autor francès Alfred Jarry: «és la ciència dels problemes imaginaris; el que fa Jarry és riure-se'n del discurs positivista de finals del XIX». El Miguel busca assenyalar no només la ridiculesa del programari que desenvolupa —com una aplicació per mantenir la teva atenció sobre la pantalla sense cap contingut—, sinó la del programari en general: «Tot el programari és ridícul, però hi ha programari que a pesar de ser ridícul és útil». O dit d'una altra manera: «Quan desenvolupes programari el que fas es limitar el món, el redueixes fins que és computable perquè la màquina pugui realitzar operacions amb ell, i en aquesta reducció elimines la immensa varietat del món i la immensa riquesa dels problemes». Vaig descobrir el Miguel a l'exposició Gameplay del CCCB, on explicava en la seva experiència intentant jugar als Sims com a Kurt Cobain, crear un sim infeliç inspirat en el cantant de Nirvana. El resultat, però, va ser que el joc el forçava a consumir, treballar, fer amics… «Inclús els Sims tenen una ideologia política, que et força a jugar d'una determinada manera, i aquesta ideologia és la vida d'una minoria blanca, amb estudis i accés a uns determinats recursos del nord de Califòrnia». Però només els videojocs ens forcen a jugar d'una manera determinada? «Si vols fer servir Facebook has de pensar i actuar de la manera que Facebook vol que actuïs, i és exactament el mateix amb qualsevol xarxa social», respon el Miguel. «És extremadament difícil veure aquesta ideologia, perquè està programada dins d'un software rodejat d'una creença en la idea del gaudi o del joc; és molt plaent interactuar amb Facebook o Twitter, i cada nova implementació d'interfície es fa una mica més jugable. Per mi el perill és que estem utilitzant el joc, que ens pot ajudar a imaginar altres móns possibles, per convèncer-nos que no hi ha un altre món possible». En definitiva, «la gran diferència és que mentre Counter Strike t'aporta un lloc en què pots sortir de la quotidianitat, i tu saps que n'estàs sortint, Twitter injecta aquesta jugabilitat en allò quotidià, i així es com es fa més perillós, amb aquesta idea del joc com a control o com a limitació a la pràctica de la nostra quotidianitat». Segueix La Trucada.
L'Hoda Dahbi és educadora social i treballadora del Servei de Prevenció i Convivència del districte de Sant Martí de Barcelona. A la Verneda i la Pau, on desenvolupa la seva tasca, li diuen que a ella i al seu company de servei els paguen per passejar, però el que fan és recórrer el barri per identificar, prevenir i abordar els conflictes que puguin sorgir tant al carrer com a les comunitats de veïns i veïnes. Vam tenir una conversa sobre la convivència, sobre com es fomenten o reconstrueixen els vincles comunitaris i sobre la importància de conèixer qui viu a la porta del davant. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube «La convivència, tot i que és el dia a dia, anar fent i compartint la vida amb la gent que ens rodeja, també implica una actitud una mica proactiva per part del veïnat, i això és el que intentem sacsejar o impulsar», explica l'Hoda. Sovint, lamenta, quan es parla de convivència «sembla que sigui una obligació per part d'uns quants i un dret per part de la resta, però no, això és com una dansa i ens hem de moure entre totes». «A vegades a les comunitats de veïns els hi dius: més enllà que aquesta família acaba d'arribar d'un altre país o de l'altra punta de la ciutat, els hi heu fet una presentació de quina manera us regulat com a comunitat perquè en siguin partícips? Sempre diem que si no es comparteixen les regles del joc, mai jugarem al mateix joc». En la seva feina es troba discursos que expressen estereotips i estigmes de caire racista, masclista o de fòbia cap a les persones sense llar, però abans de tractar les persones d'una manera o una altra vol saber «què diu, com ho diu i des d'on ho diu, des de quina experiència». Ara bé, l'Hoda també remarca que «el diàleg i la construcció social i comunitària són bones eines, però també cal ser conscients que hi ha situacions que no es poden tractar des del diàleg». Davant els problemes de convivència, és habitual que el veïnat busqui respostes punitives o securitàries, però l'Hoda defensa un abordatge de seguretat humana. De fet, la vaig conèixer en una experiència que volia promoure aquesta mirada al barri —que vaig abordar al capítol «Caminar sobre el perill» de Retrats de la Barcelona comunitària. «Malauradament encara tenim la concepció