En guàrdia!

Capítol 1096. El 1943, un cop finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats es van proposar envair Itàlia. Tot i això, als Estats Units molts pensaven que el Mediterrani era un escenari perifèric de la Segona Guerra Mundial i que actuar-hi era malversar el temps i els efectius, una distracció del gran objectiu, la invasió del centre d'Europa. En canvi, la Gran Bretanya tenia especial interès a aclarir la situació al sud del continent. La campanya italiana per alliberar el país del feixisme es va iniciar l'estiu del 1943 i es va prolongar fins al final de la guerra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1095. Durant el franquisme, quan la cultura i la llengua catalanes estaven prohibides i perseguides en el seu territori natural, les aportacions produïdes des de l'exili van permetre mantenir la resistència i el catalanisme militant. En el cas de les revistes, les que es publicaven a l'exterior eren les úniques que podien manifestar-se lliurement. Van ser més de tres-centes capçaleres, entre revistes i butlletins, publicades en una vintena de països diferents. Eren els únics mitjans autòctons que es van poder expressar en català i on es va poder manifestar el pluralisme ideològic existent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol i Casademont, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1094. El 28 de febrer del 1939, les autoritats franceses van decidir obrir un nou camp de concentració a Agde amb la intenció de descongestionar els camps de refugiats al sud de França, en concret a les platges del Rosselló. Estava previst que en aquest nou camp s'hi traslladessin fins a 25.000 refugiats republicans que havien arribat fugint de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola. A diferència d'altres camps francesos, el d'Agde va viure un procés d'identificació molt estret amb el col·lectiu català a l'exili. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Laia Arañó Vega, doctora en Història Moderna i Contemporània per la UAB, membre del Grup de Recerca sobre Dictadures i Democràcies de la UAB i autora del llibre "El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès, 1939-1940".

Capítol 1093. En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el monestir de Montserrat per tal de protegir-lo dels saquejos i incendis a què es veien exposats altres edificis religiosos. L'abril de 1938, el recinte va esdevenir un hospital militar de l'Exèrcit de l'Est, pensat per a la ràpida recuperació dels soldats ferits i la seva tornada al front. Durant la guerra, a Montserrat s'hi van arribar a imprimir llibres, i això va convertir un dels episodis històrics més difícils del monestir en un moment d'especial creativitat pel que fa a la creació i la difusió de cultura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Rius i Bou, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la UB i Màster en Llibre Antic i Patrimoni Bibliogràfic per la Universitat Complutense de Madrid. Autora del llibre "Impremta i biblioteca a l'hospital militar de Montserrat, 1936-1939".

Capítol 1092. Durant la Guerra Freda, el context de l'Espanya franquista era més complex que el d'altres països de l'entorn europeu i va fer més difícil el posicionament dels intel·lectuals, també a Catalunya. Els Estats Units, líder d'un dels dos grans blocs en què havia quedat dividit el món, havien pactat amb la dictadura per motius geoestratègics i n'havien acabat beneint l'existència. A més, denunciar i criticar la situació dels ciutadans dels règims comunistes, tal com feia el franquisme, podia ser suficient per ser considerat partidari del règim. Era molt difícil prendre una posició, però intel·lectuals catalans com Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders van trobar la manera d'assenyalar les contradiccions i els abusos del comunisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Pons, periodista i escriptor. Autor del llibre "Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda", publicat per Edicions de 1984.

Capítol 1091. En una guerra, les destrosses, el saqueig i la desaparició del patrimoni artístic sempre són molt importants. Durant la Guerra Civil, els dos bàndols van intentar posar remei a aquesta situació amb més o menys fortuna. La iniciativa franquista més important en aquest sentit va ser l'anomenat Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, dedicat a la localització, protecció o gestió d'obres d'art, edificis i documents. Un dels fronts d'actuació més rellevants va ser la zona de Llevant, especialment després de l'entrada a Catalunya de l'exèrcit rebel. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Caballé, investigador de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i doctor en Història amb la tesi "El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil".

Capítol 1090. Entre el 1890 i el 1914, Catalunya va experimentar grans canvis. Va ser el temps de l'eclosió del catalanisme conservador i de moviments tan importants com el Modernisme i el Noucentisme. Els intel·lectuals i la classe política catalana, cada vegada més interrelacionats, es van emmirallar en altres països europeus per trobar solucions als problemes propis. A banda de models més propers, com el francès, un dels referents va ser l'Imperi Alemany fundat el 1871, l'anomenat Segon Reich. Aquesta confederació creada sota l'aixopluc del regne de Prússia, una primera potència europea, va ser observada des de Catalunya amb admiració, però també amb esperit crític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Fleck, doctor en Història Contemporània per la UB. Autor del llibre "El Segon Reich i Catalunya. Alemanya vista des de la cultura i la política catalanes entre 1890 i 1914", III Premi d'Assaig Ateneu Barcelonès, publicat per l'Editorial Afers.

