Lluites Properes

Pocs dies després de les primeres eleccions democràtiques a Espanya, una organització clandestina va convocar una manifestació a les Rambles de Barcelona que seria històrica. El Front d'Alliberament Gai de Catalunya prenia els carrers, per primer cop a l'Estat, per a reivindicar els drets de gais i lesbianes. Aquella primera marxa un diumenge 26 és l’excusa del documental El Fil Rosa per conèixer el passat dels drets LGTBI i teixir ponts amb el present. Parlem amb el director del documental, el periodista João França, d’aquests més de 40 anys d’història i de quins són encara els reptes pendents per la conquesta de drets i llibertats per al col·lectiu. I, és clar, estirem d’un fil també musical. Peu de foto: Estrena del documental 'El Fil Rosa' davant la Filmoteca de Catalunya al Raval. Imatge de l'Ajuntament de Barcelona.

Aquest cop viatgem en bicicleta. Qui no ha fet alguna comanda amb alguna app del tipus Deliveroo o Globo? Qui no ha vist alguna d’aquelles motxilles gegants rere l’esquena dels repartidors? Però, què hi ha rere aquelles motxilles? Quines condicions laborals tenen les persones que ens envien la comanda? Riders X Derechos és la plataforma de repartidors en bici creada fa un parell d’anys per defensar els drets d'aquests professionals. I a l'Estat ja han obtingut sentències que han demostrat que la seva lluita, en una feina de les economies líquides, individuals i atomitzades, tenia sentit: aquest mes de juliol es va produir la sentència col·lectiva més gran contra Deliveroo, que considerava 97 riders com a empleats i no autònoms. El col·lectiu ha portat la seva protesta fins a Brussel·les, i també ha impulsat una cooperativa, Mensakas, que prepara la seva pròpia aplicació d'enviaments. Parlem de tot plegat amb Felipe Corredor, un dels membres de Riders X Derechos.  Peu de foto: Riders X Derechos a Brussel·les per explicar les seves demandes. (Foto: Riders X Derechos).

Aquest cop anem al cor de la vida: la festa. Sí, els espais d’evasió, però també de cohesió, d’agafar forces, i per tant, llocs vitals per a les lluites populars. Quin paper juga l’oci, els concerts, les celebracions en els moviments socials? Són aquests espais segurs? Lliures d’agressions sexistes, de comportaments patriarcals? Lliures d’altres discriminacions de clase o raça? El festival Primavera Sound i la seva campanya del New Normal; l’Ajuntament de Barcelona i el conveni amb sales de concert contra les agressions masclistes; i moltes assemblees de barri generant punts d’informació i espais segurs de violència. I també, per segon any, el festival Bioritme amb el seu protocol contra les agressions masclistes, amb formació i transversalització de la perspectiva de gènere com a eines preventives. Un protocol i un Punt Lila ben potents en el panorama català de festivals. En parlem amb una de les membres de la comissió de gènere del festival Imatge cedida per BIORITME

Aquest cop viatgem a un lloc proper, però amb idees llunyanes. Al cor del Raval, però amb la tradició de lluita de llatinoamèrica o de l’àfrica subsahariana. Un Reial Decret Llei del PP el 2012 va trencar el principi d’universalitat de la sanitat a Espanya. Van ser molts els migrants en situació administrativa irregular que van quedar exclosos de la xarxa pública. Per això, la mesura dels populars va ser denominada apartheid sanitari. Aquest apartheid va sumar en menys de tres anys 1.600 casos d’exclusió mèdica. A Barcelona, la problemàtica va portar les persones migrants a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del Partit Popular. Van anomenar la iniciativa Espai de l’Immigrant. Avui dia no s’entén el barri sense el seu “hospitalucho”. En parlem amb en César Zúñiga, una de les persones que hi era en aquell moment i un activista com no en queden a la ciutat. A la imatge: Reunió a l'Espai de l'Immigrant. Per Sònia Calvó i Carrió.

A què us sona la paraula Cau? No sigueu torracollons, no és res viejuno, ni per a 'cumbas'. Ni tan sols té perquè estar relacionat amb la religió. I no, no és només guitarreta al voltant del foc. No fotem. Al Cau també es mou la cadera; al Cau es viu i s’aprèn. El Cau és sobretot un lloc de trobada, on s'apleguen infants, joves i caps per dur a terme activitats de tot tipus, amb un gran objectiu de fons: compartir i crèixer emocionalment. I tot plegat amb la música com a rerefons. L'agrupament és un espai de llibertat, d'expressió i d'iniciatives. O això diu el projecte d'Escoltes Catalans. Avui coneixerem, de la mà de dues persones que han viscut les dinàmiques, els tallers, les colònies, els avantatges i els inconvenients, què és un Cau. D'una banda, l’Ona Camps, educadora social al projecte "Aquí t'escoltem" del centre cívic Les Basses (Turó de la Peira). I de l'altra,  l’Oriol Solé, periodista, membre del col·lectiu de reporterisme i acció social, SomAtents, i que també ha fet molta –i bona– vida al Cau. Foto cedida pel col.lectiu SomAtents

La mort del manter Mor Sylla a Salou, sota custòdia policial, va provocar una allau de protestes a la ciutat costanera en 2015. La indignació també es va deixar sentir a Barcelona, on el Govern entrant de l’Ada Colau responia amb pressió policial als atacs de la oposició per la seva gestió del top manta. Per fer front a la situació, el col·lectiu senegalès de la capital catalana dedicat a venda ambulant va fundar el primer sindicat de manters del món, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Format per persones en situació administrativa irregular, les seves mobilitzacions i projectes –el 2017 van crear una marca pròpia, Top Manta, i estan en vies de formalitzar una cooperativa– els ha valgut el reconeixement del papa Francesc, l'ex Black Panther, Bob Brown, o del propi parlament europeu. Al programa d’avui marxem ben lluny ben lluny; fins al Senegal, per entendre un fenomen ben proper, el de la venda ambulant. I entremig parlem del viatge, dels problemes a Barcelona, de la pressió policial, de l’autoorganització per fer front a la discriminació, de la banda sonora de dies durs al carrer venent. I perquè ens expliqui tot plegat sobre el top manta, ens acompanya l’Aziz Faye, un dels fundadors del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona.

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) és el moviment social més extraordinari i transversal del que portem de segle a casa nostra. Un col·lectiu pel dret a l'habitatge digne sorgit el febrer de 2009 i present a tot l'Estat espanyol. Una manera diferent de lluitar que ha fet un esforç enorme per capgirar mentalitats, per canviar la cultura de víctima i empoderar persones en situació de greu vulnerabilitat a causa de l’especulació bancària. Activisme modern, que ha aconseguit rebombori als carrers, a les xarxes socials, als mitjans i també al món de la cultura. No han estat pocs els artistes que han simpatitzat amb la PAH. Però les músiques al col·lectiu tenen molts usos: acompanyen, animen, emocionen. Serveixen per a celebrar les victòries, per pair les derrotes. Per parlar de tot plegat, qui millor que un representant d’una de les filials de la plataforma, en aquest cas, la de Barcelona: Santi Mas de Xaxàs, és un dels portaveus de la PAH a la capital catalana.