En guàrdia!

Capítol 1212. El matí del 29 de setembre de 1978, el Vaticà va quedar commocionat per la mort de Joan Pau I, conegut com el papa del somriure, després de només 33 dies liderant l'Església catòlica. Enmig de les sospites de conspiracions dins de la cúria, aquell any va ser necessari organitzar un segon conclave en un temps rècord, a l'octubre, per escollir un nou pontífex, que acabaria sent el polonès Karol Wojtyla, que va escollir el nom de Joan Pau II. Era el primer papa d'origen no italià des del segle XVI. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB Pep Martí Vallverdú, redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1211. Els anarquistes, especialment els sectors més durs, van assumir el poder i van substituir els ajuntaments legalment constituïts a les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya després del cop d'estat militar del juliol del 1936. Tant a la Seu d'Urgell com a Puigcerdà es van viure episodis de violència i crueltat comesos per grups de persones que se suposava que defensaven la República. Entre d'altres, un dels anarquistes més destacats va ser l'anomenat Cojo de Málaga. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pau Chica, màster en Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

El darrer dia de l'any 1229, les forces militars catalanes, sota el comandament del rei Jaume I, van entrar a Madina Mayurqa. Tres mesos molt durs de setge havien acabat. Després del saqueig inicial, molt violent, calia emprendre el repartiment del botí, tant dels béns mobles com dels immobles, que a Mallorca es va decidir mitjançant subhasta quan encara no havia estat sotmesa tota l'illa i quedaven diversos nuclis de resistència a les muntanyes. Finalment, al llarg dels anys, es va anar consolidant la colonització, que en aquest cas va comportar la substitució d'una societat tribal formada per clans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Plàcid Pérez, llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història per la UAB. Arxiver, genealogista i autor del llibre "Conquesta i repartiment de Mallorca: Els inicis de la colonització (1230-1256)".

Capítol 1209. En plena dictadura de Primo de Rivera, un grup de joves procedents del catalanisme radical van fundar el primer partit comunista independent: el Partit Comunista Català. Fundat a finals de 1928, després d'un parell d'anys de debats marxistes, no seguia les consignes ni del Partit Comunista d'Espanya ni de la Internacional Comunista. A més, per l'orientació ideològica dels seus impulsors, aquest partit de vida efímera però intensa va vincular la qüestió social a la nacional, incloent-hi l'autodeterminació com un dels objectius, a diferència de la majoria de moviments comunistes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Bea Seguí, llicenciat en Ciències Polítiques i màster en Història Contemporània. És professor de Geografia i Història en un institut públic i autor del llibre "Ni Madrid ni Moscou: El Partit Comunista Català (1926-1930)", i actualment treballa en una tesi doctoral sobre Jordi Arquer.

Capítol 1208. Les quatre grans cròniques catalanes, una de les principals fonts de coneixement dels fets transcorreguts entre els segles XIII i XIV, mostren una visió de la història des del poder reial, escrita o dictada per homes: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. Inevitablement, aporten una visió molt parcial i esbiaixada de les dones de l'època. Les que hi apareixien quasi sempre estan vinculades a la Corona catalanoaragonesa. Són reines, princeses o nobles, molt sovint forasteres, casades per interessos dinàstics amb els diferents sobirans, com a moneda de canvi, o bé filles cedides en matrimoni a prínceps estrangers. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Teresa Vinyoles, que ha estat professora titular d'Història Medieval a la UB i és especialista en història de les dones i de la vida quotidiana.

Capítol 1207. La trajectòria de Joaquim Ventalló com a polític, escriptor i periodista es va veure afectada per les diverses guerres i les successives dictadures. Ventalló, que ha passat a la història com un pioner de la ràdio esportiva i el primer traductor de Tintín al català, va viure en primera persona la guerra del Rif i va deixar testimoni escrit tant de la instrucció militar rebuda entre febrer i juny del 1921 com dels vint-i-set mesos que va estar de campanya al Marroc a partir de l'octubre del mateix any, just després del desastre d'Annual. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Arnau Sala, graduat en Llengua i Literatura Espanyoles i màster en Literatura Comparada per la UAB, i doctorand de Llengua i Cultura Espanyoles a la Universitat Colúmbia de Nova York. Sala també és responsable del pròleg, l'edició i les notes de "La guerra que jo he vist. Anotacions a la vida de caserna i 27 mesos a la campanya del Marroc".

