Santa Eulàlia

Aquest episodi de Santa Eulàlia és ben especial. En primer lloc, perquè és el darrer, tot i que després de l’estiu tornarem amb un projecte nou que n’aprofitarà el bagatge. En segon lloc, perquè excepcionalment n’hem canviat el format. Durant cent vuit episodis, hem procurat que Santa Eulàlia fos un espai on asseure’s, concentrar-se i parlar de la ciutat sense la cotilla del ritme institucional. Però aquest últim capítol no l’hem enregistrat a l’estudi: hem demanat a quatre convidats del programa que triessin un lloc de Barcelona, qualsevol, i hem anat a trobar-nos-hi. N’ha sortit una tria curiosa: Vicente Guallart ha triat un pont enmig de la muntanya; Antonio Baños, un canòdrom sense gossos ni veïns; Ada Parellada, un mercat que ja no ho és i Maria Rubert de Ventós, una estació on les coses acaben… i tornen a començar. Una metàfora en quatre parts de la Barcelona que ens espera.

En aquest episodi, Pere Alzina, biòleg, consultor i comunicador ambiental i guia de naturalesa, ens explica per què proliferen tant els coloms a Barcelona i quins efectes té, tot plegat. Alzina situa el diagnòstic en cinc punts: el primer, que les parets dels blocs de pisos han substituït els penya-segats on fins fa un temps els coloms roquers solien criar; el segon, que la calor creixent de la ciutat els afavoreix, perquè la necessiten per a la criança; el tercer, que no tenen depredadors naturals –malgrat que experts com ell hagin intentat de revertir-ho amb la reintroducció del falcó–; i, el quart, que l’abundància de deixalles els proveeix una font d’alimentació segura. Alzina també alerta dels perills de deixar que s’expandeixin –les malalties, la toxicitat dels excrements, els residus– i proposa unes quantes solucions. La primera, deixar de donar-los menjar.

La feina de Xavi Artal no és només fer de carter al barri del Gòtic de Barcelona. Ell es diu a si mateix “facilitador públic”; els veïns, de vegades, li diuen que és com un psicòleg del barri, perquè duu la seva feina molt més enllà. Té cura de la gent, se’n recorda dels noms; no només fa de missatger de bones i males notícies, sinó que ajuda i aconsella i s’organitza. En aquesta entrevista, ens explica per què la feina dels carters pot ser tan determinant per a la vida en comunitat i també com ha vist canviar el barri. Hi va començar a treballar l’any 2004 i no se n’ha volgut anar mai. De fet, diu que d’ençà del primer dia que l’hi van assignar, a Correus, va considerar que li havia tocat la loteria.  

D’ençà que va publicar el llibre Macrofestivales, el agujero negro de la música (Península), el periodista musical Nando Cruz s’ha erigit com un dels crítics més articulats d’aquest model de lleure, de cultura i de negoci. En aquesta entrevista, explica per què els macrofestivals tenen conseqüències nocives per a les ciutats que els acullen, com Barcelona, i reflexiona sobre les contradiccions dels assistents i les alternatives que veu viables. Considera que danyen molt el sistema musical del país i els veu com un “un sistema de castes molt clar”, on es fomenta la segregació, una manera ingrata de consumir la música, una mena de turisme amb molt poc retorn econòmic a la ciutat, i, tot sovint, la precarietat laboral.

Les metròpolis com Barcelona són molt exposades als efectes del canvi climàtic. L’arquitecta Sara Mas deia fa poc que la ciutat, que ha estat històricament un espai de refugi, esdevé ara un espai de risc. En aquest episodi, Mas ens explica què pot fer l’urbanisme per a preparar la ciutat davant del risc climàtic i quins canvis de planejament necessita la nostra manera de pensar la ciutat.

