Il·lustres execrables Gran Reserva

Anem cap al Far West per parlar d’un personatge a qui li han dedicat més de trenta pel·lícules. Una icona de la història dels Estats Units que han interpretat grans figures de l’època, com Henry Fonda, Burt Lancaster, Randolph Scott o més recentment Kurt Russell o Kevin Costner. També sortia a còmics, novel·les i cançons, sempre encarnant el defensor incorrupte de la llei. En realitat, però, era un home extremadament cruel que tant feia de xèrif com de bandoler. Parlem de Wyatt Berry Stapp Earp, més conegut com a Wyatt Earp.

Conegut com l’Avvocato, tot i que no va exercir mai d’advocat, el nostre home va liderar la recuperació industrial d’Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, va ser un símbol de la modernitat, del capitalisme més salvatge, del luxe i va encarnar la imatge de seductor arquetípica dels italians. Hereu de Fiat, va comprar la meitat de Ferrari i va ser president de la Juventus. També va ser un mal pare, un home fred i un corrupte. Parlem de Giovanni Agnelli, més conegut com a Gianni Agnelli.

Parlem d'una dona que va ajudar moltíssim els goril·les, que va difondre i va lluitar per conservar-los, que era considerada una dona decidida i sensible… però que els seus companys odiaven perquè maltractava, torturava i segrestava criatures, perquè era complexa i també envejosa. Una dona que estimava els animals, però que odiava les persones i que era especialment racista. Ja podeu cremar les vostres revistes National Geographic perquè baixem de les muntanyes Dian Fossey, més coneguda com “la mare dels goril·les”.

Una veritable icona de la música i de l'ambigüitat sexual, i un déu de la música i del cinema. Algú que tornava bojos els nois i les noies de diverses generacions. Epítom de l'elegància, però un pederasta, un neonazi, un milionari que gairebé no pagava impostos i un geni de l'autopromoció. Traiem el maquillatge a David Robert Jones, el duc blanc, Ziggy Stardust, més conegut com a David Bowie.

Dirigent planetari que tenia possessions des de a les Filipines fins al Perú, passant per mig Europa; rei de Castella i Lleó, d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília i de Nàpols; comte de Barcelona; arxiduc d’Àustria; i príncep d’Astúries. Però també un home addicte als pecats de carn, calculador, bipolar, imprevisible i que va tenir tot el món cinquanta anys en guerra. Parlem de Carles d’Habsburg, més conegut com a Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, tot i que això no seria del tot correcte i hauria de ser Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, ja que Alemanya no existia. És a dir, Carles.

És un personatge controvertit perquè molts dels seus milers de seguidores, inclosa la pàgina de Viquipèdia, s'entesten a minimitzar-ne les faltes. Ja saps com va: el context, l'època, etc. Parlem d'un geni absolut de la música i l'òpera. D'un paio que va canviar els paradigmes de la música i que té influències al cinema. Un paio que ha inspirat els millors noms de la música i els pitjors dictadors. Un fora de sèrie que era també un busca-raons, un faldiller, un penques, un arrogant i un antisemita. Avui, amics, li traiem la perruca i la batuta a Wilhelm Richard Wagner, també anomenat Wilhelm Richard Geyer, però conegut com a Wagner.

Parlarem d’una dona impresentable. D’una senyora que ara sembla que va ser pionera del feminisme a Espanya i que es va dedicar a adoctrinar les dones d’un país sobre com s’havia de crear una família; era una pionera del feminisme. Una senyora que mai es va casar i que mai va tenir fills, tot sigui dit. Parlarem d’una dona severa, malcarada, metòdica, covarda, freda com el gel, calculadora, traïdora i venjativa. Una dona que com deia ja a la transició: “a mi no me tose ni Dios, que yo ya estoy por encima de las ofensas”. Parlem de la I Condesa del Castillo de la Mota, Gran Cruz Imperial de la Flechas Rojas, presidenta de las Celadoras de la Real Asociación Católica para la Represión de la Blasfemia, íntima amiga de gent com Mussolini, Hitler o Oliveira Salazar. En definitiva, Maria Pilar Primo de Rivera y Sáenz de Heredia. Coneguda per tothom com a Pilar Primo de Rivera.