Capítol 1206. Entre els segles XIII i XV, a la ciutat de Girona es construïen claustres prefabricats que s'exportaven a tot Catalunya, així com a València, Aragó i Mallorca. Per a aquesta fabricació seriada de materials es feia servir la pedra calcària nummulítica local, especialment apreciada, coneguda en el seu temps com a pedra de Girona o marbre blau. Hi havia altres productes extrets de les pedreres gironines, però cap de tan complex i que suposés tants beneficis per als artesans com ho van ser els elements destinats a formar part d'un claustre. Durant l'època gòtica, la seva presència va ser hegemònica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesca Español, doctora en Història de l'Art, que ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1205. Des del període conegut com la Gran Fam i al llarg de la segona meitat del segle XIX, la població d'Irlanda es va reduir gairebé a la meitat, de vuit milions i mig a prop de quatre milions i mig d'habitants. Molts havien mort, però d'altres havien emigrat. Una de les rutes més habituals suposava travessar l'Atlàntic. Entre el 1846 i el 1855, prop d'un milió i mig d'irlandesos se'n van anar cap als Estats Units, i 340.000 més al Canadà. Va ser un èxode sense precedents, que a la llarga va modificar la societat nord-americana i hi va influir de manera decisiva. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1204. A finals de febrer del 1938, en plena Guerra Civil, els colpistes havien recuperat Terol. Des d'aquesta nova posició, es va iniciar una gran ofensiva des del front d'Aragó a principis del mes de març amb l'objectiu d'entrar a Catalunya. El 28 de març les tropes del Cos d'Exèrcit Marroquí del general Yagüe van ocupar la població de Massalcoreig i, des d'aquí, van pujar pel marge dret del Segre i van entrar a les poblacions que s'anaven trobant. Durant nou mesos, la línia de front va quedar delimitada pel riu Segre. L'ocupació franquista de les terres de Lleida començava a ser un fet. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Galitó, llicenciat en Geologia per la UAB i president de l'Associació d'Estudiosos del Front del Segre.

Capítol 1203. Pocs literats catalans que van publicar la seva obra entre finals del segle XIX i principis del XX van gaudir del prestigi i la popularitat d'Àngel Guimerà. Poeta, dramaturg, periodista a les pàgines de La Renaixensa i activista polític, els drames teatrals que va escriure van donar-li un ressò internacional. Encara que havia nascut a les Canàries, no va trigar a descobrir i aprendre la llengua catalana, i s'hi va mantenir fidel tota la vida amb moltes obres teatrals convertides en grans èxits. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Neus Oliveras i Samitier, llicenciada en Filologia Catalana i Anglesa. Oliveras ha estat catedràtica de Llengua i Literatura, professora d'Arts Escèniques a l'Institut Baix Penedès del Vendrell i coautora del llibre "Àngel Guimerà: Biografia il·lustrada" amb Àngels Santacana.

Capítol 1202. Quan Àtila i els huns van irrompre a les fronteres de l'imperi romà, no només van portar la destrucció amb ells, sinó que van posar en evidència la fragilitat d'un imperi que ja feia temps que trontollava. Procedents de les estepes de l'Àsia central, els huns havien sotmès pobles com els alans i els gots, cosa que va provocar moviments migratoris que es van desfermar com una onada violenta cap a territori romà. Aquests nòmades eren uns formidables arquers a cavall i uns excel·lents guerrers. El seu domini no era territorial, sinó militar i simbòlic, i es fonamentava en la figura d'un únic líder capaç de concentrar el poder: Àtila. Mitjançant la guerra, la intimidació i els pactes, es va convertir en l'amo d'un vast conglomerat de pobles guerrers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, especialista en Història Antiga i historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona, on és professor titular.

Capítol 1201. El desmembrament polític del califat omeia d'al-Àndalus, abolit definitivament l'any 1031 i dividit en diversos regnes de taifes arran de la fitna o guerra civil d'inicis del segle XI, va suposar també un auge cultural i de revitalització urbana. Encara que els nostàlgics del califat van voler restar-li importància als reis de les taifes i els van menysprear, el cert és que al llarg de tot aquell segle van arribar a governar territoris que duplicaven en extensió i triplicaven en ingressos el que podia tenir el comte de Barcelona i altres sobirans cristians. A Catalunya dues taifes molt influents van ser la de Lleida i la de Tortosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Virgili, doctor i professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1200. Per als antics egipcis, el cos era el suport físic necessari perquè l'ànima pogués continuar el viatge cap al més enllà després de la mort. Per això, mantenir el cadàver en bon estat era un dels imperatius més importants en la vida, i en la mort, d'un egipci. La momificació, a banda de ser una tècnica de conservació corporal, era un acte profundament religiós que consistia a donar-li a aquell cos caràcter de divinitat. Momificar un difunt era preparar-lo simbòlicament per ser un nou Osiris i poder renéixer en l'altra vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia.

Capítol 1199. El paper de l'Abadia de Montserrat durant la dictadura franquista, representat per la figura de l'abat Aureli Maria Escarré, va evolucionar gradualment de l'amistat amb el règim a la seva desqualificació. Escarré, de tarannà conservador i autoritari, va acabar sent l'única autoritat eclesiàstica que va censurar públicament el franquisme en unes declaracions al diari Le Monde el novembre del 1963. Abans d'arribar a aquest punt, l'abadia s'havia significat per nombroses iniciatives en defensa de la identitat, la llengua i la cultura de Catalunya. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, catedràtic emèrit de la UAB i director de la Catalan Historical Review. També és autor del llibre "L'abat Escarré i Montserrat a l'Espanya franquista", que publica l'Editorial Base.