L’ull del fotògraf Martí Llorens va retratar molt bé la transformació del front marítim de Barcelona durant els últims anys del segle XX. Llorens diu que la ciutat que polítics i arquitectes van projectar mitjançant la idea dels jocs olímpics era gairebé utòpica, i que va traçar a l’horitzó unes expectatives futuristes que, amb els anys, no han estat correspostes, i han causat una ressaca important. El projecte de la Vila Olímpica, per exemple, s’anunciava amb decàlegs publicitaris que prometien una vida feliç pel sol fet de traslladar-s’hi. D’habitatge públic, ni se’n parlava. Mentrestant, recorda Llorens, es consolidava la idea d’una marca Barcelona, que en el fons volia dir que “mercantilitzaves la ciutat, que la feies treballar com una finca” del tot controlada pel poder econòmic.

L’enginyer Pau Noy, president de la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, considera que encara falta molta llum per a entendre què passa al servei de Rodalia de Catalunya. A parer seu, la davallada del servei ha estat molt brusca i la quantitat d’incidències és molt difícil d’explicar, només, per raons tècniques. “Hi ha factors que no m’explico. Jo estic en xats d’usuaris i veig què passa, i passen coses que no havien passat mai. Hi ha massa circumstàncies sospitoses”, apunta en aquesta entrevista. Amb prudència, Noy recorda l’oposició de molts dels treballadors al traspàs pactat –en el qual té, malgrat tot, confiança–, i diu que, en tot cas, per a esvair suspicàcies caldria que el govern de la Generalitat donés les explicacions pertinents. De moment, no n’hi ha prou.   

El poeta Adrià Targa és autor del poema Arnau, publicat per l’editorial Proa: un poema narratiu magnífic sobre l’últim dia de vida d’un jove a Barcelona. És un bon retrat urbà i generacional, i en aquesta conversa mirem d’explorar els tràngols, els defectes i les virtuts de la ciutat que descriu el poema, una Barcelona mig alienada, mig sòrdida, mig hedonista i mig drogada. Targa és professor de secundària en un institut públic, llicenciat en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, i abans havia publicat L'exili de Constança (Cossetània Edicions, 2008), Boques en calma, (Edicions 62, 2010), Ícar (Edicions Poncianes, 2015), Canviar de cel (Godall Edicions, 2021) i Acròpolis (Godall Edicions, 2024)

En aquesta conversa amb l’escriptor, traductor i músic Martí Sales volíem resseguir la trajectòria de la seva relació sentimental amb Barcelona. En parlem una mica, però Sales, combatiu, fa una crida a l’organització política i a blasmar les plagues que avui paralitzen l’acció a la ciutat: el rondinament autocomplaent, la nostàlgia buida i un pessimisme que titlla de massa còmode i de poc realista. L’únic marge de maniobra, a hores d’ara, és trobar solucions col·lectives per als problemes col·lectius, diu: “Davant la gentrificació de la ciutat, es plantegen dues opcions: bé trobar una sortida personal per un cosí que té un piset al Maresme o al Vallès i te’l deixa bé de preu, o bé quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge.”

Barcelona va tenir una influència determinant en el jove Pablo Picasso. Segons la historiadora solsonina Claustre Rafart, de fet, la ciutat va ser la finestra del pintor a la modernitat. S’hi va mantenir lligat sempre i va voler fer-hi el seu museu. Rafart encara recorda, diu, que per a ella descobrir Picasso, d’estudiant, va ser com una revelació, i d’aleshores ençà no se n’ha pogut desentendre. Ha estat durant molts anys assessora tècnica i després conservadora de la col·lecció de la Fundació Museu Picasso i és una de les grans expertes d’aquest país en el pintor. L’any passat va publicar el llibre Picasso-Barcelona. Una cartografia i també ha coordinat fa poc el volum Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes, que a més del Museu Picasso ha comptat amb la col·laboració del Museu de Solsona i de la Generalitat. 