Capítol 1089. Des del punt de vista occidental, el Japó sol ser considerat un país de tendència conservadora i poc revolucionària. En canvi, la derrota a la Segona Guerra Mundial també hi va fer sorgir diversos moviments de dissidència política al llarg de la Guerra Freda, que van incloure ocupacions de fàbriques, revoltes universitàries, accions de protesta contra la guerra del Vietnam i, fins i tot, guerrilles a les muntanyes. La Nova Esquerra japonesa no només va sacsejar el país, sinó que va comprometre l'aliança militar entre Tòquio i Washington, i en alguns casos va traslladar la lluita armada més enllà de l'arxipèlag. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC; autor del llibre "Japó roig".

Capítol 1088. Un dels personatges més controvertits durant la crisi de la República Romana del primer segle abans de Crist va ser Luci Corneli Sul·la. De marxar com a general victoriós en les guerres contra sobirans estrangers com Jugurta o Mitridates, va passar a liderar una de les faccions en conflicte en la primera guerra civil de Roma, la dels partidaris dels aristòcrates, els "optimates". La victòria de Sul·la i la seva proclamació com a dictador el va portar a emprendre reformes profundes i radicals del poder senatorial i l'estructura de l'Estat romà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1087. El novembre del 1931, tot just acabada de néixer la II República, el diari La Publicitat va destapar un suposat cas de corrupció que havia implicat polítics republicans i socialistes de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments de Barcelona i Tolosa, i que els havia relacionat amb l'estafador francès Lazare Bloch. El que es va conèixer com l'afer Bloch va suposar un escàndol polític i financer que podia posar en qüestió els fonaments del nou règim republicà, quan justament el que es volia era posar en pràctica un projecte de moralització pública de les institucions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1086. Una combinació maliciosa d'ignorància, mala fe, intolerància i por va portar moltes dones que pensaven i actuaven de manera diferent de la norma a ser jutjades i executades, acusades de bruixeria. A Catalunya, l'etapa més intensa d'aquesta cacera de bruixes va tenir lloc a principis del segle XVII, sobretot entre els anys 1614 i 1622, i es va estendre per tot el país. Se les considerava culpables de provocar aiguats, calamarsades o boires que feien malbé les collites, i, en els casos més extrems, d'embruixar i matar persones i animals. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Judici a una bruixa catalana. La història de l'Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII".

Capítol 1085. A Catalunya, el procés d'implantació del servei militar obligatori va anar vinculat al llarg dels segles amb un exercici contundent de la violència institucional. De manera periòdica, aquesta situació encenia l'espurna d'una revolta popular. Una d'elles, l'Avalot de les Quintes de 1773, va ser la més rellevant de totes les que havien tingut lloc a Barcelona després de l'ocupació borbònica del 1714, feia ja unes sis dècades. Va ser una mostra que la fi de la Guerra de Successió no havia aconseguit esclafar la resistència al projecte absolutista dels borbònics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Pérez Latre, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, comissari de l'exposició "Esperits dissidents. L'avalot de les quintes de 1773".

Capítol 1084. Nena prodigi, arpista d'èxit, pedagoga, feminista, activista social, maçona... Totes aquestes vessants pesen molt més en la biografia de Clotilde Cerdà que no pas la de ser la filla il·legítima del famós enginyer Ildefons Cerdà. Tot i que en la seva època, a finals del segle XIX i principis del XX, va arribar a ser una celebritat mundial tant o més popular que el seu pare, i fins i tot va compartir amb ell més d'un article de premsa, amb el temps ha passat a ser una gran desconeguda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Carme Roca, escriptora, llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana. Autora de la novel·la "Les illes interiors", editada per Columna.

