The Clash va ser una de les bandes clau del punk britànic, un gènere que renegava de la tècnica d’altres estils del rock per a portar una proposta agressiva i contestatària, amb grans influències del rock de garatge dels anys 60, amb molt de tall però mantenint part del component més melòdic i sobretot expressant un sentiment de ràbia, rebel·lia i crítica social i política, que és una cosa que va ser intrínsec del punk de Gran Bretanya.
The Clash, que es va formar en 1976, estava compost per quatre membres: Joe Strummer en la veu principal i la guitarra rítmica, Mick Jones en la guitarra principal i els cors, Paul Simonon en el baix i els cors, i Topper Headon en la bateria i la percussió.

Van ser inspirats per grups americans de l’època tant dins del paradigma del punk com els Ramones com del rock de garatge com The Stooges.

Durant la seva curta però intensa carrera junts, van llançar sis àlbums d’estudi i molts d’ells continuen sent dels discos més icònics de la història de la música.
La potent veu de Joe, els cors potents, i especialment el caràcter crític i combatiu de les seves líriques enfront de la injustícia de les classes altes davant el proletariat i d’una joventut de classe obrera amb poques oportunitats, tot això al costat de la gran actitud que tenien tots els membres de la formació va fer elevar a la banda als cànons més alts de la història de la música.

L’impacte de la banda es va estendre molt més enllà de la cultura punk, ja que el seu so característic va combinar aspectes de reggae, ska, dub, funk i rap pel que es coneixeria com «L’única banda que importa».