L’arquitecte Josep Miàs (Banyoles, 1966) diu que l’escolten més a l’estranger que no pas a Catalunya. Miàs va ser associat d’Enric Miralles durant més d’una dècada, i ha treballat molt a fora, amb projectes i classes al Regne Unit, Itàlia o Alemanya, però també a casa —per exemple, amb la recuperació del centre històric de Banyoles. A més a més, ha estat professor de Projectes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i del Vallès. En aquesta entrevista explica que, a parer seu, la ciutat comença a recuperar el tremp que havia perdut els últims anys. “La lliga de les grans ciutats es juga a petita escala i a gran escala, i la gran escala semblava que s’havia oblidat”, diu. Ara torna a detectar un equilibri entre les grans idees de ciutat i les petites operacions centrades en el ciutadà a peu de carrer.

Imagineu-vos un equip d’informàtics que encara treballa amb ordinadors dels anys noranta o una fàbrica que no ha renovat màquines durant cinquanta anys. L’àrea metropolitana de Barcelona té exactament aquest problema: un instrumental obsolet. Aquestes darreres dècades ha canviat molt, i encara més que canviarà les vinents, però quan els tècnics es posen a dissenyar-la, a planificar-la urbanísticament, encara ho fan amb un instrument del 1976 que ha quedat desfasat. En aquest episodi, en parlem amb l’arquitecta Mireia Peris, una de les màximes responsables d’actualitzar la normativa, perquè ha treballat en el nou pla director urbanístic (PDUM) que, quan es complementi amb el nou pla d’ordenació urbanístic metropolità (POUMet), superarà definitivament el de fa cinquanta anys. Aquestes noves eines hauran de servir, segons Peris, per a impedir que Barcelona “es desequilibri”. La ciutat té molt potencial, diu, però ara mateix hi ha una lluita interna en dos fronts molt importants. El primer, la tensió entre la capacitat d’atracció de residents, d’activitat econòmica i de llocs de feina, i l’expulsió de residents pel preu de l’habitatge. “Aquí hi ha una batalla oberta que és molt important de resoldre”, diu, perquè no sigui “un greuge per als veïns de la ciutat”. El segon risc de desequilibri és l’aprofitament de l’espai. Les ciutats mediterrànies són molt denses, cosa que té efectes molt positius, com la proximitat o la generació de sinergies, però també envits com la competència per l’espai lliure –cosa que s’observa, per exemple, en el turisme. Peris remarca que no hi ha solucions finals, de manera que aquesta mena de problemes requereixen una atenció constant.

Barcelona s’ha de governar com es governa a Londres? Com s’han d’equilibrar el creixement de l’àrea metropolitana de Barcelona i la definició de la Catalunya regional? En aquesta entrevista en parlem amb la professora Mariona Tomàs, que ensenya Ciència Política a la Universitat de Barcelona i que és una de les grans expertes del país en governança metropolitana. Tomàs lamenta que “ningú no vol obrir la capsa de Pandora” sobre l’organització territorial del país perquè implica qüestions molt delicades: què passa amb les diputacions, com ressuscitar la llei de vegueries suspesa pel Tribunal Constitucional espanyol o com adreçar, d’una vegada per totes, la llei electoral catalana, que du quatre dècades a sota d’una catifa. “Per obrir aquests melons, has de tenir molt clar cap on vols anar. Qui ho té clar? Jo no ho sé”, diu.  No obrir-los té unes quantes conseqüències. Per una banda, una arquitectura administrativa que no està prou al dia, cosa que causa problemes constants d’ineficàcia. I per una altra, un cert recel respecte de Barcelona arreu del país. “En la globalització, les locomotores de la creació de riquesa són les grans ciutats i les àrees metropolitanes. Això fa la sensació que uns tiren molt i uns altres es queden en segon terme. Per això hi ha molta ciutat mitjana a Catalunya que, de vegades, es troba en una situació d’estancament, de no saber cap on anar”, diu. Aquí, però, no totes les solucions passen per una governança territorial més ben definida: hi ha d’haver una redistribució d’inversions i de recursos. En aquest punt, també hi troba a faltar visió política: “Hi ha d’haver una simbiosi entre el camp i la ciutat. Un s’alimenta de l’altra i viceversa. I aquesta visió de conjunt del territori és una cosa que ara mateix no tenim”, lamenta.  