Ha arribat l’hora de desmuntar un dels llibres més cursis i sobrevalorats de la història pintant-li la cara al seu autor. Un cop tornada a llegir la seva obra, i la seva vida confirmem que és encara més vomitiu del que ens semblava. I això que parlem del llibre més llegit i traduït de tota la literatura francesa. Que ha venut més de 140 milions de còpies i que s’ha traduït a més de 250 idiomes. Un llibre que t’obliguen a llegir en vena quan ets petit, però darrere d’una suposada història per a nens, amaga un relat d’assetjament, egoisme i amor tòxic escrit per un home pretensiós, egomaníac, cruel, infantiloide, embafador i maltractador. Un pijo de manual que ja de petit era conegut pels seus companys d’escola com el Roi-Soleil. Òbviament, parlem d’Antoine Marie Jean-Baptiste Roger, compte de Saint-Exupéry, conegut a tot el món com a l’autor d’aquell bunyol del Petit Príncep.

Parlem d'un corb que va ser un dels creadors del gènere policial. Sense ell, no existirien ni Sherlock Holmes, ni Hèrcules Poirot, ni Colombo... També va ser un precursor del gènere de terror. Un geni que va canviar la literatura mundial, però que era un busca-raons que bevia més que Gascoigne en una celebració, que li donava al làudan i a l'opi, a qui li agradava la carn poc feta, a qui acomiadaven de tots els diaris, que feia servir les crítiques per a les seves venjances personals i que destruïa tot allò que tocava. Més fosc i estrany que els seus contes, avui traiem el bigoti a Edgar Poe, més conegut com a Edgar Allan Poe.

El nostre home va ser un heroi de la lluita contra la invasió dels japonesos. També va ser un dels que van voler la unificació de la Xina continental i després va ser el líder de Taiwan. Va ser l'arxienemic de Mao, recolzat per occident -sobretot pels Estats Units- i un heroi anticomunista a la guerra freda. Però també fou un dictador autoritari, genocida terrible, sanguinari. Un home insegur i maldestre que no delegava i un megalòman sense fissures. Parlem de Jiang Jieshi, Chiang Jui-yüan, Chang kai-Shek però més conegut com a Chiang Kai-Shek.

Fem una dona que omplia els pòsters dels adolescents onanistes, que va ser una icona sexual, que va substituir Marilyn Monroe, una actriu molt limitada, però que va treure tot el partit que podia a les seves cartes. Una dona amb estrella al passeig de la fama de Hollywood i, encara que sembli increïble, un globus d'or. Una estrella de les d'abans. Però també una mala companya, tirànica, mentidera compulsiva, hipòcrita i, possiblement, racista. Una senyora amb qui no voldries treballar encara que et convidés a l'Hispània cada dia. Parlem de Jo Raquel Tejada, també coneguda com “el cos” i definitivament més coneguda com a Raquel Welch.

Baixem de l’Air Force One un dels presidents que més ha influït en la història dels Estats Units i del món. El que va impulsar l'agència mediambiental i que va acabar amb el patró or, que va impulsar algunes mesures socials importants. Però també qui va mentir sense parar els seus ciutadans, qui va espiar els adversaris, qui va provocar milions de morts, qui era un narcisista, va perseguir intel·lectuals, va encoratjar dictadures i qui, a més, era un mal tractador. Donem fort al trenta-setè president dels Estats Units d'Amèrica, Richard Milhous Nixon, més conegut com a Richard Nixon o simplement, com a Nixon.

Era un geni de la música i va fer ballar i vibrar tota una generació. Encara que va ser una mica un Elvis d’Hacendado, les seves cançons són immortals però, afortunadament, ell no ho va ser. Hi és al Hall of Fame del Rock 'n' Roll i al Hall of Fame del Country, va estar al capdamunt de les llistes diverses vegades i Dennis Quaid va fer un biopic (edulcorat) sobre ell, però ara entra en un club molt més dubtós; el dels execrables de pota negra. Perquè el nostre home d'avui era un masclista de manual, pederasta, violent, mentider, envejós, un pare horrible, un egoista i potser fins i tot un assassí. Sí, avui li trenquem el piano a The Killer, anomenat Jerry Lee Lewis (Jerry Lee Luis) més conegut com a Jerry Lee Lewis (Legüis).

Avui parlarem d’un impostor com pocs, un llepaculs, un fatxa, un gandul, un plagiador, un maltractador, un putero i un arribista. No va ser ni un autor marginal ni incomprès ni bohemi. Era un penques que mirava de treballar entre poc i res, més fatxa que Don Pelayo i que era capaç de vendre a sa mare per complaure els polítics (com més dretans, millor). Un funcionari al servei del poder (de fet, una de les seves feines era la de censor). Ens venjarem de la llauna que ens va donar al Batxillerat Gustavo Adolfo Claudio Domínguez Bastida. De nom artístic, Gustavo Adolfo Bécquer.