de l'administració com el pare o la mare, en què jo faig la queixa i l'administració m'ha de respondre immediatament, però ens estem oblidant de la força grupal, allò que s'ha fet sempre des de i amb la comunitat, i és important recuperar-ho». «Hem d'estar al carrer i recuperar espais que siguin positius, perquè quan tenim unes persones amb dinàmiques negatives, en part ha estat per l'abandonament que s'ha donat per part de veïns i veïnes», reivindica l'Hoda. «Ara estem en uns barris buits, on tothom pensa en arribar als seus pisos i entén la convivència només a nivell familiar o de parella. Hem d'entendre que el que succeeix en el barri t'afecta sigui com sigui, tot i que estiguis en un barri dormitori». L'Hoda ens deixa clar que la convivència no passa per estar d'acord en tot, perquè això seria impossible, però si per conèixe'ns i parlar; sovint les actuacions del Servei de Prevenció i Convivència passen per posar eines bàsiques per al diàleg. «Tenim dificultats per poder comunicar-nos perquè abans de parlar cridem; cada vegada més ens trobem amb gent dient el mateix però, com que s'estan escridassant, no se senten». I ens deixa una recomanació bàsica: saludar les nostres veïnes. «De la Covid-19 hem d'aprendre que vivim en societat i amb gent, i que aquesta gent té nom. Òbviament no cal que siguem amics i amigues, però el "hola veïna, com estàs?" és una calidesa que hem de recuperar». Segueix La Trucada.
Fa uns mesos, revisant l'hemeroteca de la revista del Col·legi de Periodistes, vaig trobar que el Manuel Delgado, catedràtic al departament d'antropologia de la UB, va ser protagonista d'una polèmica l'any 1991 per l'emissió d'un fals informatiu a Televisió Espanyola en el marc d'un programa del qual era guionista, Camaleó. Li vaig proposar una conversa a partir d'aquella experiència per parlar sobre la provocació. Vam parlar sobre els mitjans, sobre l'acadèmia, i vam acabar donant voltes a la necessitat (o no) de l'esperança. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube Camaleó era, explica el Manuel, «una reflexió a propòsit de quins són són els límits morals de la televisió, què passaria si explotàvem fins la darrera conseqüència les dinàmiques i lògiques que semblaven orientar i de fet orienten en l'actualitat encara més la lògica de l'espectacle televisiu. Era un programa de falsificacions; no de paròdies, no de caricatures, sinó de programes impossibles, al menys fins aquell moment, que implicaven treballar amb diferents gèneres televisius de forma monstruositzada». L'experiència no va durar gaire i considera que el seu pecat va ser començar pels informatius: «Volíem explicar que els informatius han d'aportar el mateix que els altres programes, espectacle i emoció. El que no ens van perdonar és que ens fiquéssim justament amb els informatius, perquè els informatius per definició són sempre veritat. El que va ser escandalós va ser demostrar que els informatius d'una forma o altra també eren inventats». Posada en comparació aquella experiència amb el debat actual sobre les anomenades fake news, qüestiona que «la idea d'una notícia falsa dóna a entendre que hi ha notícies que són reals», però el Manuel nega la major: «La notícia no existeix abans del periodista; la notícia és conseqüència de l'activitat del periodista, que entre una multitud infinita, incommensurable, d'esdeveniments tria alguns com a significatius i els interpreta». Assegura que «no pots introduir informació nova, només pots dir allò que la gent ja sap». «Això bàsicament vol dir que no pots desmentir el principi fonamental de la llei de Homer Simpson: no dir mai res fins que no estàs segur que els demés pensen com tu. Això és bàsicament el que fem habitualment, no complicar-nos la vida per evitar el conflicte. En quant dius qualsevol cosa que no sigui d'una forma o altre el que tothom sap, automàticament quedaràs com un provador», assenyala. I aquesta perspectiva no ens fa perdre l'esperança? «El fet que la societat sigui una merda no vol dir que ho sigui la vida», remarca el Manuel. «Una cosa és que no hi hagi res a fer, i una altra diferent és que no s'hagi de fer res. Des del punt de vista moral, tu no fas una cosa perquè tingui resultat; hi ha coses que s'han de fer perquè s'han de fer, i el fet que no puguin canviar no les fa menys indignants. Cadascú fa el que creu que ha de fer, i es pot estar implicat sense esperança». [La foto del Manuel Delgado és d'Amador Alvarez per Wikimedia Commons] Segueix La Trucada.