El geògraf Jaume Casañas diu que el país se’ns desfarà com un terròs de sucre si no abordem de seguida el debat sobre l’organització territorial, que durant dècades s’ha anat ajornant sine die. Casañas ha estat batlle de Cunit (Baix Penedès) amb la candidatura independent Impulsem Cunit –que té un acord d’associació amb Junts– i aviat tornarà a ser-ho. En aquesta entrevista, explica que, els últims anys, municipis com el seu han crescut molt demogràficament però no pas urbanísticament, i que això tensiona, per exemple, les escoles o els centres d’atenció primària, perquè els equipaments no creixen a la mateixa velocitat que la població. L’administració local, diu, és la trinxera de tots aquests canvis, però no té prou competències, i el mapa de l’organització administrativa catalana no els ajuda. Casañas considera que hi ha una solapació institucional excessiva i molt poc eficaç –ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, i, encara, les administracions espanyola i europea. Aquest trencaclosques fa més difícil d’aplicar el principi de subsidiarietat, que estipula que la presa de decisions s’ha de fer tan a prop com sigui possible dels territoris que en percebran les conseqüències. “S’ha de simplificar l’administració, ordenar-la i fusionar-ne nivells administratius”, diu. Tant les províncies com les comarques han caducat, perquè es van fer amb paràmetres que ja són obsolets. “A Cunit som província de Tarragona, però si demanes a qualsevol veí quants cops va a Tarragona et dirà que ni un. En canvi, si li demanes quants cops va a Barcelona o a Vilanova et dirà que gairebé sempre”, diu. 

L’arquitecte David Juarez explica en aquesta entrevista per què té la sensació que Barcelona s’està tornant seriosa i pagada de si mateixa. Diu que una certa idea paternalista del civisme, que es va posar de moda a principi dels 2000, en plena ressaca olímpica, s’ha anat apoderant dels discursos sobre la ciutat. I és un tipus de civisme paralitzant, en què els veïns assumeixen que s’han de portar bé. Ho explica amb l’exemple de Marsella, on ha estat fa poc, i que considera una ciutat una mica més viva, “no tan tensionada ni pel turisme ni per l’especulació immobiliària, i que potser no està tan pendent de quedar bé amb tothom, d’un espai públic polit i molt ben acabat”. A Barcelona, per exemple, la relació de la gent entre el carrer i espais de trobada com els bars la troba menys permeable i tranquil·la. “No ens n’adonem, gairebé, però a poc a poc operem des d’un respecte per l’altre mal entès, com si tinguéssim por que ens cridessin l’atenció”, diu.

La doctora Cristina Martínez Bueno, llevadora de formació, coordina les unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de Barcelona, que n’és una ciutat pionera al món, amb una de les poques estratègies municipals específiques sobre el tema. Els professionals d’ASSIR tenen cura d’un munt de qüestions: el desig preconcepcional, el postpart, els embarassos no desitjats i la interrupció de la gestació, la prevenció d’infeccions de transmissió sexual, les patologies de caire obstètric o ginecològic o bé dificultats com l’esterilitat o la infertilitat. Molts d’aquests indicadors serveixen per a mesurar, amb estatístiques, la salut sexual i reproductiva d’una ciutat, però, com explica Martínez, de fet és una qüestió especialment subordinada al context socioeconòmic.  La diferència de rendes entre els barris de Barcelona reflecteix també una desigualtat en la qualitat sexual i reproductiva. Per exemple, les infeccions de transmissió sexual es concentren en les zones de rendes baixes. En aquestes zones, hi ha més noies afectades –perquè, segons que han detectat, tenen més dificultats perquè els nois accedeixin a fer servir el preservatiu–, mentre que en els districtes de nivell socioeconòmic mitjà s’infecten més els nois. Als punts de renda més baixa, com Nou Barris, també hi ha més avortaments i més embarassos adolescents que continuen endavant.

