Quan pensem en els problemes d’habitatge, ens venen al cap els joves que no poden emancipar-se o que han de compartir pis fins passats els trenta, però la realitat és que la crisi residencial és transversal i afecta, també, la gent gran. Si bé la jubilació hauria de ser una etapa tranquil·la, un moment per gaudir la recompensa d’haver treballat tota la vida, el preu de l’habitatge pot pertorbar aquesta calma. És la situació en què es troben els usuaris de la Fundació Llars Compartides.

Aquesta fundació s’adreça a persones amb pocs recursos econòmics, que arriben a la jubilació sense un pis en propietat ni capacitat per pagar un lloguer. Fundada l’any 2003, l'entitat ha anat creixent a mesura que s’encaria el preu de l’habitatge. Actualment, acull 56 pensionistes en catorze immobles repartits entre Barcelona i Badalona. Són edificis en què cada planta té unes zones comunes, com la cuina o la sala d’estar, però on cada resident té una habitació i un lavabo propis.

En Joan, la Marisa i en Jesús són tres dels residents de Llars Horitzó, un espai ubicat al passeig marítim de Badalona que és propietat de la Fundació Roca i Pi i és gestionat per Llars Compartides i Càritas. Hi viuen setze persones, dividides en les tres plantes de l’edifici. Els requisits per entrar-hi són ser autònoms físicament i mentalment i tenir una renda baixa. En aquest sentit, el que paguen per viure-hi mai supera el 30% del que ingressen. Això els dona un respir després de viure situacions complicades. En el cas de la Marisa, quan es va jubilar, va deixar de poder pagar el lloguer del pis on havia viscut quaranta anys. El Joan es va separar de la seva dona i va acabar vivint a casa d’un amic. I en Jesús es va quedar fora de l’habitació on vivia de lloguer i no va poder trobar-ne una altra.

Independents però acompanyats

Malgrat la duresa d’aquest context, tots tres valoren poder viure en aquesta llar compartida, i sobretot en destaquen la independència i la llibertat. "Fem la nostra vida, entrem, sortim i podem fer el que vulguem", diu la Marisa. "Vaig al Banc dels Aliments, faig totes les coses que puc, tinc força activitat", afegeix en Jesús. "Em llevo a les set del matí, me'n vaig i torno a les quatre de la tarda. El més fotut és estar tot el dia aquí, perquè a aquesta edat et menges molt el coco i, si et mous, no ho fas tant", reflexiona en Joan.

Alhora, sempre que ho volen o ho necessiten, tenen la companyia de la resta dels residents. Per exemple, l’altre dia en Jesús va tenir un problema de salut i va ser la Marisa qui va trucar a l’ambulància. De la mateixa manera, compten amb el suport de treballadores com la Gala, que és educadora social. "Fem visites setmanals, estem pendents que vagi tot bé i detectem necessitats, però sobretot treballem des de l'acompanyament, no som una entitat tutelar ni assistida", matisa aquesta professional.

Tal com explica la Gala, el projecte també combat la soledat no desitjada, molt vinculada a la tercera edat. A més, si detecten que l’estat de salut dels usuaris ha empitjorat i potser necessitarien un altre recurs, com una residència, els ajuden a buscar la millor solució.

Mentre aquest moment no arriba, persones com la Marisa, en Jesús i en Joan continuen gaudint tranquil·lament de la seva llar. "És com una residència d'estudiants crescudets", fa broma ella. "No som família, però estem units i ens ajudem", celebra en Jesús. "M'ha tocat la loteria sense jugar-hi", remata en Joan.