L’home a qui es pot dir un clar “contigo empezó todo”. Un personatge dels més fascinants que mai hem tractat. Un tarat que conjuga una personalitat i una història tan atractiva com repugnant. Un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista, militar i polític. L’home que el mateix Mussolini va definir com “el sant Joan Baptista del feixisme”. Literàriament, és un gegant: se’l va considerar com una de les figures més elevades de la literatura italiana, al nivell de Dante, Petrarca i Leopardi (poca broma). Fins i tot Hemingway l’admirava tot i que el considerava, literalment, “un autèntic imbècil”. Parlem de la seva vessant de sexeaddicte, cocaïnòman, bel·licista, estrafolari, revolucionari i inclassificable. Parlem de l’inigualable Gaetano Rapagneta, però conegut a tot el món com a Gabriele D’Annunzio.

En aquest capítol ens fixem en un home que va destruir el patrimoni artístic de l'Àsia Menor, que el van fer sant per la via ràpida, un encobridor de proxenetes i psicòpates. Un tipus d’origen incert, que té més de 2.000 temples dedicats a ell a tot el món, que ha inspirat molts assassins en sèrie i que incita al consumisme. En aquesta ocasió us donarem la guia perfecta per tal que arruïneu el sopar de Nadal al cunyat de torn. Li toca entrar al Club del Execrables a Sant Nicolau de Mira, també conegut com Sant Nicolau de Bari, però famós a tot el món com Santa Claus o Pare Noel.

En aquesta ocasió parlarem d’un home autoritari, paranoic, desconfiat, cruel i megalòman, però, que queia molt bé als occidentals perquè encarnava la imatge del comunista bo. Va ser distingit amb la Legió d’Honor de França (PUTOPSG), l’ordre del Cavaller de Gran Creu i Ordre al Mèrit de la República Italiana, la Gran Creu Ordre Especial de la RFA, el Collar al Mèrit Civil del Regne d’Espanya, l’Ordre Olímpic del CIO. Va guanyar tres cops el premi d’Heroi de la República Socialista de Romania els anys 1971, 78 i 88. Es referia a ell mateix com “el Danubi blau del Socialisme” i els mitjans del seu país el definien modestament amb epítets com: “cos celest”, “arquitecte”, “demiürg”, “déu secular”, “príncep encantador”, “estel del matí”, , “sol”, “tità”, “visionari”, “geni dels Càrpats”, “Roure de Sconicesti” o el més comú de tots: “conducator”. Parlem, és clar, de Nicolae Ceaucescu.

El nostre personatge té més de 40 carrers al món, algun d'ells a Catalunya. Avui li traurem l’alçacoll a un sacerdot que va crear un grup religiós que ha estat molt a prop del poder, que té escoles, universitats, 100.000 membres, edificis, hospitals i molts diners. Per entendre'ns, podrien comprar el PSG. I com en el Premi Planeta, avui no parlarem de l'obra sinó del seu autor. Un sant, literalment, però que era colèric, dèspota, amant del luxe, que va demanar un títol nobiliari, defensor de les tortures, obsessionat amb el poder, amic de dictadors i, com no, misogin. Sí, avui parlem de José María Julián Mariano Escriba Albás, després José María Escrivà Albás, i després Josepmaria (en una sola paraula) Escrivà de Balaguer. També conegut com Monsenyor Escrivá de Balaguer i més conegut com el de l’Opus.

En aquest capítol li netegem la calba a un home que va posar fi a la guerra freda, que va imposar la transparència (Glasnost) i l'obertura econòmica i va impulsar un règim de llibertats. O no. Perquè el nostre home era d'aquells que quan la caga deia això de “és exactament el que volia”, que va passar per pacifista i va reprimir amb duresa, que propugnava transparència i va amagar barbaritats, que deia que no li agradaven els diners però ja veurem que una mica sí. Més fals que els petons a l'escut al futbol. Avui, camarades li traiem l'abric a Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov, més conegut com Gorbatxov, el de la perestroika o el de la taca al cap, però per nosaltres Gorby.

En aquest episodi desmuntem un personatge en el qual tot és mentida, amb una fama immerescuda. Parlarem d'algú que ha estat recordat com un gran general, valent, gran estratega i un home d'honor. I que no era general, va ser un genocida, un cercador de glòria a qualsevol preu, un precursor de l'autobombo i algú que es va forjar el seu propi mite utilitzant la premsa. Dediquem l’espai a tots aquells que, de petits, quan jugaven amb el Fuerte Comansi sempre portaven els indis. Donem la benvinguda amb tots els honors al Club dels Execrables al tinent coronel George Armstrong Custer, conegut com el General Custer.