L'estiu del 2018 l'Organización de Trabajadoras Sexuales (OTRAS) es va inscriure davant el Ministeri de Treball, i fins i tot el president del govern, Pedro Sánchez, es va comprometre a impedir que prosperés el registre d'un sindicat de treballadores sexuals, finalment suspès per l'Audiència Nacional. La Sabrina Sánchez és secretària d'organització d'OTRAS, i també és activista en les lluites trans i migrant. Vam tenir una conversa amb ella sobre treball sexual, organització col·lectiva, feminismes i transfòbia. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube «Curiosament causa molt d'enrenou que les dones s'organitzin, però quan la patronal es va organitzar el 2004 no hi va haver tant d'enrenou. És curiós que en nom del feminisme, un goven que s'autoanomena feminista estigui posant tants impediments perquè un grup de dones tan vulnerables es pugui organitzar, quan a més a més és el seu dret constitucional», critica la Sabrina. Tot i l'existència d'associacions, defensen la necessitat d'una organització sindical: «El fet de donar-nos un estatus com a treballadores ens dóna un lloc a les taules de negociacions on es prenen decisions sobre les nostres vides». Les visions imperants sobre la prostitució, diu la Sabrina, les situació o bé com a víctimes a ser rescatades o bé com a delinqüents. Per ella el treball sexual és una opció, dins les opcions limitades que ofereix el capitalisme. «En el capitalisme no podem triar res, tothom té les opcions limitades; tens un ventall d'opcions, i algunes en tenim més i altres en tenim més, i dins d'això cadascuna va veient què li encaixa millor, quin és el tracte millor per tu», assegura. Considera que la crítica al treball sexual té darrere un cert puritanisme. «Hi ha persones per qui el sexe no és una cosa tan central, i el podem vendre, i gaudir, i apreciar d'una altra manera». Les crítiques a les treballadores sexuals, diu, provenen d'un feminisme hegemònic «que no surt del subjecte universal blanc, europeu, heterosexual i cisgènere». «Hi ha molta gent a qui li sona bé el feixisme i es dedica a exterminar allò diferent, i aquest feminisme punitiu no se n'adona que està aliat amb les persones equivocades». «Aprofiten el fet que per les dones trans sigui difícil tenir una feina regular, que moltes som treballadores sexuals i moltes defensem el treball sexual, per barrejar-ho tot i dir "els queers —ho barregen tot— defensen la prostitució". Fan aquests poti-potis justament per confondre, i al final és la mateixa estratègia de Donald Trump». Tot i això, la Sabrina és optimista. Diu que en les perifèries les lluites sí que estan connectades, i parla per exemple de les relacions entre les treballadores sexuals i les feministes migrants o decolonials, o els col·lectius LBT. «No es tracta de posar-se en plan "sóc la més víctima de les víctimes perquè pobreta de mi", sinó de pensar quines opressions puc exercir sobre altres cossos». Per acabar, la Sabrina assenyala que «tota aquesta batalla del treball sexual és també una batalla econòmica, perquè el poder es vol fer amb el control d'aquest treball que sempre ha estat submergit, que és difícil de controlar perquè es pot fer a tot arreu, i com diu Silvia Federici, tots els camps econòmics en què les dones poden ser independents són un camp de batalla». [La foto de la Sabrina Sánchez és de la fotògrafa Clara Fortuny] Segueix La Trucada
L'Omar Ribeiro Thomaz, antropòleg i professor de la Universitat de Campinas, al Brasil, coordina el Centre d'Estudis sobre Migracions Internacionals de la mateixa universitat, però amb l'actual cicle polític també reflexiona molt sobre la situació del seu propi país. En aquesta trucada parlem sobre la figura de Jair Bolsonaro i allò que l'envolta per intentar entendre d'on ve i què està passant al Brasil. L'Omar defensa que un govern com aquest, que menysprea la vida, l'hem d'anomenar feixista. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube Tot i haver començat aquest podcast a la segona meitat del 2020, aquesta és la primera conversa de La Trucada en què la pandèmia de la Covid-19 és un dels temes de la conversa, perquè és una bona mostra de la qüestió que volíem abordar amb l'Omar. El Brasil, sota la gestió de Bolsonaro, s'ha convertit en un dels països que encapçala el rànquing global de morts per coronavirus. Mentrestant, «el que fa el govern federal és promoure una mena de caos, critica, desmobilitza i fa poc cas de la pandèmia o dels morts». Quan vam enregistrar l'entrevista, el país seguia sense ministre de Salut; el 14 de setembre Bolsonaro va nomenar el general que ocupava el càrrec de forma interina des del maig. «La primera cosa que va fer el president va ser dir que no hi havia morts, la segona va ser criticar els governadors dels estats que buscaven formes per promoure els enterraments d'aquests morts, ridiculitzava els mateixos enterraments, i finalment, quan les morts es feien evidents i els periodistes li preguntaven deia "i a mi què?"», recapitula l'Omar. «El feixisme no vol morir, però menysprea la vida dels altres, i ridiculitza la por dels altres a la mort». El bolsonarisme ha apostat per la creació d'enemics i per produir por sistemàticament. «Ha produït en la gent una por a algú, a unes forces polítiques d'aquest país, que estarien atacant la llibertat individual de les persones, la seva religió, la seva sexualitat, la seva família…». «Va aconseguir convèncer que els que s'oposaven a ell s'oposaven a tots els llocs on la gent se sent segura. Va convèncer que els opositors de Bolsonaro estaven contra l'església, que és un lloc de seguretat per la gent de la perifèria, de la família, i que els governs progressistes atacaven la família amb la dictadura gai». «Això és tan absurd que ni tan sols ho discutim, però el problema és que és de que la gent parla a les parades d'autobús», remarca. L'antropòleg és crític amb els discursos que qualifiquen Bolsonaro com a populista. «S'ha intentat crear un paral·lelisme entre populisme de dretes i populisme d'esquerres, i evidentment trobarem elements amb els quals podrem relacionar Bolsonaro amb Lula, per exemple aquesta connexió amb els grups populars, però aquestes connexions estan rodejades de tantes coses tan diferents que fer-les perjudica». També critica qui ho veu com un cicle conservador que respon a un cicle progressista en la història del Brasil. «Bolsonaro s'apropa a una mena de màquina de destrucció, vol detruir la constitució; una altra característica del feixisme és destruir les institucions democràtiques, menjar-se-les des de dins». En la seva recerca, l'Omar ja havia treballat sobre els militars brasilers, específicament sobre la seva actuació a Haití, i destaca el paper clau que tenen en l'ascens de Bolsonaro. «Va quedar molt clar que la nostra democràcia era una democràcia segrestada; vam tenir la il·lusió d'una construcció democràtica i de que els militars estaven controlats per les institucions democràtiques, però ha quedat clar que no va ser així. Quan el govern Dilma va institucionalitzar al Brasil una comissió de veritat sobre els crims comesos durant les dictadures militar, els militars comencen a fer política amb els quadres de l'exèrcit i de les policies militars que tenim a tots els estats. És llavors quan aposten per una figura que era anecdòctica, una mena de caricatura, com era Bolsonaro, un parlamentar mediocre des de feia vint anys». «Però Bolsonaro no surt del no-res, està en un context que li és simbòlicament favorable», apunta. «Al Brasil hem estat incapaços de presentar una oposició a un procés de desidentificació —un concepte del sociòleg holandès Abram de Swaan— pel que fa als grups que són vulnerables. Aquesta indiferència de Bolsonaro davant la mort no ve del no res, està profundament arrelada en dècades d'història en què es va construir la indiferència envers grups socials que poden morir». L'Omar acaba fent una crida a la solidaritat internacional: «Una de les coses més brutals que ens pot passar ara és una indiferència pel que ens està passant. Més que mai, a Barcelona, a Catalunya, s'haurien d'organitzar comissions de suport a grups específics, per entrar en contacte directe amb la gent que està combatent Bolsonaro i la pandèmia. Cada vegada que es parla de qualsevol cosa relacionada amb la democràcia s'hauria de recordar el que està passant al Brasil». Segueix La Trucada.