Capítol 1083. Louis Pasteur és un dels científics més importants de la història. Al llarg dels anys va passar de l'interès per la química a la microbiologia, fins a ser considerat el pare de la immunologia moderna, en ple segle XIX. Les seves investigacions van permetre conservar certs aliments en millors condicions i salvar milions de vides de pacients afectats per malalties infeccioses. Comptava amb il·lustres predecessors com Edward Jenner, l'introductor de la primera vacuna, i contemporanis tan fonamentals en l'estudi dels microorganismes com l'alemany Robert Koch, però Louis Pasteur va destacar especialment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del departament de Sanitat i d'Anatomia Animals de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CRESA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1082. Després de la dictadura de Sul·la, en el segle I abans de Crist, havia quedat força clar que les fórmules polítiques de la República Romana estaven en procés de descomposició, i que els únics que podrien controlar el poder serien els personatges forts, amb el suport de l'exèrcit i el favor de la plebs. Gneu Pompeu Magne i Juli Cèsar van ser aliats circumstancials en el Primer Triumvirat, juntament amb Marc Licini Cras, però es tractava d'una aliança fràgil que acabaria desembocant en un enfrontament obert, i més quan va morir Cras. En poc temps Cèsar va passar de ser el sogre de Pompeu a enfrontar-s'hi en una guerra civil. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1081. "Carros de foc", de Hugh Hudson, és una de les pel·lícules amb rerefons esportiu més memorables del segle XX. Tot i que es va promocionar com una història real, els fets en els quals es basa el film britànic del 1981 no s'assemblen gaire a com s'expliquen a la pel·lícula. El film va ser un èxit internacional i explicava, a la seva manera, la participació dels atletes britànics en els Jocs Olímpics del 1924, que es van fer a París. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martín, periodista esportiu i exprofessor de Comunicació.

Capítol 1080. En paral·lel a la carrera comercial per trobar noves rutes marítimes a l'Àsia Oriental, a mitjan segle XVI es va iniciar una nova cursa per l'evangelització. Si el 1543 desembarcaven a les costes japoneses els primers mercaders portuguesos, només sis anys després, l'estiu del 1549, ho feien tres missioners de la Companyia de Jesús, constituïda feia poc, en una missió patrocinada per la Corona de Portugal. La presència dels jesuïtes al Japó va anar en augment fins a l'expulsió dels occidentals de l'arxipèlag, ja ben entrat el segle XVII. Va formar part d'un procés de colonització i de globalització gairebé inèdit fins aleshores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra, divulgador, expert en la cultura japonesa i autor del llibre "Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái".

Capítol 1079. Un dels reis més importants de la història de la Corona catalanoaragonesa va ser també uns dels personatges més rellevants de l'Europa del segle XV. Al llarg del seu regnat, que va del 1416 al 1458 i marca el pas de l'edat mitjana a l'humanisme renaixentista, aquest sobirà tan culte com ambiciós va aconseguir incorporar als seus dominis el regne de Nàpols, juntament amb Sardenya i Sicília. Després d'haver invertit prop de vint anys en aquest objectiu militar, va establir la cort a Nàpols, on es va envoltar de grans intel·lectuals i artistes de l'època, i no va tornar mai més a Catalunya. El nom amb què ha passat a la història és el d'Alfons V el Magnànim. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Josep Brugada, llicenciat en Filologia Catalana i amb un màster en Introducció a la Recerca. Autor del llibre "Alfons el Magnànim (1396-1458). Tres corones per a un rei. Catalunya-Aragó, Sicília i Nàpols", de l'Editorial Base.

Capítol 1.078. Luci Emili Patern va ser un centurió romà d'Aeso, actual Isona, i no un de qualsevol. Veterà de les guerres de la Dàcia i la Pàrtia, va servir a les ordres directes de l'emperador Trajà com a membre de la Guàrdia pretoriana. La lluita a les files de la unitat d'elit amb més nom de l'Antiga Roma seria el punt àlgid d'una carrera militar a través de la qual un soldat de províncies va arribar a la mateixa capital de l'Imperi en el moment més gloriós. Però, al mateix temps, és tot just en vida de Luci Emili Patern que va començar el declivi de la civilització romana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Bermúdez, arqueòleg, membre del projecte de recerca sobre la ciutat romana d'Aeso i col·laborador del Museu de la Conca Dellà.

Capítol 1077. El cop d'Estat civicomilitar que va viure el Brasil l'1 d'abril del 1964 i que es va materialitzar en una dictadura vigent fins al 15 de març del 1985, un període de més de vint anys, va incrementar l'ocupació econòmica d'aquelles zones del país habitades per pobles indígenes. Durant anys s'havia anat forjant la idea en l'imaginari col·lectiu que l'Amazones era una font inesgotable de recursos i que podria resoldre qualsevol crisi de l'Estat i de la seva economia capitalista. Però els militars van mostrar l'actitud més depredadora que havien viscut aquests pobles al llarg de cinc segles i van deixar cicatrius profundes a la selva i a les diferents poblacions per on van fer avançar la frontera econòmica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Zeus Moreno Romero, doctor per la Universitat Estatal de Maringá, al Brasil, i professor d'Història a la Universitat Estatal de Londrina i l'Institut Federal de São Paulo.