El realitzador Albert Lloreta (Badalona, 1987) diu que ha estat molt enfadat amb Barcelona, els últims anys. “Crec que té a veure amb el fet que vivia al Poblenou, que ha estat com l’ull de Mordor de totes les coses que em sembla que no funcionen. Anava pel carrer enfadat: he vist com una ciutat en què jo vaig desplegar del tot la meva joventut, socialment i cultural, ara m’escanyava una mica i em feia fora de l’experiència urbana com un espai per a descobrir coses”, explica. Sempre havia tingut molta relació amb el Poblenou i, de sobte, veia com els veïns tenien més i més dificultat per anar a comprar o per a relacionar-se amb normalitat en l’espai públic. El barri d’Horta, on s’ha traslladat, li ha canviat un xic la perspectiva, perquè encara hi ha gent gran que es pot pagar el lloguer i més comerços de sempre, però encara l’envaeix la tristor, quan hi passeja, per una ciutat que se li desdibuixa. 

Avui hi ha vint-i-tres embarcacions de pescadors en actiu al port de Barcelona. L’any 2009 n’hi havia gairebé el doble. Els últims anys s’ha confirmat una davallada que ja feia dècades que durava. Cristina Caparrós, química de formació, va deixar estar la seva carrera en biotecnologia per a fer d’armadora de l’Òstia i continuar el negoci familiar. Ara és una de les escasses supervivents de l’ofici a la capital. En aquesta entrevista explica que la depredació econòmica que amenaça la pesca arreu és especialment veloç i difícil a Barcelona. Té la sensació de resistir constantment davant d’un còctel explosiu: el preu del lloguer, que expulsa sistemàticament els veïns de la Barceloneta, la manca de facilitats perquè els joves s’interessin a dedicar-se a la pesca i el munt de paperassa que ha d’omplir. “Abans els mariners, els pescadors o els estibadors podien viure prop del port. Ara, quan, del salari d’un mariner, has de viure en una ciutat com Barcelona, les coses es compliquen”, diu. Això té efectes difícils de compensar.

El periodista Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939) és un dels grans coneixedors de la ciutat de Barcelona, un senyor de Barcelona que ha observat la ciutat pam a pam i que l’ha explicada a la menuda, sobretot a les pàgines de Destino i de La Vanguardia, però també en desenes de llibres. Diu que, malgrat l’edat, veu la ciutat amb els mateixos ulls de sempre: plens d’optimisme, preparats per als canvis i amb la memòria ben present. En aquesta entrevista ens explica que els seus primers records barcelonins es remunten a les passejades dels diumenges al matí en què, de petit, el seu pare li ensenyava la ciutat. Després va passar per una fase de rebuig: “D’adolescent vaig agafar mania a Barcelona i vaig acabar-la odiant: era una ciutat sota la dictadura, amb una manca de llibertat absoluta, injustícia i tanta gent represaliada”. Passat el franquisme s’hi va reconciliar, i l’ha estimada sempre més. 

L’arquitecte Òscar Oliver és un dels grans defensors de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Entre 2011 i 2017 va ser director comercial d’Aeroports de Catalunya i una de les seves obsessions va ser d’aconseguir més vols intercontinentals. Oliver ha estat professor a la Universitat Politècnica i director general del Centre d’Estudis del Transport per a la Mediterrània Occidental. Ara és assessor a la presidència de la Diputació de Barcelona, que recau en la socialista Lluïsa Moret. Llavors criticava el model hipercentralista que afavoria Madrid. Ara, diu, li sembla que hi ha una finestra d’oportunitat perquè les coses canviïn. “Si ens fixem només en el model aeroportuari, això està canviant. Barajas ja no és el hub exclusiu de l'estat espanyol. En aquests moments, l’estat aposta per una estratègia de doble hub, a Madrid i a Barcelona, sempre que es pugui dur a terme l’ampliació del Prat”, diu.