La Karma Peiró, periodista especialitzada en tecnologies de la informació i la comunicació, ha estat treballant darrerament sobre l'ús dels algoritmes de decisió automatitzada i el passat mes de febrer va publicar l'informe Intel·ligència artificial. Decisions automatitzades a Catalunya, elaborat amb l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Vam tenir una conversa sobre la presència de la intel·ligència artifical en diversitat d'espais de la nostra vida —molts dels quals desconeixem—, els seus beneficis, riscos i biaixos. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube La Karma explica que els algoritmes es poden definir com «un conjunt d'ordres que cal seguir per resoldre els problemes que tenim», com pot ser una recepta de cuina, i mentalment els fem servir en el nostre dia a dia. Però parlem sobre els algoritmes de decisió automatitzada, que són aquells que ens permeten trobar la millor ruta en un mapa o rebre recomanacions de sèries adaptades als nostres gustos. «Aquesta tecnologia fa més de 50 anys que existeix, el que és nou és que fins ara no teníem prou volum de dades ni la capacitat de computació que hem assolit ara, i per fi podem veure com allò que fins ara era teoria o experiments ara es pugui veure en milers d'aplicacions». En aquesta posada en pràctica, apareixen també els riscos ètics associats a aquesta tecnologia. «Diria que fins fa poc les nostres empremtes digitals només les tenia la policia, perquè era la manera de reconèixer una persona que havia comès un delicte. En canvi ara concedim lleugerament la nostra empremta digital a una aplicació del banc que a través del mòbil ens fa la vida més fàcil. Tot això és un perill perquè no ens preguntem qui hi ha darrere, què faran amb les nostres empremtes digitals o els nostres trets facials». Un altre dels grans riscos que destaca la Karma és que totes les dades estan esbiaixades, de la mateixa manera que totes les persones tenim prejudicis. «Amazon va voler reclutar desenvolupadors de programari i l'algorisme no va seleccionar cap dona. Es va equivocar l'algorisme? No, es va entrenar amb currículums d'èpoques anteriors en què no hi havia dones desenvolupadores de programaris, i per tant puntuava més baix els currículums de les dones». I es pot entrenar un algoritme sense que les dades estiguin esbiaixades? «És molt difícil, perquè necessites tal volum de dades que sovint vas al passat i en el passat no èrem conscients d'aquests biaixos». Ara bé, també destaca les bondats de la intel·ligència artificial, sempre i quan en els sectors més sensibles no sigui la responsable de les decisions finals, que han de ser preses per una persona. «La intel·ligència artificial i el metge junts són molt perfectes, perquè el metge veus coses que l'algoritme no, i l'algorisme troba patrons que l'ull humà no veu; l'algoritme mira els arbres i el metge contempla el bosc», explica citant Ramón López de Mántaras, investigador del CSIC. La Karma defensa que hem de ser més conscients de l'ús que es fa de les nostres dades, però que la responsabilitat no ha de recaure en les persones usuàries, sinó que cal més regulació. En tot cas, convida a mirar la part positiva de la tecnologia. «Siguem conscients dels seus riscos, però sobretot aprofitem els avantatges de la tecnologia que tenim, tant de la intel·ligència artificial com de totes les aplicacions derivades d'internet, per crear un món millor». Segueix La Trucada.