Capítol 1198. La tragèdia grega va sorgir a Atenes cap al segle V abans de Crist i va posar de manifest la tensió entre el món antic dels mites heroics i el món nou de la polis. Possiblement, l'origen de les tragèdies es remunta a les festes de culte a Dionís, déu del vi i de la fertilitat, que celebraven la mort i la resurrecció de la natura. Dels primers escriptors del gènere, tampoc no en sabem gairebé res i es perden en el mite, gairebé tant com els personatges de les seves trames. En canvi, la tragèdia clàssica compta amb una gran tríada d'autors, tres noms clau de la cultura occidental sorgits entre la segona meitat del segle VI i el final del segle V aC: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. En parlen l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i l'escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait, editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i president de La Casa dels Clàssics. També ha prologat l'edició de l'"Orestea" d'Èsquil, traduïda al català per Eloi Creus i Miquel Desclot.

Capítol 1197. La primavera del 1941, en una maniobra pensada per assistir el seu aliat italià, Hitler va conquerir Grècia. Va ser una operació que va retardar uns mesos la invasió alemanya de la Unió Soviètica, ja que la resistència hel·lènica va fer gruar els soldats nazis. Un cop finalitzada amb èxit l'ocupació del país, l'ordre del Führer va ser clara: calia envair també l'illa de Creta. Aquesta decisió donaria lloc a una de les batalles més èpiques de la Segona Guerra Mundial pel control de la Mediterrània i a la primera gran invasió paracaigudista de la història. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra: La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1196. Cuba va ser un dels últims territoris que es va mantenir sota el jou colonial espanyol. Durant el segle XIX, els catalans hi van tenir una presència destacada. Amb més o menys sort, moltes famílies van basar la seva fortuna en els negocis que emprenien en aquesta illa, coneguda com la perla del Carib, ja fossin botiguers, comerciants, industrials o esclavistes. L'aportació catalana va ser decisiva en la producció dels tres productes agrícoles més exportats per Cuba: el cafè, el tabac i el sucre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, catedràtic de Geografia i Història a l'ensenyament secundari i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. És autor del llibre "Cuba i els catalans. De botiguers a negrers", d'Albertí Editor.

Capítol 1195. Entre la fi del 1718 i inicis del 1719, en el context posterior a la guerra de Successió, les principals potències europees li van declarar de manera coordinada la guerra al rei espanyol Felip V. La Quàdruple Aliança que se li va enfrontar estava formada per França, la Gran Bretanya, les Províncies Unides dels Països Baixos i el Sacre Imperi Romanogermànic. Les pretensions d'Espanya sobre Itàlia, per tal de tornar a ser influents a la Mediterrània i revertir el sistema pactat a Utrecht, van xocar frontalment amb els estats destinats a tenir un paper protagonista en una nova fase de la geopolítica continental. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Núria Sallés Vilaseca, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i professora permanent laboral al Departament d'Història Moderna de la UNED.

Capítol 1194. Entre el 1967 i el 1976, Barcelona va esdevenir un dels focus principals del boom experimentat per la literatura llatinoamericana. En el context d'una dictadura franquista cada vegada més fràgil, un grup de novel·listes units per vincles d'amistat i complicitat professional van decidir establir-se en una ciutat que els oferia una xarxa editorial molt potent i uns aires de llibertat molt difícils de rastrejar en altres punts de la Península. En aquesta història col·lectiva hi ha tres noms que brillen amb llum pròpia: el de l'agent literària que va representar gairebé tots els membres del grup, Carme Balcells, i dos dels seus autors més populars, el colombià Gabriel García Márquez i el peruà Mario Vargas Llosa. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el redactor en cap de cultura de La Vanguardia Xavi Ayén, autor del llibre "Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo", premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013.

Capítol 1193. De totes les ciutats catalanes que van formar part d'al-Àndalus, l'única que es va fundar en l'etapa islàmica va ser Balaguer. Aquesta fundació va tenir lloc durant la segona meitat del segle VIII. Les primeres mencions àrabs sobre aquesta població s'hi refereixen com a "Hisn Balaghí", escrita amb una i final però pronunciada amb e. La primera paraula significa "lloc fortificat". Balaguer no trigaria a desenvolupar-se com una medina andalusina, mostra avançada d'urbanisme, que amb el pas dels segles s'acabaria convertint en una ciutat feudal. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, on es pot veure l'exposició permanent "Hisn Balaghí-Balaguer: de la medina a la ciutat".