La Gala Pin, activista veïnal i exregidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona, va acceptar molt amablement ser l'entrevistada de prova per posar en marxa La Trucada. Li vaig proposar parlar sobre el poder, i el vam abordar en diverses de les seves formes: el govern municipal, la Fundació Macba, l'organització veïnal o la policia. Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube La Gala va ser una de les impulsores de Barcelona en Comú i el 2015, amb una victòria electoral inesperada, va passar de l'activisme veïnal a la política institucional, a càrrec del que potser es pot considerar el districte més complex de la ciutat. A pocs dies de fer oficial la candidatura per les eleccions del 2019, va optar per posar fi al seu pas per l'ajuntament. En aquesta conversa comparteix algunes reflexions sobre el poder a partir d'aquesta experiència de quatre anys. Governar és tenir el poder? «Sí i no», ens diu. «La política és com un espècie de camp de batalla, de conflicte d'interessos, i aquí hi ha tres actors que d'alguna manera decideixen els equilibris de poder: l'administració pública, el sector privat i la ciutadania, els que no tenen poder econòmic i mediàtic però moltes vegades són els que estan fent una defensa de l'interès general. Tu no arribes a l'ajuntament i tens el poder de negociar les coses, és una negociació contínua». Parla també de la seva experiència en el conflicte per aconseguir un CAP digne per al Raval Nord, en què les elits de la ciutat, representades en la Fundació del Macba, es van oposar a una reivindicació que semblava de sentit comú. El conflicte és «fruit d'una desconnexió brutal amb la realitat quotidiana de la gent i un classisme exacerbat, en què uns veïns pobres del Raval no seran més importants que unes obres de la col·lecció del Macba». I fa autocrítica: «En part el conflicte esclata perquè jo no sóc capaç de calcular que algú pot no prioritzar un CAP al Raval Nord, i això és un error meu». Tot i això, el conflicte es van tancar amb una victòria de l'organització veïnal. La Gala defensa la necessitat de consensos amplis entre actors amb models de ciutat molt diferents. «Hi ha un consens que és trampa, que manté l'statu quo, però hi ha un consens que implica posar molts actors molt diferents d'acord, que permeten fer un viratge radical que sigui arrelat a la realitat social i permet que quan hi hagi un canvi de govern aquest canvi no es pugui desfer ràpidament. És veritat que això et pot fer perdre radicalitat, i això és un càlcul continu entre com generes mecanismes de resiliència i alhora a què renuncies i a què no». Aquí també diferencia la política institucional de la que es fa al carrer: «Una de les funcions que ha de tenir un govern municipal, i és la seva responsabilitat, i això no ho han d'assumir els moviments, és entendre com generen mínims comuns denominadors que et permetin generar un enteniment, que no vol dir arribar a un acord». Finalment li pregunto per la seva relació amb la policia, que en contra del que podria fer pensar el seu bagatge polític previ, va ser de les més positives entre l'equip de Barcelona en Comú. «Jo podia optar per tenir una posició bel·ligerant amb la poli, reafirmar la meva identitat prèvia i quedar super bé, o assumir la meva responsabilitat que el districte fos el millor possible i en aquest sentit donar cobertura a tots els serveis públics». «L'esquerra ha renunciat al frame de la seguretat perquè és complex, és complicat i és molt incòmode, i llavors les polítiques de seguretat les ha fraguat la dreta, havent tingut governs d'esquerres o no, el marc mental és el de la dreta», però considera que la policia és «un servei clar en una gran ciutat on si penses que pots governar sense la poli estàs destinat al fracàs». Això no treu les contradiccions i els mals tràngols, ni tampoc la por als trolls després que es publiqui aquesta conversa, però la Gala els hi diu «welcome». Segueix La Trucada.
Hola, Sóc el João França, sóc periodista, i m'agradaria presentar-vos La Trucada. Sembla que vivim una època en què tot és cada cop més ràpid i els debats cada cop més polaritzats. O potser no n’hi ha per tant, però al menys a mi m’ho sembla. Trobo a faltar espais pausats en els quals poder escoltar persones que parlen de qüestions que em preocupen o que m'interessen. En realitat, trobo que la gràcia de la meva feina, la de periodista, és aquesta. Poder escoltar i aprendre de gent que fa front a qüestions molt diverses. La Trucada vol ser un espai que a mi em serveixi per això, i potser a vosaltres també us serveix. Això és un podcast d'entrevistes telefòniques amb un format ben senzill: cada setmana jo trucaré algú i espero que vosaltres ens acompanyeu. Aviat comencen les trucades i aquí trobareu com seguir-les! :)